La Barcelona Gòtica (segles XIV-XV)

El creixement de la ciutat de Barcelona durant els segles XIV i XV està “fortament  condicionada pels creixements de la baixa edat mitjana, que ha fixat sobre el territori les línies mestres de la seva estructura de l’espai, i la inèrcia de poderoses permanències”[1].

El govern de la ciutat va realitzar, a grans trets,  “dues línies bàsiques d’intervenció: la dotació d’infraestructures i serveis i la millora i/o ordenació dels espais públics i del seu ús”[2], incidint sobre els punts dinàmics de la ciutat i reforçant-ne la centralitat. Així per exemple a partir del segon terç del segle XIV el Consell de Cent va aprovar la construcció d’una xarxa d’aigua potable “que va permetre que hi haguessin fonts a les principals places i espais públics de la ciutat”[3], tot duent aigua des de Montjuïc, o es van arreglar diverses places i carrers: entre el 1349 i 1351 es realitza l’empedrament del carrer de l’Hospital d’en Colom, el 1343 empedrament de la plaça de l’Oli, el 1350 millora dels ponts que creuaven el Rec Comtal en el seu tram final, s’amplià la plaça del Blat entre 1351 i 1352, es van realitzar intervencions a les places de santa Anna i de santa Maria del Mar, s’obrí l’any 1355 la plaça Nova, es realitzaren intervencions a la plaça sant Jaume, s’urbanitzaren les illes de la Ribera[4] al segle XIV, es va reformar el Call després del seu assalt el 1391[5], s’amplià la futura plaça de la Trinitat, s’obrí el carrer Petritxol al segle XV, s’enderrocà la muralla davant la catedral, etc. “Totes aquestes intervencions tenen en comú que es van fer per a l’embelliment i l’eixamplament dels espais públics a la ciutat, i també que la seva resolució va comportar l’enderroc de nombrosos edificis”[6]. Tot això comportà una activitat frenètica de construcció amb la finalitat de millorar el nivell de serveis de la ciutat.

També es dugueren a terme obres per tal de construir un port. En aquest sentit la ciutat no disposà durant el període medieval d’un port amb estructures rellevants. Davant la façana marítima existia una gran barra de sorra coneguda com la Tascha, o les Tasches, que oferia una àrea d’ancoratge tranquil·la en mar tranquil·la, però no oferia gaire recer en cas de tempesta i a més tenia una profunditat massa petita pels nous calats dels vaixells. Com a primer pas es construïren, a l’alçada del convent de sant Francesc, entre els anys 1391 i 1427, uns ponts de fusta “que havien de facilitar les tasques de càrrega i descàrrega dutes a terme pels barquers”[7]. El 1439 s’acordà la construcció d’un port, que la historiografia situa a l’extrem llevant de la ciutat, és a dir, a tocar del convent de santa Clara, i el projecte “buscaria res més que convertir en pedra tota, o bona part d’aquella barra sorrenca, per tal de protegir d’una forma més ferma l’àrea d’ancoratge que ja hi havia aleshores”[8].  Fos per la dificultat tècnica o bé per la insuficiència de diners, aquest primer moll va acabar en fracàs, a més de provocar una reducció de calat a la zona, ja que canvià la dinàmica de sedimentació de la zona, i va provocar la destrossa en diferents cases a prop de la platja, a la muralla de mar i en edificacions com la Llotja o el convent de sant Francesc. Els anys següents s’intenta dur a la ciutat un expert en matèria de ports: l’escollit serà el mestre sicilià Staci l’Alexandrino, qui dissenyarà un nou projecte. Aquest projectarà un moll en forma d’escullera, que es construirà entre el 1477 i el 1487. Per al nou port s’escull un nou emplaçament, situat “devant la torre rodona qui és en la Plaça del Forment”, és a dir s’unia mitjançant una escullera, la platja davant dels Pallols amb un illot anomenat illa d’en Maians, que formava part de la tascha; el projecte s‘acabà a començaments de 1487 sota la direcció d’obra de Johan Mayans. “El traçat d’aquesta obra estableix el punt de sortida de totes les actuacions posteriors durant l’edat moderna, fins a les primeres construccions del port contemporani a finals del segle XIX, a més de generar amb els anys un nou espai urbanitzable: la Barceloneta”[9]. La nova escullera va comportar però una acumulació de sediments a la banda de llevant, que provocà que es cobrís bona part de l’estructura i es comencés a formar una platja, per la qual cosa el 1518 el Consell de Cent va aprovar l’extracció de part de l’escullera per permetre el flux de corrents marítims. Fou en definitiva un fracàs, i malgrat que en segles posteriors es dugueren a terme altres intents, no serà fins al segle XIX que Barcelona gaudirà d’un port amb garanties.

