Convent gòtic de la Mercè

La Barcelona Emmurallada ( tornar al mapa)

L’orde mercedari, orde de la Mercè, es va fundar a Barcelona el 1218; inicialment era una confraria[1] que es cuidava de l’antic hospital de santa Eulàlia. L’any el 1235 el papa Gregori IX va aprovar que es convertís en orde religiós. “Arran de la fundació, el rei Jaume I va cedir a l’orde de la Mercè una part del seu palau, mentre que el bisbe Berenguer de Palou dotava l’Institut amb l’antiquíssim hospital dit de santa Eulàlia, instituït a començament del segle XI per un ciutadà de Barcelona de nom Guitart; l’hospital va ser restaurat i ampliat pel comte Ramon Berenguer el Vell i la seva muller, Isabel, l’any 1044 per acollir els pelegrins malalts”[2].

Durant catorze anys els Mercedaris van residir a l’antic hospital, tocant al Palau Reial, amb el qual tenia comunicació interior, i al qual s'entrava per la Davallada de la Canonja, “fins que Pedro Nolasco, fundador i primer General de l'Orde, a fi de poder acollir als nombrosos religiosos que desitjaven ingressar, va buscar un lloc fora de les muralles on edificar un més ampli convent”[3].

El 1232 un noble els havia lliurat un arenal, en una zona ocupada per cases de pescadors i constructors de barques anomenada Vilanova de les Roquetes o dels Còdols. El solar que els fos lliurat s’estenia de nord a sud del carrer Ample, i arribava fins al mar, quedant dividit en dues parts per una via pública, que és l’actual carrer de la Mercè. A la zona nord del solar es construí un hospital, que tindria “un oratori propi i un altar per a ús privat dels mercedaris”[4],  i el convent; la zona sud era ocupada per horts.

El convent, de fàbrica gòtica, se situava al nord-est del solar, i es van conservar vestigis fins al segle XVII, quan el 1605 es començà a construir el nou convent, avui en dia seu de la Capitania General,  davant l’estat ruïnós que presentava l’antic convent gòtic. “A mitjan segle XIV es va refer la portada principal del convent, que donava al carrer Ample i a través de la qual es devia passar al claustre i al creuer de la futura església. Aquest primer convent no va durar gaire, perquè les ales sud i oest del claustre van desaparèixer a mesura que s’anà construint l’església, i només en van persistir les ales nord i est”[5].

Un cop enllestides les quatre ales del convent començaren les obres de l’església, anomenada santa Maria de la Mercè. El solar destinat a la seva construcció era el que havia quedat entre el carrer de la Mercè, el convent  i l’hospital, “el qual resultava massa petit i, no podent-lo forçar per la part de la via pública, el convent es va començar a amputar, com hem vist, i així certes parts del claustre i altres espais vitals de la casa es van anar enderrocant a mesura que avançava l’obra de l’església”[6].

A la fi del segle XIII les obres de l’església es van interrompre, i no es reprengueren fins al 1335; no fou enllestida fins al 1419. Era una església d’una sola nau amb capelles laterals, orientada, com l’actual, amb la capçalera mirant a llevant.

Al segle XVIII es va enderrocar l’antiga església gòtica per construir-ne una de nova, que encara perdura avui en dia.

Bibliografia