Al llarg del segle XIII l’urbanisme a Barcelona, serà causat per tres factors: el primer d’ells, la construcció de grans centres religiosos, principalment els dels ordes mendicants; el segon factor serà l’expansió de la ciutat cap al mar, i el tercer factor serà la “modernització” de la ciutat, és a dir, la planificació i realització d’un “gran nombre de canvis pensats per millorar la ciutat i dotar-la d’un aire més modern”[1].
Amb relació als centres religiosos, aquestes s’establiren fora del centre polític i religiós de la ciutat, és a dir, fora la muralla romana, en barris marginals on podien disposar de terrenys molt extensos. Durant aquest segle es construïren els convents de santa Caterina, de sant Francesc d’Assís o de sant Nicolau, de la Mercè, de santa Clara o de sant Antoni, del Carme, dels Frares del Sac i el de santa Maria de Jonqueres.
El segon factor important serà el desenvolupament dels barris de la costa, procés d’urbanització que es va dur a terme en diverses etapes: una inicial es duria a terme a la zona pròpiament de la Ribera, i entre santa Maria del Mar i els alfòndecs (actual carreró del Cap del Mont); després hi haurà un període d’uns vint anys on no es documenten canvis significatius, seguit, a partir de mitjans de segle, d’una nova etapa d’urbanització, ara concentrada al barri de la Mercè[2], a la part oriental de la Ribera, i per sobre l’actual carrer Princesa, entre els carrers Assaonadors i Carders - aquesta última zona coneguda com a barri de la Bòria-.
Aquest creixement vers el mar no és cap casualitat, ja que ja des del segle anterior l’activitat marítima va anar adquirint un paper molt important dins la vida de la ciutat. Aquest creixement serà molt rellevant a la zona compresa entre santa Maria del Mar i la porta del Regomir, perquè al seu voltant va anar creixent la Vilanova del Mar, i tot un seguit d’infraestructures lligades al port i al comerç marítim: “els alfòndecs , la llotja, les taules per vendre peix fresc (a l’actual carrer de l’Espaseria), el maell de mar; i una mica més enllà, la primera drassana”[3].
Finalment, l’altre factor important és el de modernització de la ciutat. D’entre les obres de gran envergadura destaquen la construcció d’un segon recinte de defensa, realitzat a finals de segle; no es coneix exactament el perímetre de la nova muralla – sí que se sap és que el front marítim no es va fortificar-, però vindria a ser un arc que aniria des de les Rambles fins a l’actual parc de la Ciutadella. Una altra obra d’envergadura fou la urbanització de la riera del Merdaçar, que suposà un canvi molt important per als burgs orientals: l’obra consistí en la seva cobertura fins al carrer de Montcada.
Durant el període, dins les antigues muralles, els carrers anomenats baixades –baixada de Caçador, baixada de sant Miquel, baixada de santa Eulàlia, baixada de la Canonja- foren oberts “transversalment a la línia de les defenses, a fi de facilitar un accés més fàcil entre les dues parts de la ciutat”[4], un cop la ciutat restava protegida per la nova muralla. Sembla que a causa
a la manca d’espai dins el Call, es construí un segon Call, conegut com a Call d’en Sanahuja, fora muralles, al sud de l’actual carrer de la Boqueria. Al mateix temps, el carrer del Bisbe podria haver estat obert definitivament (fins aleshores només existia des del portal nord-oest de la ciutat fins a l’actual carrer de la Pietat), i que s’obrissin i es tanquessin alguns carrers al voltant de la residència de l’orde del Temple, “però en general, el paisatge urbà d’aquesta àrea no va variar”[5]. Fou ara quan es construí la capella de santa Llúcia, es reformà el palau del bisbe i es reconstruí parcialment el Palau Reial, ampliant-se cap al nord.
Fora de les muralles romanes, a part de l’expansió cap al mar, trobem que l’àrea del burg dels Arcs Antics esdevenia una zona més industrial, i ja no tan agrícola, amb l’aparició de tallers, es comencen a dibuixar carrers al burg dels Còdols, encara, però majoritàriament ple de camps, es comencen a construir cases al llarg de tres eixos vertebradors de l’actual Raval (carrers de l’Hospital, del Carme i dels Tallers)[6], i al barri de sant Pere, el 1253 se cita una vila nova, que es vertebra al voltant dels tres eixos de component els carrers alt, mitjà i baix de sant Pere.
[1] Banks, P., 2003, pàg. 28
[2] “És interessant observar que el document del 1207 estipula que s’havia de deixar un espai suficientment ample entre qualsevol construcció nova i els edificis ja existents perquè les pedres de molí que es baixaven des de Montjuïc fins al port poguessin passar: d’aquí, l’origen del carrer Ample”, Banks, P.;2003, pàg. 31
[3] Beltrán de Heredia, J., 2013, pàg. 108
[4] Banks, P., 1992, pàg. 62
[5] Banks, P., 2003, pàg. 29
[6] Al voltant d’aquest últim començà a crear-se el barri conegut com a Vico dels Tayers, a causa dels talladors de carn que hi havia a la rodalia.
Bibliografia
Banks, P.; 1992, “L’estructura urbana de Barcelona, 714-1300”, dins “Història de Barcelona”, Vol.2, “La formació de la ciutat medieval”, Enciclopèdia Catalana i Ajuntament de Barcelona, pàg. 27-71
Banks, P.; 2003, “El creixement físic de Barcelona, segles X-XIII”, Barcelona Quaderns d'Història, Núm. 8, pàg. 11-33
Beltrán de Heredia, J.; 2013, “Barcino, de colònia romana a sede regia visigoda, medina Islàmica i ciutat comtal: una urbs en transformació”, Quarhis: Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Núm. 9, pàg. 16-118
