el Call

La Barcelona Emmurallada ( tornar al mapa)

La paraula call inicialment significava carrer petit o carreró; posteriorment en algunes viles catalanes, com ara Barcelona, va designar el barri o zona habitada pels jueus.

La primera referència documental de l’existència d’un call Barcelona data del segle XI, i a finals del segle XII ja tenia uns límits més definits al quadrant nord-oest de la ciutat. Malgrat això, no implica que la comunitat jueva no pogués viure o tenir propietats en altres indrets de la ciutat.

Els seus límits eren els següents: al sud, el carrer del Call i el Castell Nou; a l’est, el carrer de sant Honorat, més exactament la línia de cases entre els actuals carrers de sant Honorat i carrer del Bisbe[1]; al nord, el carrer de la Volta (actuals  carrers de sant Sever i Baixada de santa Eulàlia), que en aquell temps era un sol carreró sense sortida que arribava fins a la muralla romana; i a l’oest, un carrer que seguia la muralla romana per la seva part interior, no tenint sortida al carrer del Call[2].  A mitjans del segle XIII el monarca va autoritzar  obrir portes i finestres a la muralla romana, i els límits s’eixamplaren amb la urbanització dels carrers d’Avinyó i dels Banys Nous. “Els espais comuns de l’aljama de Barcelona (Sinagoga Major, Sinagoga Menor, cementeri i posa), com les de qualsevol altra aljama, eren propietat del rei, el qual cedia el seu ús a la comunitat jueva”[3].

“Fins a l’actualitat, la historiografia encara no ha pogut assegurar amb fiabilitat l’existència d’una muralla o clos que tanqués el Call des dels primers temps. Tanmateix, valorant la possibilitat real de construir infraestructures d’aquest tipus damunt d’un espai públic de propietat vescomtal, es pot deduir que encara que els jueus ho haguessin volgut així, aquesta construcció no hauria estat, a priori, possible. Per tant, és factible pensar que en origen no hi devia haver una muralla fixa al Call, sinó que els habitatges dels jueus estaven bàsicament concentrats en aquella àrea, per facilitar el veïnatge i aglutinar en un mateix espai llurs activitats quotidianes”[4].

“Al voltant dels segle IX i XI, l’accés al Call es feia per mitjà, com a mínim, de dues portes, una a la confluència entre els carrers de sant Domènec i del Call i l’altra a la confluència entre el mateix carrer del Call i el de sant Honorat. Aquestes són les úniques portes que ha considerat la historiografia tradicional, però caldria debatre més profundament sobre la conveniència i la viabilitat d’obrir només dues portes sobre un sol costat i no tenir-ne cap altra d’orientada vers la Catedral i el Palau Reial. Sigui com sigui, se sap que els portals del Call eren guardats per un porterius, un càrrec institucional que actuava no tan sols de porter de la jueria, sinó també com a representant de la comunitat. (...). No fou fins al segle XIV que les cristians imposaren el seu dret sobre les portes del Call i començaren a utilitzar-les com a element de clausura i segregació. Segons recull Carreras Candi, damunt la porta principal del Call –la del carrer de sant Domènec- s’hi alçava una de les torres més altres de la ciutat habitada pels escrivents públics”[5]. 

“El carrer del Call, conegut com a carrer dels Torners, “encara que no formava part directa del Call, n’era el límit i hi donava entrada. En aquell temps, el carrer del Call era un dels carrers més dinàmics comercialment, amb mercadals i botigues arreu. La porta del carrer de sant Domènec, llavors coneguda com a carrer de les Scoles Majors o carrer de les Carnisseries, donava accés a aquesta via que era el centre neuràlgic del barri, allí on es trobaven la sinagoga Major, la carnisseria i les cases dels jueus més notables. El carrer de Marlet, conegut com a carrer de l’Scola de les Dones, era on es trobava la sinagoga femenina. Al carrer de l’Arc de sant Ramon, conegut com a Banys Freds, hi havia els Banys Freds i la sinagoga dels francesos –construïda el 1306 pels jueus que havien estat expulsats del sud de França. (...). Al carrer de la Fruita es devia trobar la peixateria. El carrer de sant Honorat, que llavors es coneixia com a carrer de la Font, donava accés al Call per la seva part més oriental. Segons la documentació, d’aquest carrer n’emergia un altre, el carrer de la Sinagoga Xica, que comunicava amb el carrer del Bisbe. Avui desaparegut sota la capella de la Generalitat, en aquest carrer hi havia l’Scola Xica o sinagoga Poca, i l’habitaven els físics i els cirurgians que necessitaven viure al més a prop possible del Palau Reial per si hi havia alguna urgència mèdica a la cort”[6].

L’any 1257 i a causa del nombre de famílies i de l‘arribada dels jueus expulsats de França, es crea fora les muralles, al peu del Castell Nou, el Call Menor, conegut també com a Call de N’Àngela o d’En Sanahuja. Aquest no tenia comunicació directa amb el Major, i estava delimitat pels actuals carrers de la Boqueria, d’en Rauric, de la Lleona i d’Avinyó.

Pel que fa al lloc d’enterrament de la comunitat jueva de la ciutat, aquest estava situat al turó de Montjuïc, i d’aquí el seu nom.

