Casa fàbrica Mir

La Barcelona de la Ciutadella ( tornar al mapa)

Amb  l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].

Segimon Mir,  teixidor de lli establert a Barcelona, l’any 1779 realitza “una petició a la Junta de Comerç per fundar de nova planta una fàbrica d’indianes”[3]; es té constància, però, que anteriorment disposava d’una petita fàbrica encara no reglamentada.

L’any 1788 ja el trobem al carrer de l’Om, al barri del Raval, on tenia una important fàbrica d’indianes.

El 1789 presenta llicència per construir un casal de grans dimensions, que farà de funcions de casa fàbrica. “Es tractava d’un edifici de magnituds importants, emplaçat en uns terrenys que devien abastar fins a la Muralla de Terra, probablement utilitzats com a prat d’indianes, amb 40 metres de façana i un edifici de cinc plantes d’alçada, que formava una composició simètrica a partir d’un únic gran portal, i una seriació de 43 obertures indiferenciades sobre un pautat de feixes horitzontals. La porta central de doble alçada estava emmarcada per un arc rebaixat, típic de l’arquitectura del set-cents, que havia de donar accés a les instal·lacions interiors, mentre que l’accessibilitat vertical es realitzava per dues escales a cada extrem de la façana”[4]. La construcció d’aquest gran immoble devia durar un mínim de tres anys.

Tenim constància l’any 1804 de Segimon Mir i Ribó, però més enllà no es tenen referències de la fàbrica Mir, per la qual cosa es pensa que la fàbrica no va poder seguir després de la crisi provocada per la  Guerra del Francès.

L’any 1829 trobem al mateix emplaçament la fàbrica de filats i teixits de Francesc Palau, i l’any 1832 la Foneria de Louis Perrenod s’instal·la els seus tallers al carrer de l’Om, en paral·lel a la fàbrica El Vapor del carrer dels Tallers.  

L’any 1849 s’hi instal·la el maquinista Josep White, i l’any 1850 es funda la societat  Barcelonesa de Bronces y otros Metales, especialitzada en aquesta classe de metalls. Es reforma aleshores l’edifici del carrer de l’Om, “reformes que devien renovar la totalitat de l’edifici, transformant plantes baixes, obertures i conferint-li l’aspecte actual”[5].

L’any 1860 tanca la Barcelonesa de Bronces y otros Metales. Amb l’obertura del carrer de santa Madrona, a partir de 1858, la parcel·la original de la fàbrica Mir, que devia arribar probablement fins a la Muralla de Terra, va comportar la parcel·lació de l’espai i la construcció de nous edificis de caràcter industrial, i l’enderrocament d’aquelles edificacions situades a l’interior de la parcel·la.

En aquesta mateixa edificació, tenia la fàbrica el reconegut bronzer i argenter Francesc de Paula Isaura, que tenia la botiga al carrer Jaume I.

“Consta que fins als anys vuitanta del segle XX, la part posterior de la parcel·la que donava al carrer de santa Madrona estava definida per diverses edificacions industrials de finals del segle XIX i d’altres de principis del XX amb algunes reminiscències modernistes i que varen ser enderrocades per edificar-hi una promoció d’habitatges privats. Actualment les restes d’aquesta implantació industrial estan ocupades per habitatges i diversos tallers”[6].

L’edifici principal, amb façana al carrer de l’Om queda en peus com edifici d’habitatges modificat al llarg del temps ”però encara pot apreciar-se la gran entrada de pedra amb guardarodes i un arc rebaixat que té a la clau de la volta un escut nobiliari corresponent a l’heràldica de la corona espanyola utilitzada des del regnat de Carles III fins a Ferran VII.

Bibliografia