Fou també durant aquest període en què es continuà la construcció de les muralles, interrompudes a inicis del segle XIV, i que només cobrien l’espai de la Rambla, dels monestirs de santa Anna i sant Pere Puel·les, fins a arribar a Portal Nou. “No es tractava de l’edificació d’un perímetre nou diferent del que s’havia executat a finals del segle XIII, sinó de la continuació d’aquesta tasca, tot incloent-hi millores”[10], així com la construcció de noves torres i reconstrucció d’alguns portals. A la Rambla, on si existia la muralla, es va crear una zona de seguretat a banda i banda de la muralla: “aquest espai tenia pel costat exterior una amplada de 25 canes barcelonines (és a dir, quasi 39 metres), mesura que coincideix amb l’amplada de l’actual passeig”[11].

No va ser fins a mitjans del segle XIV que es reprengueren les obres per tal d’emmurallar la zona actual del Raval i el front marítim, “el quadrant més dens i dinàmic de la ciutat”[12], dons concentrava les principals activitats relacionades amb el tràfic marítim.   Amb relació a la muralla de mar, la seva construcció va comportar l’enderrocament de les cases del carrer de les Polleres, sector que es caracteritzava “per una concentració apreciable de mariners i de pescadors”[13], i un cop acabada només quedaven obertes al mar “les dues grans places més actives: la dels Encants i la de la Llotja, un ampli espai d’intercanvi que feia de port i acollia totes les funcions que s’hi vinculaven”[14]. Aquesta era la zona on es construiria la Llotja i els Pallols, com a representació del poder de la ciutat. Amb relació al Raval, la nova muralla tancava la part oriental de la ciutat, una zona no gaire poblada, però que “tancava i resguardava un espai ben regat per aigua de sínies que probablement es dedicava ja anteriorment a l’horticultura”[15]. És a dir, el que es volia protegir, no era tant una zona susceptible de ser urbanitzada “sinó protegir un espai “rural” al servei de la ciutat especialment en cas de setge”[16]. 

Amb relació als edificis, és l’època en què es realitzen obres de la nova catedral gòtica i als palaus reials, Major i Menor, construcció del Consell de Cent, construcció de santa Maria del Mar, reedificació de santa Maria del Pi i de sant Just i Bon Pastor, construcció del Porxo del Forment i de la Llotja, les Drassanes Reials, etc. 

És a partir d’aquest període que el poder reial “tendirà a allunyar-se cada vegada més de Barcelona i el Principat, per esdevenir finalment un poder forester. Contemporàniament, però s’inicia un procés en sentit contrari. Primer el Consell de Cent i, més tard, la Diputació del General buscaran les seves residències definitives ben a prop de la plaça de sant Jaume. Les dues institucions administradores de competències sempre creixents, trien llurs domicilis amb plena consciència i intenció quant a la càrrega simbòlica que implica la situació escollida”[17]. És per aquest motiu que els dos poders intentaran recuperar el centre romà, fent de la plaça sant Jaume el nou fòrum de la ciutat, espai on a partir del segle XV es creuaran els quatre quarters de la ciutat, espai que abans corresponia a la plaça del Blat. “La nova cruïlla ja no és un centre actiu de la ciutat medieval, sinó un referent imaginari en què coincideixen els centres romà, polític i geomètric de la ciutat”[18].

Bibliografia