Carrer de Montcada

La Barcelona Emmurallada ( tornar al mapa)

A mitjans del segle XI la zona que ocupa el carrer de Montcada era una riera, que a partir d’un determinat moment va circular canalitzada.

La primera menció que en tenim data del segle XIII, quan encara era una zona d’horts i amb poques edificacions, que daten del 1080-1106. La zona de la Vilanova de Mar havia començat a edificar-se després de 1058, quan es desvia la riera del Merdeçar, i la zona deixa de ser pantanosa.

El nom del carrer es deu al ciutadà Martí de Montcada, que arribà a la conselleria del Consell de Cent l’any 1258, propietari d’alguns solars del mateix carrer, i no pas a la família de nobles Montcada. El fet que Martí de Montcada arribés a la conselleria del Consell de Cent podria haver ajudat la millora del carrer, tot construint una claveguera en aquelles dates.

Primer s’urbanitza la banda de ponent, on les cases s’aniran formant al llarg dels segles a partir d’unitats més petites, i posteriorment la del davant, on s’edifiquen cases més grans, ja que els propietaris disposen parcel·les més grans. En cap cas, però, s’hi construeixen palaus, nom que a Barcelona fins al segle XVIII només reben les residències reials i les del bisbe, sinó albergs o cases grans.

El carrer de Montcada està situat en el centre actiu i dinàmic de la ciutat, lluny del centre administratiu i religiós, centre passiu, de la ciutat. A la part nord del carrer es troba el carrer Corders o carrer Major, espai vinculat al món del cuir i del tèxtil, que unia la plaça del Blat, centre neuràlgic de la ciutat, i el Portal Nou, punt principal d’entrada de productes a la ciutat; al sud es trobaria el món artesà i comercial de la ciutat, l’àrea amb més activitat comercial de la ciutat. Malgrat això, el carrer de Montcada  era un espai més aviat reposat.

“Del carrer Montcada es diu que no hi havia activitat econòmica, ni establiments, perquè estava habitat per gent rica. L’existència dels seus falsos palaus ha fet que el carrer fos conegut com un espai on només circulava la noblesa, quan en realitat era un àmbit de barreja social i de dinamisme econòmic, en sintonia amb el context socioeconòmic en el qual es trobava inserit. En definitiva, un carrer ple de tòpics”[1].

I així doncs, qui vivia en aquell espai?. S’ha dit que era “el carrer dels nobles”, si no “un carrer amb nobles”. És a dir, malgrat que es trobin famílies de nobles en aquell carrer, aquestes són branques secundàries d’aquestes, doncs les branques principals vivien a altres carrers, com ara la plaça santa Anna, el carrer Ample o la plaça de Framenors.

Al carrer de Montcada hi vivien grans famílies burgeses, militars esdevinguts nobles, mercaders enriquits, banquers, servidors reials, doctors en dret o medicina, però també botiguers de teles, adroguers, velers o notaris. A més s’ha de assenyalar l’existència de les cases-botigues, avui en dia desfigurades per les restauracions realitzades a la segona meitat del segle XX, espais no tan sols de treball i comerç, sinó també d’habitatge, i que  funcionaven amb independència de la casa principal. Allí hi vivien persones de condició mitjana o baixa, com ara taverners, paraires o apotecaris, i arribaven a representar el 40% d’unitats d’habitatge del carrer. Les botigues “proporcionaven a la via una bona part de la seva diversitat social, econòmica i funcional. «La seva supressió “inventava” unes cases sense botigues al carrer, sense uns espais que no tan sols eren llocs de treball, sinó petits habitatges on s’estaven famílies de condició modesta»”[2].

El carrer de Montcada no era doncs un carrer exclusiu, sinó divers. Molts dels propietaris de les cases del carrer de Montcada no hi viuen sempre, i en alguns casos no ho van fer mai. Entre els llogaters dels habitatges que no eren botigues el grup fonamental fou el dels mercaders.

Tota aquesta diversitat social i funcional s’ha tergiversat al llarg del segle XX, i així és com encara perdura entre nosaltres. A principis del segle XX hi ha la voluntat de “crear” un barri gòtic al centre de la ciutat, quan en realitat els edificis que hi havia al barri eren de factura renaixentista. I el carrer de Montcada fou pensat de nou, per convertir-lo en un espai turístic, modificant la seva arquitectura, tot inventant murs, finestres, galeries i escales, tot traslladant elements arquitectònics recuperats d’altres edificacions, i esborrant les portes de les cases-botigues, amb la voluntat de tornar-los al seu teòric estat original medieval. El resultat és que avui en dia es fa difícil saber quina part de l’edifici és original i quina és reconstrucció.   

Al mateix temps sorgí el discurs que el carrer de Montcada era un carrer habitat per nobles, i es començà a denominar palaus les residències allí existents.

Bibliografia