Convent de sant Francesc

La Barcelona Emmurallada ( tornar al mapa)

El convent de sant Francesc d’Assís, conegut també com a convent de sant Nicolau de Bari o convent de Framenors, va ser el principal establiment de l'orde franciscà a Barcelona. Estava situat davant la façana marítima, entre el final de la Rambla i la plaça de sant Francesc o plaça dels Framenors –actual plaça del Duc de Medinaceli-. Fou utilitzat com a panteó reial per personatges de sang reial.

Diu la tradició que sant Francesc d’Assís va passar per Barcelona l’any 1214, i que s’hostatjà a l’hospital de pelegrins de sant Nicolau, hospital que anys més tard va ser cedit als franciscans pel comte-rei Jaume I, els quals s’hi establiren i construïren el seu convent. “L'hospital de sant Nicolau de Bari i l’església o capella annexa no podien ser gaire grans com tampoc no ho eren  els altres hospitals o albergs de pelegrins que hi havia a les cruïlles dels camins més concorreguts. El vell hospital de sant Nicolau de Bari i el petit edifici amb una capella adjunta dedicada a la Mare de Déu que va cedir el Duc de Cardona, foren absorbits ben aviat per la nova construcció i només va conservar-se un claustret i la cel·la, convertida en capelleta que, segons tradició, va ocupar sant Francesc d'Assís durant la seva estada a Barcelona”[1].

D’aquest hospital no en sabem res, però “es pot pensar que tindria les dependències pròpies d’un petit hospital, acomodades a les necessitats dels frares i formades per una petita capella, cel·les, claustre, cuina i habitacions annexes, totes elles indispensables per acollir malalts i després suficients per donar cabuda a un nombre reduït de frares”[2].  El 1500 una tempesta va malmetre aquesta part del convent, quedant en peu la capella i el claustre, però en molt mal estat; per aquest motiu al segle següent es reconstruïren les dues edificacions aprofitant els materials primitius.

En relació amb el convent pròpiament dit, són ben poques les notícies que ens han arribat. Tenim constància de la presència de frares el 1226, i que entre el 1236 i 1240 s’hi bastí una primera església.

La part oriental del recinte era ocupat per l'espaiós temple, estès des de l’inici del carrer Nou de sant Francesc fins a la muralla; la part oriental era ocupada per l’horta, i al centre, el convent distribuït en tres claustres alineats d’est a oest, i un petit claustre situat al sud de l'edificació.

L’església definitiva, dedicada a sant Nicolau de Bari, va començar a construir-se el 1247, i s’acabà el 1297. Tenia una única nau, i un absis poligonal. Al mateix temps que s’alçava l’església es devia construir el claustre, semblant al del convent de santa Caterina, la sala Capitular, la cuina, la biblioteca, etc., tots ells ja acabats abans del 1400.

L’església fou ampliada al segle XVI –així com al segle XVIII-, es construïen noves capelles, i es construí un tercer pis al claustre, i es modificà la sala dels estudis. El 1752 s’inicia un tercer claustre, a continuació del segon, que fou destinat a infermeria.

El 1774 el convent perdé la part sud, la tocant a mar, per l’ampliació de la Muralla de Mar.    

El 1822 fou convertit en caserna; el 1828 els frares tornen al convent; el 1834 és utilitzat com hospital; el 1835 església i claustre foren cremats, i el 1836 esdevingué presó. Finalment, el 1837 fou enderrocat.

Bibliografia