La Barcelona Romana (segles I-IV)

Barcino neix, sobre un petit un promontori situat en el límit costaner del Pla de Barcelona que en època medieval va rebre el nom de Mons Taber, com una “petita colònia romana fundada per l’emperador August al voltant de l’any 10 aC, per controlar les transaccions comercials i les activitats portuàries de la desembocadura del Llobregat, així com l’activitat econòmica lligada a l’explotació de la vinya i els cereals, sense oblidar els recursos piscícoles i minerals”^[1].

Uns quants decennis abans, final del segle II aC, principi del segle I aC, els colons romans havien arribat a la zona per tal de poder controlar el procés de producció del vi laietà -destinat a l’exportació-; amb els nous colons arribà una nova organització del camp per tal de millorar el rendiment de les terres i un canvi d’una economia cerealista a una de cultiu intensiu de la vinya.

Per aquest motiu segurament els romans buscaren un indret geogràfic òptim per poder controlar aquest comerç; l’emplaçament escollit tenia unes bones comunicacions marítimes, ja que just passada la muntanya de Montjuïc es trobava aleshores la desembocadura del Llobregat, on trobem documentat arqueològicament el port d’ancoratge conegut com Les Sorres; unes bones comunicacions terrestres, amb una immillorable comunicació amb l’interior seguint el curs de la Via Augusta -en dates de la fundació de la colònia  aquesta via trasllada el seu recorregut de l’interior al litoral-; i un emplaçament amb uns recursos d’aigua suficients i bones terres pel cultiu.

El conjunt del pla era solcat per les diferents rieres i torrents que davallaven de la serralada de Collserola, algunes de les quals envoltava el turó. El delta del Llobregat encara no s’havia format i en la seva part inferior era navegable, cosa que permetia l’intercanvi comercial amb les terres de l’interior. Les serralades van continuar poblades per boscos mixtos d'alzina i roure, i no serà fins al segle VI que comenci la desforestació produïda pels incendis produïts per l’avançament de l’agricultura.

La zona d’influència de la colònia va quedar marcat des de la seva fundació: pel nord-est el riu Besòs, que el separava del territori de Baetulo; pel sud-est, la línia de mar; pel nord-oest, la serra de Collserola, i pel sud-oest, el massís del Garraf.

Barcino no era gaire gran, unes 10 hectàrees, amb una població d’uns dos mil habitants, inclosos els de les vil·les suburbanes pròximes a la colònia. La ciutat estava limitada i tancada per una muralla de la qual hi ha escasses dades arqueològiques, la qual fou construïda en temps de pau i sense amenaces exteriors, per al qual cosa tenia més una funció simbòlica i representativa que no defensiva-.  La planta de la ciutat  era un octàgon irregular allargat, per poder adaptar-se a la topografia del terreny, per la presència de dos petits turonets de 16,9 i 14 m d’alçada. Tenia quatre portes –arqueològicament només se’n coneixen dues -coincidint amb els extrems del cardo i del decumanus maximus^[2]; aquestes eren monumentals, triforades i defensades per dues torres circulars. Amb relació al cardo i al decumanus els podem documentar per les dues portes que els unien, i per la seva  posterior conservació en  traçat dels carrers medievals. Tenim evidències arqueològiques de l’existència de vies porticades, que conjuntament el traçat de carrers romans fossilitzats en el temps ens permet dibuixar un conjunt d’illes de cases –insulae- de mides variables, amb façanes porticades però només a un dels costats del carrer. S’ha documentat també l’existència del intervallum, una via de caràcter defensiu, d’uns 7,5 metres d’amplada, que resseguia el traçat de la muralla i que estava pensada com una via ràpida d'accés a la muralla, en cas de perill, des de qualsevol punt de la ciutat.

“El forum de la ciutat no es trobava en posició central, sinó que estava una mica desplaçat cap al nord-oest, segurament per aprofitar el punt més alt de Mons Taber, on es va situar el temple”^[3]. Aquest s’organitzava en dues terrasses, una de més alçada que l’altra on trobaríem el temple dedicat al culte imperial; una nova hipòtesi^[4] apuntaria l’existència d’un segon temple situat al capdamunt del segon promontori , on avui es troba l’església de sant Just i Bon Pastor.  Al mateix article apunta a la possible troballa de restes de la cúria romana i part del pòrtic del forum de la terrassa superior.

