Palau Episcopal època visigoda

La Barcelona Visigoda: Barcinova ( tornar al mapa)

El palau episcopal se situava al nord-est de la ciutat, dins el complex episcopal, sobre les restes d’un collegium Augustalium, o d’una domus en inici, que posteriorment es va convertir en seu corporativa. Aquesta domus podria haver canviat de propietat a causa de la donació per part de l’antic propietari a l’església. Al segle V es decidí renovar la residència del bisbe “construint-hi un edifici més d’acord amb el paper i la importància que el bisbe havia anat adquirint. El nou edifici es va alçar directament sobre els paraments de l’antiga domus, al costat dels espais de culte: la basílica i el baptisteri”[1]. D’aquest primitiu palau se’n conserven molt pocs vestigis, i ens és bastant desconegut a causa de la superposició d’estructures de la fase següent, donant com a resultant “un edifici molt complex, amb una llarga pervivència, que presenta diferents fases constructives”[2]. Només se’n conserven alguns murs que semblen articular una sèrie de sales allargades que s’articulen al voltant d’un espai central. “Durant aquesta fase inicial, l’edifici va respectar els tallers de salaons i de vi, que ara continuaven en ús segurament gestionats per la comunitat cristiana”[3].

“El palau del bisbe és un dels edificis millor conservats de tot el conjunt, ja que l'ala sud-oest es conserva fins al nivell del primer pis. L'edifici es pot definir com un palau-fortalesa, presenta una influència de l'arquitectura militar bizantina que s'empra en els fortins del nord d'Àfrica. Les seves façanes amb torres s'articulen al llarg d'un llenç, l'edifici de desenvolupament pràcticament simètric, s'organitza a partir d'un cos central que segurament sobresortia en altura de la resta. Les finestres en forma d'espitllera i els cossos cecs accentuen el seu aspecte fortificat. La seva finalitat no degué ser defensiva, ja que estava ben protegit per la muralla de la ciutat, sinó amb la intenció d'imprimir a l'edifici un caràcter monumental que afirmés el poder del bisbe. L'arquitectura era la imatge principal del poder polític i religiós i la menys perible”[4].

Les restes que avui es poden visitar al subsòl de la plaça del Rei corresponen a la següent fase, quan es construí entre els anys 530 i 595 un nou palau episcopal de forma imponent. Aquest s’organitza a partir d’un cos central, una gran aula o espai de comunicació central de planta rectangular, a banda i banda de la qual s’obren un conjunt d’habitacions, i “les façanes presenten un sistema de torres articulades al llarg del llenç, formant una sèrie de cossos entrants i sortints”[5]. Això configura un aspecte fortificat a l’edificació malgrat que la seva finalitat no “degué ser defensiva, ja que estava ben protegit per les potents muralles de Barcino, sinó més aviat la intenció era imprimir al palau un caràcter monumental que refermés el poder del bisbe”[6]. L’edifici fou monumentalitzat amb un doble pòrtic.

Aquesta serà la residència del bisbe, fins que al segle XII el bisbe es trasllada a l’edifici que avui coneixem al carrer del Bisbe. Passarà aleshores a mans de la monarquia, i arran del canvi de propietat “el vell edifici episcopal canviaria la denominació per la de Palau de Santa Eulàlia, perquè el progrés de la catedral gòtica en construcció sota l’advocació de la santa patrona de la ciutat situava la seva primera portada exterior just enfront”[7]. “La pervivència del Palau de santa Eulàlia on ara trobem la plaça de Sant Iu és el que va impedir que la part final del Tinell pogués ser il·luminada obrint-hi finestres i rosasses gòtiques”[8].

Bibliografia