Casa Aguilar o Casa Reart

La Barcelona Emmurallada ( tornar al mapa)

Casa del segle XIII[1], que estava sota domini emfitèutic de la Canonja barcelonina. En aquell temps la casa era propietat de la família Caldes[2], família relacionada amb la família reial.

Els següents propietaris van ser els Lledó, qui compraren la casa a principis del segle XIV, executant obres importants, amb una ampliació de l’habitatge cap al nord i cap a l’est. L’any 1335 la casa és venuda al mercader Pere (I) de Mitjavila. “Missatger diplomàtic a la cort de Messina, més tard relacionat amb els afers de les mines d’argent de Sardenya, Pere de Mitjavila aconseguí acumular els primers cabals amb el proveïment de blat de Sicília i Sardenya a les ciutats de la Corona durant les primeres crisis de subsistència. Participà en l’arriscat comerç de les espècies efectuant diversos viatges a Orient”[3]. L’any 1378 consta com a propietari el funcionari reial Berenguer de Morey, casat amb Simoneta de Mitjavila i Ricart, néta de Pere (I) de Mitjavila.  

El 1386 Joan (II) de Conomines compra la casa. La família Conomines era també propietària de la casa Móra, situada justament al davant. Joan (II) de Conomines fou un mercader d’alt nivell econòmic: “Va ser conseller cinquè el 1379, conseller quart l’any 1383 i mostassaf el 1391; nunci de la ciutat l’any 1392 i conseller tercer el 1393; l’any 1397 era guarda de la moneda; en ocasió de la coronació de Martí l’Humà, el 1399, va ser armat cavaller”[4]. En morir la casa passa a mans del nét, Francesc de Conomines alias Desplà. Aquest es casà amb Elionor Desplà i de Sacirera, “néta de Joan (I) Desplà, senyor d’Alella i tresorer dels reis Joan I, Martí l’Humà i Ferran d’Antequera”[5].

L’any 1463 la casa és venuda al mercader Berenguer (II) D’Aguilar, qui refà la casa. Donarà nom a un dels noms amb què es coneix la casa.

Al segle XVII trobem com a propietaris a Dionísia de Reart i d’Icart, d’aquí l’altre nom amb què es coneix la casa, i Joan Descatllar i de Sarriera. Aquest Joan Descatllar era germà del senyor de Montesquiu i marquès de Besora, i va ser insaculat per a diputat militar per la vegueria de Barcelona el 22 de juliol de 1668; va ser cavaller de l’ordre de Nostra Senyora d’Alcàntara; mestre de camp des de 1692; lloctinent general, i membre del Consell Suprem d’Aragó”[6]. Malgrat ser-ne propietaris, la casa va ser llogada a diversos mercaders com ara Miquel Garcia i Artigas, o Jaume (II) Galvany i Amat, que “consta com a corredor d’orella el 1650 i es va matricular mercader de Llotja el 1654”[7].

Entre els anys 1680 i 1714 es realitzen importants obres. La Guerra de Successió fa estralls a la casa, i caldran noves obres.

Després de la guerra la casa serà llogada a la família d’Ignasi Fontaner i Martell, burgès honrat de Perpinyà, relacionat amb negocis d’aiguardent. L’any 1716 fa testament en favor del seu fill Joan Antoni Fontaner i Trullés, tresorer de les obres de la Ciutadella. L’any 1735, però, trobem que la seva propietària, Dionísia de Reart i d’Icart, mort a la casa. Al llarg del segle les finestres de la planta principal foren substituïdes per balcons.

Al segle XIX l’edifici se subdividí en habitatges de lloguer.

L’any 1953 l’edifici fou comprat per l’Ajuntament de Barcelona, qui el rehabilità per instal·lar-hi el Museu Picasso. Abans de començar les obres de rehabilitació a l’edifici es conservaven alguns artesanats, part de la glorieta al pati, unes finestres del segle XVI a la façana i els restes d’una tercera finestra a la planta baixa, així com restes de la part superior d’una finestra coronella a la planta noble.

 Les obres de rehabilitació foren encarregades a l’arquitecte Jeroni Martorell, qui “completava el tipus considerat invariable amb cadascun dels elements, mitjançant la repetició de les restes conservades. La torre i la galeria són supòsits historiogràfics, ja que no hi havia rastre d'ells”[8] .

A la planta baixa es recuperaren les finestres, mutilades per instal·lar-hi uns magatzems, tot reconstruint-les seguint “una hipotètica forma completa, sense diferenciar quina part era original i quina era afegida”[9]. Al pati interior, datat del segle XV, es conservaven diverses restes de l’antiga edificació, com per exemple l’existència de tres finestres a la seva cara nord. “L'obra va consistir a descobrir la galeria principal i a reconstruir la superior de la cara est, mentre que a la cara nord es van eliminar les obertures sense elements històric-artístics, per deixar solament els esculpits. Crida l'atenció la incorporació d'una finestra d’estil gòtic a la part alta de la cara nord. En realitat, es tracta d'una reconstrucció sobre la base d'escasses restes oposades en el mur. A més, va ser canviada de lloc per fer-la coincidir amb la motllura afegida a la galeria superior. Altres detalls van consistir a incorporar un arc de mig punt a la planta baixa de la cara est, simular carreu  antic i construir un gran ràfec[10] de fusta per protegir l'escala”[11].

La part, però, més transformada fou la part de la façana posterior que donava a l’actual plaça Jaume Sabartés, essent la part més volumètrica de l’edificació: allí es destruí completament l’edificació existent i és “reconstruït amb materials, formes i procediments antics, i amb dues finestres gòtiques procedents d'altres enderrocaments. En la part superior es va incorporar una galeria porticada, segons el model”[12] de la casa tradicional catalana que la histografia del moment considerable com a model a seguir. Un altre element que transformà l’edifici fou el canvi de maçoneria per carreus, per tal d’accentuar l’antiguitat de l’edifici.

Bibliografia