La Barcelona Visigoda: Barcinova (segles IV-VIII)

Els visigots van entrar l’any 415 a la província de la Tarraconense i es van quedar a Hispània com a aliats dels romans contra els sueus, vàndals i alans. Són presents a la ciutat de Barcelona des de l’any 414-415, quan Ataülf i Gal·la Placídia s’hi establiren.  Aquests devien escollir la ciutat com a  sede regia, si més no de forma temporal, perquè la ciutat se situava en un enclavament estratègic, pròxim de la Gàl·lia, amb un important port i protegida per una potent fortificació, i “era més petita i sostenible que l’antiga capital, Tarraco”[1]: va esdevenir així un centre de poder visigot i un nucli episcopal important. El nom de la ciutat va anar   evolucionant fins a transformar-se en Barcinona. Els segles V i VI representen un període de grans canvis per a Barcino, que tenen el seu reflex profund en l’urbanisme i la topografia de la ciutat. A partir del segle V hi ha una certa desestructuració urbana: “a la ciutat tardoantiga, la topografia reticular de l’Alt Imperi va anar desapareixent i es donà un estretament i una desviació dels antics vials[2] - els traçats rectilinis altimperials es van anar convertint en carrerons més estrets -  que es van anar ocupant amb noves construccions. D’altra banda, la superfície urbana es desplaçà en sentit vertical i, en conseqüència, es produí un canvi important en els nivells de circulació[3]. També es documenta un abandonament en la xarxa de sanejament, que ja es mantenia amb dificultat degut a la pujada de nivell dels carrers. Els grans edificis públics eren abandonats o readaptats”[4]. Hi ha un procés d’espoliació i reutilització de les pedres provinents dels antics edificis: gran part del forum, que ha perdut el seu paper de centre administratiu i religiós, és desmuntat i pedestals honorífics, epigràfics i anepigràfics van ser utilitzats en la construcció de la nova residència del bisbe: la ciutat es convertí en una pedrera permanent.

La seu episcopal, o episcopium, “és a dir, el conjunt de construccions que el bisbe utilitza per celebrar l’eucaristia (l’ecclesia), i preparar i celebrar el baptisme”[5], establerta a l’angle nord de la ciutat des del segle IV, va convertir-se en el nou focus de poder, i al segle V ja s’han edificat els tres edificis que constituiran el seu nucli: la basílica, el baptisteri i el palau episcopal. Tot aquest conjunt va ser construït “sobre una gran domus, el propietari de la qual probablement la va donar a l’església en un clar acte d’evergetisme. El patrimoni eclesiàstic es va engrandir amb les donacions de laics i religiosos, sobretot de bisbes que en molts casos procedien de famílies aristocràtiques”[6]. 

Al segle V el barri episcopal “es configura un barri totalment compacte amb tot un seguit d’edificis agrupats i perfectament articulats entre si a partir de corredors, passadissos o galeries porxades. Es detecten passos tancats i reservats al personal del grup episcopal, també circulacions obertes al poble i als fidels i d’altres només al bisbe; espais per als vius i espais per als morts (aquests entren per primera vegada a la ciutat), espais de culte i de representació, i espais de privacitat; tots configuren un entramat dens i complicat”[7]. Es creu que també existiria un atrium entre el baptisteri i la basílica, “un element arquitectònic important que servia per connectar edificis i facilitar la circulació, però també era un element de prestigi i representació i un espai d’acollida utilitzat per a les activitats caritatives”[8]. A més a més caldria afegir a l’àrea tota una sèrie d’edificacions complementàries com ara les dependències del personal laic al servei del bisbe, magatzems, espais de producció, capella privada del bisbe, etc.

Aquest espai havia estat ocupat pel poder visigot, convertits al corrent religiós cristià de l’arrianisme al segle IV, que es converteix, si més no per als governants i militars de la ciutat, en la religió oficial; per aquest motiu el poder catòlic es desplaçà a la primitiva església de sant Just i Pastor, construïda sobre un antic temple romà o d’un castellum aquae, on hauria d’aixecar-se el  grup episcopal catòlic, de dimensions més reduïdes, però que també hauria comptat amb la catedral, baptisteri, la residència del bisbe catòlic i dels eclesiàstics i la del personal laic al seu servei.

Intra murs a part dels  dos grups episcopals, l’arrià i el catòlic, existia també l’església de sant Miquel, edificada sobre les antigues termes romanes al voltant del segle V. Fora muralles, al suburbium, es creu que podrien existir les primitives esglésies o capelles de sant Pau del Camp, santa Maria del Pi, santa Maria de les Arenes i sant Cugat del Rec, totes elles basíliques martirials, al voltant de les quals es troben enterraments, que buscaven la protecció de les relíquies allí venerades.

La zona est de la ciutat la trobem coberta d’horts i d’algunes construccions, desfigurant així el traçat urbà romà. Fora muralles, a la zona sud-oest, es trobava una zona de maresmes corresponents al que coneixem com a Cagalell. A la zona-nord est es trobava un suburbium, amb zones d’habitat i una gran concentració de necròpolis, situades al llarg de les vies o camins, rodejada d’una zona de maresmes i terrenys insalubres, essent aquesta àrea superior a la de la mateixa urbs.       