El Call comptava amb diverses sinagogues, la major documentada a l’actual carrer de Salomó ben Adret, d’escola, banys públics amb la miqvé o bany ritual, botigues per adquirir productes així com una carnisseria, una peixateria i altres botigues per poder adquirir productes caixer.

Anteriorment al segle XIII la relació entre la comunitat cristiana i jueva havia estat bona, posseïen negocis en comú, i els reis tenien membres de la comunitat jueva dins els seus  càrrecs públics. L’any 1215, però, durant el concili IV del Laterà[7], es van adoptar diverses mesures en contra de la comunitat jueva, com és l’obligatorietat de dur a les vestimentes senyals que els marquin com seguidors del judaisme, prohibició del préstec i la usura, prohibició exercir funcions públiques, i la necessitat de crear uns barris específics per als jueus, separats de la població cristiana.  

Sembla que aquesta darrera mesura no va ser duta a terme doncs el papa Gregori X l’any 1275 recorda al rei Jaume I aquesta disposició. Sembla que a partir d’aleshores es construí murs i una porta que donava a la plaça sant Jaume; anys més tard, el 1285, el rei Pere II prohibeix que els jueus ocupin càrrecs públics, i s’augmenta la pressió fiscal sobre les aljames.

La situació s’agreujà amb l’arribada a Barcelona de les ordres de predicadors, dominics i franciscans, i l’autorització de què disposen per predicar dins les sinagogues, que acaben amb diversos aldarulls, provocats per exaltats que acompanyen els frares.

L’any 1348 el call és assaltat, ja que la comunitat jueva és acusada  d’enverinar l’aigua, i diverses persones són mortes.  La situació segueix tensa fins a l’assalt final d’agost de 1391. Molts jueus són morts, altres accepten el bateig i d’altres escullen fugir.  Tot això comportà “l’abolició de l’aljama de Barcelona i la prohibició definitiva als jueus d’establir la seva residència a la ciutat a partir de 1401, fet que afectà directament als béns comuns de la comunitat jueva de la ciutat tals com les sinagogues públiques i el cementiri de Montjuïc”[8].

“Juntament amb les sinagogues els jueus barcelonins perderen el bé comunal amb més càrrega sentimental: el cementiri de Montjuïc. Com els altres béns comuns, la seva propietat va tornar al rei. Tanmateix, com en el cas dels dos béns anteriors, no van durar gaire temps en les seves mans i va ser utilitzat per a pagar els seus propis deutes. (...). El gran atractiu que sens dubte tenia el cementeri jueu a ulls dels dits creditors eren els grans túmuls de pedra llaurada de les sepultures jueves que, com sabem, van ser utilitzats per nombroses construccions en edificis de la ciutat[9]”[10].

A partir de l’any 1392 “els monarques ordenaren als comissaris l’obertura dels calls de la ciutat de Barcelona. En el citat document s’especifica que els comissaris poden obrir els calls per aquells punts que ells considerin adients, i els dóna potestat per enderrocar les cases que facin falta per tal de portar a terme aquesta operació”[11]. Així doncs, durant el 1392 es va procedir a enretirar les portes del Call Major de Barcelona i a enderrocar la torre de la porta principal per tal d’obrir-lo i integrar-lo a la resta de la ciutat. Durant l’agost de 1393 es va acordar realitzar dues obertures més: una davant el Castell Nou i l’altra en un punt que encara no estava determinat. A finals de 1393 s’inicien les obres d’enderrocament de dues cases que encapçalaven el carrer de santa Eulàlia per la part de tramuntana per tal de connectar dit carrer amb el què porta a l’església de Santa Maria del Pi, realitzant per tant l’altra obertura que encara no es tenia clar durant l’agost de 1393. Finalment, el 14 de maig de 1394,es realitza un altre accés enderrocant una altra casa del mateix carrer per la part orientada a la Seu”[12]. “D’aquesta manera es facilitava la connexió de la trama urbana del Call amb la de la resta de la ciutat, amb la intenció d’homogeneïtzar la població i assimilar l’antiga jueria com una part més de la ciutat cristiana”[13].

“Els estudis realitzats a l’entorn de les ampliacions de la Diputació del General han posat al descobert el procés de reconversió de les parcel·les septentrionals compreses entre el carrer de sant Honorat i el carrer del Bisbe. En aquest període, una part important de l’antiga jueria de Barcelona va deixar d’allotjar habitatges per passar a fonamentar un dels projectes arquitectònics més importants de la Barcelona del segle XVI: el Palau de la Generalitat”[14].

Temps més tard, al segle XVII, , la construcció de l’Oratori de sant Felip Neri va suposar un gran impacte al Call Major en la seva zona més septentrional, modificant el parcel·lari de la zona que es devia conservar igual tres-cents anys després del pogrom. Aquesta destrucció podria servir “per justificar el fet que aquella part del barri hagi deixat de ser considerada dins el perímetre del Call fins als nostres dies[15]”.

Al segle XIX, amb l’obertura del carrer Ferran, “va aportar una nova trama urbana paral·lela al carrer del Call i va produir noves solucions a la circulació dins el barri. Tot això implicà, també, la destrucció de molts immobles i grans estructures del Call”[16].

 

---

---

Bibliografia