La Barcelona dels Àustries (segles XVI-XVII)

La ciutat durant aquest període manté a grans trets la fisonomia medieval, sense que això signifiqui que sigui un període sense canvis. Amb l’allunyament de la cort es perd l’opció de capitalitat política i amb una economia eclipsada per altres centres financers, fan que Barcelona entri a l’Edat Moderna sense el poder que havia en el passat tingut.

La ciutat d’aquesta època és una ciutat que ens és desconeguda doncs bona part dels seus edificis més representatius no han arribat als nostres dies; si per exemple ens centrem en les cases més rellevants del moment, de les vint-i-sis que el cadastre de 1716 dóna més valoració, només han arribat als nostres dies vuit, cinc de les quals conservades al carrer de Montcada, el que crea “una imatge falsa de la ciutat moderna, en augmentar als nostres ulls el pes relatiu d'aquest carrer i en menysvalorar la importància de les zones centrals de Barcelona (des de la plaça de santa Anna fins al carrer Ample, passant per la «ciutat romana»), on, en el seu moment, la presència d'arquitectura privada de rellevància era molt notòria”[1]. 

És una ciutat marcada per un centre i una perifèria. Dins el centre podem observar dues àrees ben diferenciades; d’una banda, un centre administratiu i religiós, que coincideix amb la ciutat romana, amb poca densitat demogràfica i on sovintegen les parcel·les i les cases grans; d’altra banda, un centre productiu, motor econòmic de la ciutat, que es correspon amb les zones d’expansió baixmedieval cap a llevant: és una zona molt densa demogràficament i amb parcel·les estretes. La perifèria estaria formada pel Raval i les àrees més pròximes al perímetre emmurallat; allà trobem una zona d’escassa densitat demogràfica i ocupada per parcel·les grans dels convents i monestirs. Arreu de la ciutat “es detecten símptomes d’una inclinació cap a la privatització de l’espai públic, com el tancament de carrerons, l’ocupació de la superfície dels carrers, la proliferació de volades, la construcció de ponts sobre carrers”[2], privatització que beneficia a persones i institucions influents de la ciutat. D’altra banda, “el govern municipal va donar suport als constructors de palaus amb un tracte de privilegi (aigua de les fonts, pedra de Montjuïc, fusta) a canvi de bellesa, i els gustos van canviar: va ser el moment del Renaixement (cases Gralla, Dusai, Miquel Mai, de l'ardiaca Desplà)”[3].

La retícula de carrers i places que vertebren la ciutat “convivia” amb una munió d’espais verds, que definien el paisatge de la ciutat com ara horts, eixides i jardins, aquests últims amb “camins amb ombra, fonts, sortidors, llotges, pedrissos decorats amb ceràmiques i “grutes”[4].

Durant el període no es realitzaren grans intervencions, “ni es van crear barris separats per a l'elit, com va passar a altres ciutats europees de l'època”[5]. Dins la “ciutat romana” es treballa per donar una projecció més gran a la catedral, ampliant el pla de la Seu i, per tant,  va caldre enderrocar les casses del carrer de la Corríbia adossades a la muralla romana; la mateixa reforma va desencadenar que edificis al voltant de la catedral realitzessin millores com ara a la Casa del Degà o la de l’Ardiaca. D’altra banda,  també s’executen obres al Palau Reial Major per acollir els diversos representants del monarca i la construcció del Palau del Lloctinent. També en aquest període s’amplia el Palau de la Generalitat que “no solament experimenta una expansió molt significativa durant el segle XVI, sinó que esdevé el projecte arquitectònic més ambiciós del període”[6], amb una nova façana oberta a la plaça sant Jaume.

En l’àrea de la Ribera fou on el govern municipal concentrà les seves intervencions, per tal de resoldre la defensa marina de la ciutat, amb la construcció de la muralla marina, 1527-1562, que “acaba i ennobleix el límit des de sempre més valorat: el litoral”[7],  tot convertint-se en la façana representativa de la ciutat; i la construcció d’un port que oferís unes mínimes garanties de protecció a les naus allí ancorades. També es feren treballs al pla de la Llotja, es construí la Sala d’Armes sobre els Pallols o es construí la nova Peixateria al costat de la Torre Nova. 

Amb relació al Raval i les Rambles, aquestes dues zones experimentaren un augment d’edificis religiosos, doncs “l'Església es va convertir en un dels principals transformadors de la ciutat moderna amb l'extraordinària expansió conventual que es va viure als segles XVI i XVII, molt vinculada a un procés de moralització pública i de reforma de les formes de religiositat, i a l'augment espectacular dels ordes regulars, especialment intens entre la segona meitat del segle XVI i la primera del segle XVII sota l'impuls de la Contrareforma”[8]. Aquest procés de construcció va comportar l’eliminació del teixit residencial; així per exemple, dins l’àrea de la parròquia del Pi, la més extensa de la ciutat, ja que arribava fins a la falda de la muntanya de Montjuïc, van ser enderrocades 800 cases per a la construcció dels nous convents. Això va comportar una oposició d’altres comunitats religioses o de parròquies, perquè s’havien de repartir les donacions i els favors dels fidels. En la seva expansió les comunitats religioses “van esborrar carrerons i vies per eixamplar els seus convents, va tancar els seus horts amb murs; tot els era permès”[9].  Amb els nous convents les formes del barroc arribaren a Barcelona.

A la Rambla, la façana que no és ocupada per la muralla medieval, és ocupada per col·legis i convents que “la doten d’un aspecte més monumental,  adopta una funció netament especialitzada, i s’albira com a nou escenari de sociabilitat”[10].

Bibliografia