Plaça de sant Jaume

La Barcelona Emmurallada ( tornar al mapa)

La plaça de sant Jaume, ja documentada al segle XIII, era un espai petit. De fet, pròpiament la plaça era una cruïlla, formada per la intersecció dels carrers de la Llibreteria, Escrivanies i Call, seguint el traçat de l’antic cardo maximus, i els carrers Bisbe, Ciutat i Regomir, que segueixen el traçat del decumanus maximus. El seu nom  es deu a l'església de Sant Jaume, l’existència de la qual, ja està referenciada en els anys 985 i 1021.

Al segle XIV al sud-est de la plaça hi podríem trobar la casa del veguer, al sud-oest l’església de sant Jaume amb un porxo “on s'ajuntaven els consellers de la ciutat quan havien d'assistir corporativament a un acte públic”[1], format per  i  cinc arcs enfront del temple que donaven a la plaça, i dos arcs laterals que s’obrien al carrer de la Ciutat,  i el fossar de sant Jaume; al nord-oest el Call i una font pública; l’espai restant de l’actual plaça sant Jaume era ocupat pel fossar de sant Miquel i la casa de la Batllia General. A la plaça també hi havia “un om que servia de picota, on es lligaven els malfactors com un acte d’escarni públic”[2], i un espai on es realitzaven encants, és a dir, s’hi subhastaven mobles i utensilis de segona mà, i hi trobàvem també les escrivanies, “petites  estructures encastades a les parets de la plaça en què els escrivans atenien els seus clients i redactaven o copiaven documents”[3].

Amb la fi del Call, es va enderrocar la torre que feia d’entrada i s’hi urbanitzà un carrer. “Un dels edificis es convertí en seu de la Diputació del General i, al cap d’uns anys, es comprà un obrador situat a la mateixa plaça per enderrocar-lo i embellir el carrer. També es traslladaren els encants a la Fusteria, de manera que es tragueren els trastos vells que s’acostumaven a subhastar a la plaça de sant Jaume i es posaren a la part de mar, enfront de Llotja, en un indret on feien feina els fusters, sota les voltes que després s’anomenaren dels Encants”[4].  L’any 1598 s’acordà ampliar la Casa de la Diputació del General fins a la placeta que donava al porxo de l’església”[5], tot construint un bloc compacte adherit al palau gòtic, amb una nova façana renaixentista, que encara avui contemplem.

L'any 1823 l'Ajuntament acordà enderrocar l'església de sant Jaume i altres edificis annexos, per tal d’obrir els carrers Fernando VII i Jaume I i formar la plaça actual, que tingué com a primer nom plaça de la Constitució. L’any 1847 s’acabà la façana neoclàssica de l’Ajuntament.

Bibliografia