La Barcelona de la Ciutadella (segle XVIII)

La gran reforma urbanística que inicia aquest període, ve donada arran de la victòria de les tropes borbòniques a la Guerra de Successió Espanyola.  Aquest fet comportarà un procés de militarització de la ciutat, amb la construcció de la Ciutadella com a element més important, tant simbòlicament com per les conseqüències que va tenir la seva construcció, sobre l’estructura urbana de la ciutat. La decisió de la seva construcció “responia a la intenció de millorar la defensa de la plaça, però sobretot, buscava el control militar de la ciutat”[1].  

Per tal de poder construir la Ciutadella, i l’esplanada que tenia davant, va caldre enderrocar un ampli sector de la ciutat. Es van enderrocar unes mil cases, que suposaven una cinquena part dels habitatges la ciutat, ocupant el 17% de la superfície total d’aquesta. La zona enderrocada era força diversa: “De llevant a ponent i de nord a sud, quedaven zones d’horts ben regades, instal·lacions industrials diverses, espais de joc, àrees dedicades a l’adobament, sectors consagrats al transport, hostals i tavernes propis d’una zona d’acollida i de moviment constant, carrers vinculats a la vida del `port i del mar, àrees de transformació en què creixen els negocis emergents lligats al comerç atlàntic, àrees de cases modestes i zones amb habitatges rics, carrers estrets i places àmplies, grans espais de reserva urbana”[2].

Els enderrocs es van produir en l’àrea més activa de la ciutat, afectant o fent desaparèixer “infraestructures bàsiques, com ara els molins (els del Rec Comtal, els de vent, i alguns de tracció animal per moldre sal, roldor, tabac, gingebre o pebre), part de la séquia mateixa, les adoberies dels blanquers, els tallers dels corders de viola i altres instal·lacions preindustrials, la Casa del Roldor, l’escorxador, la peixateria, un nombre considerable de magatzems, etc.”[3]. A més van desaparèixer convents,  com per exemple el convent de santa Clara, el de sant Agustí, o el dels Clergues Menors, les capelles de santa Marta, Montserrat i sant Esperit. També desaparegueren diverses cases de confraries i la Casa de la Neu.

Malgrat que les noves autoritats borbòniques van intentar que la població, que havia perdut l’habitatge a causa de la construcció de la Ciutadella, es desplacés a dos barris nous, un a la platja i un altre al Raval, el projecte no va prosperar, en el primer cas pels dubtes de les mateixes autoritats, i en el segon perquè cap propietari afectat no s’interessà a reedificar en aquella zona casa seva. “Tots els lligams laborals, familiars i culturals els feien aferrar-se a les proximitats del sector que havia desaparegut”[4]. Això va comportar que la població es quedés als voltants de la zona enderrocada produint una “densificació demogràfica dels sectors contigus al desaparegut”[5].

La ciutat des d’aquell moment i en els pròxims cent trenta anys veurà el seu creixement delimitat per les muralles, amb l’excepció de la urbanització del barri de la Barceloneta, iniciada l’any 1753. “Es pot afirmar que entre els episodis que en la història de la ciutat transformen l’espai urbà barceloní, la implantació de la Ciutadella borbònica és indiscutiblement un dels més contundents, si no el més contundent”[6].

L’altre procés característic del segle XVIII serà el lent, però sostingut, “desplaçament del centre de la ciutat cap a l'oest, sobre la base del doble fenomen de la configuració de la Rambla com a nou centre de sociabilitat urbana i del Raval com a nou espai industrial, com dos de les més importants”[7].

Serà aquest un període, on malgrat la construcció de la nova línia defensiva que significava la Ciutadella, es comença a enderrocar part de la muralla medieval, aquella que ja no tenia un ús militar, sobretot a la Rambla, tot enderrocant alguns portals, com els de la Canuda, el de les Comèdies, o el de la Boqueria, junt amb la capella de la Mare de Déu de Montcada.  Amb relació a la muralla de mar, es va enderrocar la Torre de les Puces, al costat de les Drassanes, “i es van blanquejar les parets i el baluard nou, es va replanar la baixada de la muralla a la plaça de sant Francesc i al Pla de Palau, es van embellir les rampes que anaven des de sant Sebastià o les Voltes dels Encants cap a la muralla, entre altres qüestions, de manera que la façana marítima va esdevenir més d’un espai pràctic i funcional en un espai monumental de la ciutat”[8].

