Convent de santa Caterina

La Barcelona Emmurallada ( tornar al mapa)

L’any 1219 els dominics, o frares predicadors, arriben a Barcelona i s’instal·len al barri del Call, però l’espai els resulta petit i reben una donació per part de la ciutat o del bisbe, d’una edificació situada fora muralles, a tocar del burg del Mercadal. Durant molts anys es pensa que la donació havia estat una capella, però els resultats arqueològics duts a terme durant la reforma del mercat de Santa Caterina - entre els anys 1997 i el 2005- van sortir a la llum unes restes arqueològiques corresponents a un convent anterior al construït pels dominics, que els arqueòlegs han considerat que podria correspondre al convent de sant Salvador, del qual se’n té constància documental, però se’n desconeix la ubicació exacta. Aquesta antiga edificació, del qual s’ignora l’estat de conservació en què es trobava quan va ser donat als dominics, va ser adaptat i ampliat ràpidament i advocat a anta Caterina d’Alexandria.

Els dominics adquiririen nous terrenys formant un gran solar, “que condicionarà el desenvolupament urbanístic del barri fins ala segle XIX”[1], i cap al 1243 s’iniciarà la construcció del convent amb la nova església. El solar sobre el qual s’edificaria la seva obra es trobava “dins d’una de les millors zones d’expansió urbana dels primers moments, localitzada a tocar de la principal via de comunicació, del mercat, i dels nuclis de poder civil i religiós”[2].

Tant la ciutat com els particulars contribuiran econòmicament en la construcció  del convent, que s’inicia mantenint l’antiga església, mentre no es construeix la nova, per tal de poder continuar donant una funció litúrgica; un cop finalitzada la nova església, “similar a santa Maria del Pi quant a dimensions i tipologia”[3], l’antiga s’enderroca, i s’inicia la renovació i ampliació del convent, que seguirà una acurada planificació.

Durant la primera meitat del segle XIV s’amplia i monumentalitza l’església, tot construint el claustre gòtic. A finals del segle XV la Sala Capitular s’enfondrà, el que va comportar “una redistribució de l’organització de l’espai conventual, la qual comportà la partició del dormitori, i la ubicació de l’aula Capitular a la zona del dormitori més propera a l’església i altres reformes. A partir d’aquest moment es va perdre la memòria de l’antiga sala capitular i al seu lloc es va construir un segon claustre a inicis del segle XVI”[4], claustre que no es va arribar a finalitzar.

A finals del segle XVI, inicis del XVII, es construeix una segona línia de capelles, i al segle XVIII es construeix una cripta funerària situada als peus del presbiteri.  

A inicis del segle XIX el convent perd part dels terrenys situats al carrer del Tragí, i les edificacions allí situades són enderrocades, i el segon claustre queda a la vista. Anys més tard els terrenys els són retornats, però  el 25 de juny de 1835 el convent fou assaltat i cremat. Dos anys més tard és enderrocada l’església i el convent, quedant en peu durant uns alguns anys algunes dependències conventuals com ara l’hostatgeria del convent o l’edifici de la biblioteca.

El 1844 es va posar la primera pedra del que és avui en dia el mercat municipal de santa Caterina.

Pels experts, “el convent de Santa Caterina és un conjunt arquitectònic de gran rellevància històrica per diverses raons. D’una banda, és el primer lloc, concretament a la Capella de les Verges, on es reuneix el Consell de Cent de Barcelona. D'altra banda, es considera el primer edifici, juntament amb el convent de Framenors de Barcelona, que representa la introducció del model d’església gòtica a Catalunya, caracteritzada per l'edifici de nau única amb capelles entre contraforts, voltes de creueria i absis poligonal”[5].

Bibliografia