Hospital de sant Sever

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

El 1412 mossèn Alomar funda, al carrer de la Palla, un centre hospitalari sota l’advocació de sant Sever, hospital que actuà com a lloc d’acollida dels sacerdots malalts sense mitjans de la diòcesi de Barcelona, que funcionà fins al segle XX. “Actualment només es conserva una part de la façana original, una fornícula en forma de serliana, que va ser enclavada a l'edificació del segle XIX que veiem avui dia. Un dels aspectes menys clars és precisament la procedència d'aquests testimonis, ja que no hi ha un acord en la historiografia respecte a la localització original precisa de la capella de l'hospital de Sant Sever. Fins al 1937 hi hagué, ocultes dins de la triple fornícula, les imatges de bisbe Sant Oleguer -desapareguda- i dos orants, aquestes dues últimes conservades actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya”[1]. 

“Al segle XVI, es construeixen nous espais i instal·lacions per satisfer les necessitats sanitàries i espirituals del malalts que residien a l’hospital. Habilitada a la part posterior de l’immoble, s’edificà una església d’una sola nau de planta rectangular amb la capçalera plana. (...). L’espai de culte es completa amb una capella dedicada a la Mare de Déu, situada al lateral est de l’església, i una sagristia. Aquesta última, de planta quadrada coberta amb volta d’aresta, es localitza al costat oest de la capçalera quedant integrada dins del pati o claustre de l’hospital”[2]. La capella es va construir al llarg del segle XVI, un cop aixecada l’església. També al segle XVI es dota l’edificació d’una façana renaixentista.

“A partir de la segona meitat del segle XVIII es porta a terme una reforma integral de l’hospital que acabarà per configurar l’actual estructuració interna de l’edifici. Els possibles detonants d’aquesta transformació són l’incendi que afectà part de l’hospital el 8 de desembre de 1748 i, posteriorment, la reestructuració dels portals de la planta baixa realitzada l’any 1773”[3]. Serà aleshores quan “es construeixen les galeries o pòrtics que volten el claustre de l’hospital que funcionarien com a espais de circulació i distribució de les habitacions o estances situades a la part posterior de l’immoble, com per exemple les cel·les pels malalts mentals. Finalment, s’amplia el sistema de drenatge de residus domèstics, amb la proliferació de conduccions, pous, fosses sèptiques”[4]. Segurament fou aleshores quan l’església original es veié afectada per aquestes reformes, o bé les del segle següent.

“El 1873, en el marc de les expropiacions promogudes per Mendizábal, el governador de la província establí que l’hospital no era un edifici desamortitzable, ja que complia una funció de beneficència”[5].

“Finalment, als segles XIX-XX, es realitzen les darreres actuacions o remodelacions de l’immoble que va anar adquirint un caràcter domèstic, ja que les plantes superiors es van destinar majoritàriament al lloguer d’estances”[6]. “Aquesta nova funció de l’hospital provocà la construcció del segon al quart pis, així com una reconfiguració dels accessos. En aquest sentit, a la cantonada sud-est del pati, es va documentar un conjunt d’estructures que corresponien a les fonamentacions d’una escala pel personal de l’hospital que permetria un accés exclusiu o diferenciat dels llogaters a les plantes superiors”[7].

Avui en dia només en resta “enclavada en una construcció amb aparença de casa de veïns de principi del segle XIX, la porta de la capella, amb una fornícula formada per una serliana que, tot i crear un repertori clàssic, està organitzada amb mentalitat encara goticitzant”[8].

Bibliografia