Amb relació a la Rambla, al llarg dels segles XVI i XII s’havia convertit en el gran centre monàstic de la ciutat. “A partir dels primers anys del segle XVIII, els consellers van començar a plantejar la possibilitat que la muralla vella pogués convertir-se en un passeig a través de la plantació d’una arbreda”[9].  

Ja abans de la Guerra de Successió “s'havien atorgat les primeres llicències per enderrocar panys del mur esdevingut superflu i per construir-hi cases, al mateix temps que es feien els primers passos per dignificar la Rambla com a passeig mitjançant l'establiment de clavegueres, fonts i arbrat; però la guerra de Successió frena el procés de transformació urbanística”[10]. Amb el procés de fortificació i militarització de la ciutat, la Rambla també se’n veu afectada amb l’establiment de dues casernes militars, una “a la part alta en l’edifici dels Estudis Generals un cop fou abolida la universitat, i a la part baixa a les Drassanes”[11].

El nou ajuntament borbònic va continuar amb la idea de crear un espai de passeig a la Rambla, tot millorant  el subministrament d’aigua i el manteniment dels arbres, o la neteja constant del fang. No serà fins al 1768 quan s’aprova el projecte d’endreçament de la Rambla, fins aleshores un espai accidentat per nombrosos angles i estrenyiments. L’objectiu serà “donar a les Rambles una amplada homogènia i un traçat rectilini”[12], i la primera mesura fou enderrocar el llenç de la muralla al llarg de tota la via.  Es projectà un nou passeig amb “dues rengleres de plàtans, tancades per balustrades, que definien l'espai central com un saló més elevat que els passos laterals, destinats als carruatges”[13]: el passeig central s’anomenava terrat i els dos carrils laterals camí [14].  L’objectiu final, de tot plegat, era convertir la Rambla en el centre de la vida pública i del poder de la societat benestant. “La part inferior, de trinitaris descalços –avui el Teatre del Liceu- fins a les Drassanes, esdevingué una zona de comerç de luxe, amb cafès, fondes i espais per a la vida de la nova burgesia; l’espai central, del Pla de la Boqueria i Rambla de sant Josep estava dedicat al comerç, especialment alimentari; i la part superior era una zona més tranquil·la amb els edificis dels estudis i les cases grans”[15].

Un altre element de canvi, que transformà el paisatge urbà barceloní, fou el desenvolupament de l’activitat industrial, tant en el barri de sant Pere, solcat pel Rec Comtal, com al llarg de l’àrea del Raval, plena d’horts amb pous i sínies.

L’aparició de la manufactura d’indianes en un primer moment es situà bàsicament al barri de sant Pere. En aquest barri de la ciutat el nombre més gran de llicències d’Obreria del segle XVIII corresponia a la reedificació i reforma d’edificis ja existents, la implantació dels nous edificis manufacturers, una innovació que trasbalsarà l’estructura de la ciutat medieval, es realitzarà primerament als carrers consolidats d’origen medieval: el Portal Nou i els carrers de sant Pere Més Baix, Mitjà i Més Alt, al voltant del subministrament d’aigua que oferia el traçat del Rec Comtal. En aquest sector, la ciutat ja estava altament consolidada i per tant no es generà cap procés d’urbanització”[16]. La primera fàbrica d’indianes documentada a la ciutat va ser la de “Jacint Esteva i Cia” formada l’any 1736. El perquè el desenvolupament inicial es desenvolupà al barri de sant Pere, cal remarcar  “l’existència d’un substrat gremial consolidat al barri, uns recursos hidràulics procedents del Rec Comtal, i una disponibilitat d’espai pròxim a la ciutat destinat a la implantació dels prats d’indianes en els Horts del Clot i els joncars de sant Martí de Provençals, situats a tocar del Portal Nou i a una distància raonable al Port de Barcelona, el punt d’arribada del cotó i punt de sortida del producte”[17].