Amb relació al suburbium aquest ja podria haver estat planificat des de la fundació de la colònia, ja que s’ha trobat restes de clavegueram i desaigües, que indicarien “l'existència d'un cert urbanisme extra murs, que en alguns casos planteja unes alineacions que segueixen la quadrícula reticular de la ciutat emmurallada”^[5]. El suburbium seria un espai  ocupat i habitat, molt vinculat a la vida i activitat econòmica de la ciutat, amb un creixement important els primers segles. Allí hi trobaríem espais de producció  (tallers, activitats industrials-artesanals relacionades amb la terrissa i la metal·lúrgia), estructures d’hàbitat, com la villae suburbanes com de la plaça d’Antonio Maura, i necròpolis.

També al suburbium hi trobaríem el port, la línia de la costa es devia trobar en aquell temps a uns 150 metres de la Porta de Mar^[6]; a banda i banda d’aquesta porta s’hauria construït entre mitjans del segle I mitjans del segle II, un conjunt termal, lligades, es creu, a l’activitat portuària. Al final del segle III, amb la construcció de la nova muralla s’hauria construït un castellum, espai fortificat lligat al control militar del port, aquestes termes haurien desaparegut i s’hauria modificat l’estructura inicial de la Porta de Mar.

Al llarg del segle II la ciutat evoluciona i ens trobaríem amb una colònia amb “un teixit monumental dens format per la juxtaposició d'espais productius, habitatges rics, edificis termals i un conjunt foral que continuava sent l'escenari honorífic per excel·lència per a la representació dels personatges notables de la ciutat. Fou precisament aquesta ciutat del segle II la que va aconseguir un major protagonisme regional en detriment d'altres centres inicialment més importants”^[7].

Cap a finals del segle III es construeix una nova muralla, molt més potent que l’anterior, muralla que “marcarà la imatge de la ciutat, perdurant durant segles”^[8]. Això fou possible perquè al segle IV dC Barcino era una ciutat pròspera i dinàmica, capaç també de mantenir el sistema de clavegueram i l’aqüeducte. La construcció de la nova muralla va comportar que suburbium és desmuntat totalment: tots els materials són aprofitats i reutilitzats – per exemple s’amortitzen les necròpolis i es desmunten els monuments funeraris- per tal d’aprofitar-ne la pedra per la construcció de la nova murallar; això va comportar la “destrucció de tots els llocs de memòria dels habitants de la colònia romana”^[9]. Tota aquesta vasta construcció realitzada denota que "el nou ordre cristià ja devia estar bastant estès a la ciutat”^[10]. 

És al segle IV quan es construeixen noves i riques domus, com la de l’actual carrer de sant Honorat, o es reformen les ja existents, que es decoren amb pintures i mosaics, o es construeixen termes privades que mostren com les elits de la colònia  tendeixen a privatitzar la higiene, en un “moment en què les termes públiques haurien d’estar abandonades o es mantenien amb dificultat, a causa de la desaparició de l’evergetisme imperial, municipal o de particulars, característic d’aquella societat romana, que estava en curs d’extinció”^[11].  Aquestes noves domus, o remodelacions d’anteriors, accentuen l’ocupació dels carrers, ja iniciada als segles II i III, ocupant en un primer moment els pòrtics dels carrers.” La ciutat és petita i falta espai urbà”^[12].

Dels primers temps del cristianisme a Barcino no en sabem gairebé res: se sap que a principis del segle IV, la ciutat era ja seu episcopal, i és quan trobem els primers registres arqueològics, d’un baptisteri de planta quadrada, sota la catedral actual, espai on també es devia trobar una basílica paleocristiana que no en tenim dades arqueològiques. Aquestes construccions, situades a l’angle nord de la ciutat, contrastaven encara amb el forum, que seguia en peus i en funcionament, i seguia representant el  poder romà.

A finals del segle IV, i sobretot a partir del segle V, la situació canvia, doncs “la imatge marcada pels edificis monumentals de l’alt imperi, com el temple d’August, dona pas a una altra, on la catedral i la resta d’edificacions religioses dominaven el paisatge urbà i orientaven els seus habitants”^[13]. A partir d’aleshores l’àrea nord-est de la ciutat estarà configurada pel grup episcopal, “és a dir, el conjunt de construccions que el bisbe utilitza per celebrar l’eucaristia (l’ecclesia), i preparar i celebrar el baptisme”^[14].  

Bibliografia