Amb relació a les cases, les antigues domus romanes es van “subdividir per acollir més famílies i es van convertir en cases de veïns”[9]. No en sabem res dels habitatges de les elits locals, però aquestes no devien tenir molt espai disponible per la seva construcció dins les muralles, per això s’ha plantejat la hipòtesi que es construïssin a l’exterior, com sabem que passa a altres ciutats; no es descarta, però, que aquestes es localitzessin entorn de la plaça de sant Miquel. Tot aquest espai conviuria “amb les zones de producció i d’emmagatzematge, els estables i els abocadors domèstics”[10].

Al segle VI s’amplia i es monumentalitza el grup episcopal, duent a terme “un pla d’obres ambiciós, complex i unitari que va modificar la imatge del conjunt episcopal de Barcino”[11]. Es va construir la residència de la màxima representació de l’Estat visigot a la ciutat, el comes civitatis , així com una església en planta de creu, que reemplaçava l’antiga església episcopal,

que segurament tenia un caràcter martirial, doncs l’edifici té una zona de necròpolis annexa, que els arqueòlegs classifiquen com una àrea “funerària privilegiada, vinculada al grup episcopal”[12], on es trobaria enterrat algun membre destacat de la comunitat cristiana local[13]; al mateix temps es construeix un nou palau episcopal, amb un aspecte fortificat, i es monumentalitzen amb pòrtics els principals espais de circulació i de trànsit a l’àrea, així com es detecten reformes al baptisteri[14] i a l’aula episcopal[15]. “L'anàlisi de la metrologia i modulació dels edificis de representació evidencia unes construccions ben planificades, que s'executen d'una forma unitària, seguint uns plans arquitectònics precisos i ben definits que transformen totalment la topografia anterior. Els edificis s'aixequen sobredimensionats, les restes arqueològiques transmeten una sensació d'una arquitectura sòlida, de gruixuts murs i potents fonaments, i les plantes i les solucions tècniques empleades denoten influències de l'arquitectura bizantina”[16].

Per tal de poder realitzar aquestes noves construccions “la  ciutat es transforma en una pedrera permanent: columnes, capitells, materials rocosos epigràfics i anepigràfics procedents del forum, plaques d'epigrafia funerària i molts d’altres elements, que per la seva entitat van formar part d'edificis públics altimperials, són reutilitzats en les noves construccions”[17]; l’espoli de materials de l’època romana, és per tant, evident en aquesta època, activitat que és controlada pels poders públics, com així queda palès en el procés de desconstrucció de l’escala que pujava al pas de ronda de la muralla, ja que no es desmunta un element de caràcter militar d’aquestes característiques defensives si no és amb el vistiplau de les autoritats.   

Al mateix segle VI trobem espais dins la ciutat que semblen desocupats i amb una certa desestructuració urbana; és l’inici d’un procés de ruralització que continuarà en els segles següents.

A principis del segle VII Barcelona pacta la seva capitulació davant els exèrcits àrabs i entra a formar durant quasi un segle (714-801) de l’al-Àndalus, i la ciutat rep el nom de Barsˇalu¯na. “Arqueològicament, Barcelona no té una fase islàmica fàcilment identificable, i, a partir de les escasses restes materials individualitzades, no és fàcil plantejar un panorama clar del què va passar a la ciutat al llarg d’aquells vuitanta-set anys”[18]. Però segurament no es van produir grans transformacions urbanes, ja que així ens ho queda palès als substrats arqueològics, ni construccions de grans obres de nova planta, com tampoc una gran destrucció com apunten fonts documentals franques.

Es creu que gràcies a la tolerància religiosa del poder musulmà els edificis cristians van continuar funcionant, a la vegada que existiria una mesquita; aquesta es podria haver habilitat a la catedral, com succeeix en altres ciutats, o al temple romà[19], però no en tenim evidències arqueològiques. “Amb la nova situació política sembla que alguns edificis van ser ocupats pels nouvinguts i van canviar de funcionalitat. Això succeeix amb l'aula de recepció del bisbe i el baptisteri que creem es van reservar els musulmans com a espais d'oració i reunió. L'elecció del lloc era totalment idònia, els musulmans van ocupar la zona del nucli episcopal que millor s'adaptava a les seves necessitats: una bona orientació de l'edifici de l'aula (el mur sud-est estava orientat a la Meca), que era compatible amb els seus preceptes religiosos i l'existència d'aigua per a les ablucions. (...). És molt possible que igualment es reservessin les estances situades entre l'aula i l'edifico que havia estat la residència del comes civitatis, dels quals no tenim cap coneixement arqueològic. Cal tenir present que, justament en aquesta zona es localitzava el pati/jardí del palau comtal en els segles XI-XII. Si tenim en compte la concepció i el simbolisme d'aquesta mena d'espais –vegetació i aigua-, com a representació terrenal del paradís, ens preguntem si l'origen d’aquest palau/jardí en època comtal no cal buscar-lo en l'ocupació musulmana d'aquest sector durant el segle VIII i en les transformacions que aquesta ocupació degué comportar”[20]. És molt probable, que l’església de sant Just i Pastor tornés a convertir-se temporalment en catedral. 

La presència musulmana s’acaba el 801 amb l’ocupació de la ciutat per part de les tropes franques; hi ha fonts, les carolíngies, que parlen d’una pressa de la ciutat violenta, mentre que les fonts àrabs donen a entendre un pacte de capitulació. “Indicis documentals, toponímics i onomàstics així com arqueològics apunten a l’existència de petites comunitats musulmanes a l’àrea de Barcelona, les quals es van establir fora del recinte fortificat després de la conquesta franca, situació que es mostra més d’acord amb la línia d’un pacte”[21]. 

Bibliografia