El Raval, per contra, era una àrea fins aleshores ocupada per convents i monestirs, hortes i camps. L’Ajuntament valorava el Raval com una àrea marginal i no tenia cap confiança en el seu futur, fet que va comportar que es desvirtués en la mesura que la seva realització fou deixada en mans de la iniciativa privada, la qual traça “els nous carrers en funció de les propietats preexistents, com a simple suport de nova residència. Una mecànica que, malgrat el control de l’amplada dels carrers i l’intent d’imposar puntualment la continuïtat geomètrica entre iniciatives diverses, abocarà el Raval a problemes circulatoris molt pròxims als de la ciutat medieval. Les úniques vies vertebradores seran els vells eixos de sempre (Tallers, Carme, Hospital, sant Pau i Trentaclaus), a què només es pot afegir el Carrer Nou de la Rambla; quedarà sense resoldre la connexió transversal del barri des de Tallers fins a les Drassanes”[18^].

Les Hortes del Raval “van ser des del primer moment, un terreny propici per a la implantació de grans manufactures amb disponibilitat d’instal·lar els prats d’indianes. (...). En conseqüència, la indústria arrossegà el teixit residencial, i es va generar una gran demanda de terreny urbanitzat per a la construcció de noves fàbriques i nous habitatges”[19]. Aquest procés d’urbanització del Raval s’inicia amb l’enderrocament de la muralla de la Rambla i la seva ordenació. “L’obra continuarà amb la iniciativa pública d’obertura del carrer Nou, promocionada pel Capità General Comte de l’Assalto, i acabarà per concloure de la mà de la iniciativa privada amb la urbanització del barri de les Hortes de Sant Pau i Santa Madrona, promoguda per diversos comerciants i fabricants, on invertiran capitals en la construcció de noves cases i fàbriques, en tota una àrea que acabarà destinada a la gran concentració industrial de la ciutat”[20].

L’obertura del carrer Comte de l’Assalto, avui carrer Nou de la Rambla, va suposar un efecte multiplicador a banda i banda del carrer, “amb la construcció de nuclis residencials i industrials,  entre els carrers de Sant Pau i Trentaclaus”[21]. Aquest fou projectat l’any 1783 per iniciativa del Capità General de Catalunya Francisco González de Bassecourt, Comte de l’Assalto, “s’obre un carrer de traçat rectilini amb l’amplada suficient perquè hi poguessin circular dos carruatges, per unir de forma directa la part de la muralla de ponent amb la Rambla. (...). Les obres es varen realitzar a ritme lent i trigaren bastant temps a finalitzar (1785-1788). (...). El carrer Nou s’obrí pas sobre les hortes del Raval; es van construir primer les clavegueres, l’empedrat i fins i tot part de les voreres abans que els edificis. Aquesta forma d’actuar, inèdita fins ara a l’interior de la ciutat, s’entén quan s’observa que els valors de les rendes del Raval eren molt més baixes que les de la Barcelona Vella. Aquesta oferta d’infraestructura executada era un incentiu perquè els propietaris emprenedors comencessin a edificar ràpidament al llarg del seu carrer”[22].

Després de superada la crisi dels anys 1779-1783, arran de la Guerra de la Independència dels Estats Units, que comporta una manca de cotó al mercat i, per tant, una sotragada econòmica als fabricants catalans, la construcció a Barcelona entra en una fase de febre urbanitzadora. “Després de la iniciativa pública del traçat del carrer Nou de la Rambla, els operadors privats actuaran amb la urbanització de carrers traçats en sentit paral·lel del carrer Nou, els carrers de Marquès de Barberà (1790-1792), sant Pacià (1797), sant Rafael (1798), Tàpies (1802), santa Elena (1804), Hort de la Bomba, Lleialtat i Botella (1806), sant Antoni de Pàdua, sant Martí i sant Bartomeu (1807), i en el sentit perpendicular, els carrers de Guàrdia (1790-1793), Om (1790), Lancaster (1792-1796), sant Ramon (1800), Reina Amàlia (1806) i sant Jeroni (1807). (...). A diferència de l’obertura del carrer Nou, aquests carrers serien oberts a partir d’ara a proposta dels promotors privats, és a dir, a partir de propostes lligades a la iniciativa de construcció de nous edificis. Amb les fonts que disposem d’Obreria podem afirmar que aquests promotors, varen ser principalment els comerciants i fabricants d’indianes que s’establiren al sector de les Hortes de Sant Pau. I finalment, aquestes obertures de carrers es realitzaren de forma anàrquica i parcial, limitades als àmbits interessats pels promotors”[23].

