Convent de sant Josep

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

Convent fundat el 1586 quan els Carmelitans Descalços compren unes cases a la Rambla, que transformen inicialment en una capella. Un cop aconseguits els permisos, entre els quals rebé el permís del Consell de la Ciutat per tal de poder utilitzar carreus de pedra procedents del Castell Nou Vescomtal, i les ajudes econòmiques, el 1589 es col·locava la primera pedra de l’església, acabada el 1593. “Era d'una sola nau, amb cinc capelles amb cúpula a cada costat d'aquella i un ampli pas entre elles; hi havia creuer, sagristia i algunes capelles annexes. Posseïm escassos gràfics de la seva façana, el pòrtic de la qual, així com la rematada i fornícula al centre, van haver d'afegir-se al segle XVIII”[1].

Un cop l’església fou acabada començaren a adquirir cases i terrenys per a la construcció del convent. Aquesta política d’adquisició d’immobles veïns per a l’ampliació del convent fou una constant en la vida d’aquesta comunitat religiosa, adquisicions que “realitzaven amb l’oposició de l’opinió pública, contrària al fet que els habitatges particulars passessin a mans dels col·lectius de regulars, amb la consegüent despoblació de la ciutat”[2], i així quan s’adquireixen al llarg de 1612 terrenys per a la construcció del noviciat, aquests no “tots foren venuts de forma voluntària pels seus propietaris”[3].  Una de les preocupacions dels frares del convent de sant Josep serà que els terrenys i cases limítrofs amb el seu convent “no caiguin en mans d’altres comunitats religioses que entrin en competència directa amb ells”[4].

“Les normes sobre edificació de l'ordre establien uns principis bàsics a seguir, però no permetien una completa llibertat, en exigir que qualsevol obra que s'anés a realitzar es comuniqués als superiors, a fi que es comprovés que allò que s'anava a construir encaixava certament dins de l'esperit de pobresa i austeritat que predicaven”[5].

Al llarg del segle XVII les obres al convent no paren, tot refent parts ja construïdes o bé engrandint espais del convent. Al segle XVIII, cap al 1732, es remodela el cor, el pòrtic i la façana; aquesta última “es coronà amb el característic frontó i que fou en aquest moment quan adquirí el seu aspecte definitiu, més integrat a la resta d’edificis del voltant”[6]. La façana seguia la tipologia d’altres esglésies de l’Ordre: “tres cossos verticals, coronats per un frontó curvilini, generats per altres tants arcs de mig punt tancats per reixes de ferro, que donaven accés al típic pòrtic carmelità, amb el cor a sobre. A la banda nord del pòrtic s’ubicava un templet d’ordre corinti”[7]. Era una església de nau única sense transsepte, amb capelles laterals, articulada al seu interior a partir de l’ordre toscà, amb coberta de volta de canó amb llunetes; a la seva banda esquerra es trobava el campanar. “En realitat la importància de l'arquitectura carmelitana l'hem de trobar únicament en els seus temples, és a dir, a les esglésies conventuals i no en la resta del conjunt arquitectònic, ja que com he dit es van anar construint sense pensar-hi gaire d’acord amb les disponibilitats econòmiques i d'espai de cada moment. No en va he trobat documentació relativa a la construcció de l'església, a la remodelació del pòrtic, de l'atri o del cor, a la construcció de la capella del Santíssim, però res que ens aporti més que una tènue llum sobre la resta del recinte”[8].

Es creu que a finals del segle XVIII el convent ja tenia el seu aspecte definitiu; aquest, al contrari de l’església que fou construïda de manera molt pobre, era de bona qualitat, però de línies simples. El convent tenia un claustre petit, duna sola planta amb galeries, situat al mig i “s’aixecava a la banda de l’Evangeli -al sud del temple- i continuava darrere l’església, a la part occidental”[9]. L’entrada principal del convent es trobava a la Rambla, des d’on s’accedia directament al claustre. Des del  Palau de la Virreina arribava fins al carrer Petxina, on es trobava l’hort; “altres dependències -com el noviciat- corrien per darrere el palau fins a arribar a les cases del carrer del Carme. La fondària, en canvi, des de la Rambla al carrer de Jerusalem, que era el límit occidental del recinte conventual, no era excessiva”[10]. Amb la seva construcció s’alterà el curs del carreró de les Cabres[11]. 

“El set-cents va ser ric en remodelacions, tant per part dels descalços, que van aconseguir finalment consolidar el seu desitjat -encara que modest- recinte conventual (una església, un convent, un noviciat, un hort i fins a una ermita), com per part de les institucions, que també van dur a terme els primers intents de crear un mercat de proveïments en la Rambla, dirigint sempre la seva mirada cap al lloc que ocupava el convent de sant Josep”[12].

Però per què aquest interès en el convent de sant Josep “i no qualsevol altre dels recintes conventuals que ocupaven la Rambla? La resposta està en els plànols d’ordenació de la Rambla.. Basta observar com l'espai enfront d'aquest convent era més ample que el de la resta del passeig de la Rambla, ja que tant el recinte dels carmelites, com el mateix palau dels Amat, es trobaven retardats respecte de la línia que marcava la calçada central i arbrada del passeig, des de l'encreuament amb el carrer del Carme fins al del carrer de l'Hospital”[13].

L’any 1781 s’instal·len nou carnisseries adossades al mur del convent, arran del pla d'alineació de la Rambla, que comporta l'enderrocament d'alguns trams de la muralla, entre ells el portal de la Boqueria, on es trobaven inicialment aquestes carnisseries.

El juliol de 1835 el convent fou cremat, i posteriorment enderrocat. Al solar s’hi començaren a instal·lar parades de mercat, que foren el precedent de l’actual Mercat de la Boqueria.

Bibliografia