Les iniciatives municipals en millora o transformació urbanística, van sempre un pas “darrere de la iniciativa privada, sobretot perquè constantment havien de fer-se compatibles amb les limitacions militars per tractar-se Barcelona d’una plaça forta. Per aquest motiu, les decisions d’aquest tipus es van prendre relacionades amb l’àmbit dels serveis i la millora d’alguns aspectes de les vies, les conduccions d’aigua, la construcció de fonts, els empedrats, l’eliminació de volades, l’alineació dels carrers, la creació i eixamplament de places, el control i reorganització dels mercats, la creació de passejos, quarters o cases de caritat i hospicis, etc”[24]. A finals de segle la majoria de mesures aprovades per l’ajuntament “cal relacionar-les amb la millora de la circulació, de la higiene i de la buscada regularitat de l'espai urbà i per aquest motiu, l’imprescindible esponjament passava per reordenar els indrets quotidians clau per als ciutadans com els mercats, l’embelliment i l’augment de seguretat en els sectors on vivien les classes més benestants”[25]. Es duran a terme, per exemple,  petites intervencions urbanístiques com són l’ordenació de l’empedrat del Born (1780), l’alineació del carrer de l’Argenteria (1782), el passeig de sant Joan (1797) o la reforma i arbrat dels camins de Ronda (1780).  Una altra actuació de la millora dels carrers va ser “a cometre les primeres iniciatives per l’enllumenat dels carrers de la ciutat amb llums d’oli”[26]. Durant el darrer terç del segle “es plantegen ara, per primer cop de manera inequívoca, la pugna entre els ideals contraposats de la ciutat bella i de la ciutat funcional i el debat sobre el repartiment de papers entre els poders de l'Estat i la propietat privada”[27].

Amb relació als habitatges, les cases dels burgesos rivalitzen amb les cases dels nobles, i “els antics edificis s'amplien ocupant els seus horts posteriors, elevant pisos i avançant, fins i tot, sobre els carrers; la casa es fracciona - ja no serà l'unitari marc de la vida de la família -, destruint, des de l'interior de cada propietat, la coherència de la ciutat medieval. La mentalitat del propietari ha variat d'acord amb les tendències del capitalisme en progressió: la casa, la ciutat, ja no són valor d'ús, sinó valor de canvi”[28].   Amb relació a la contractació de reformes a les cases, el nombre de permisos per obrir balcons i finestres a les façanes augmenta de forma vertiginosa en aquest període, tot millorant la lluminositat de les estances, alhora que permetia una millor ventilació de l’habitacle. “Amb l’aparició de la manufactura, per la necessitat d’espai més gran per a la producció i la generació d’una nova demanda d’habitatge, aquesta tipologia sofreix en un primer moment una densificació en alçada, tant a través del lloguer de plantes superiors com per la successiva addició de noves plantes. En aquest moment l’habitatge passarà de ser un valor d’ús a un valor de canvi, el propietari ja no l’utilitzarà per a les seves necessitats de subsistència, sinó per mercadejar. Tanmateix, en reservar-se per si mateix la planta baixa i la principal, els edificis adopten les primeres formes de segregació social en sentit vertical, tant característiques de les formes de residència de la ciutat. Aquestes transformacions afectaran les formes tipològiques dels edificis residencials, amb la inclusió de diverses novetats que es generalitzen al llarg del segle XVIII: l’escala de veïns, els balcons i el terrat pla. Un nou model d’edifici va substituir l’antiga casa gremial: la casa de veïns o casa de renda”[29].

Bibliografia