Convent de sant Joan de Jerusalem

La Barcelona Emmurallada ( tornar al mapa)

L’any 1205 els cavallers de l’Orde de sant Joan de Jerusalem van establir-se a la ciutat de Barcelona, en uns terrenys propers a la riera del Merdeçar, que des d’aleshores s’anomenà a aquella altura, riera de sant Joan. Allí hi construïren una església, un hospital i un convent, formant-se, així, la comanda[1] de sant Joan.

Des de 1207 fins al 1699 els hospitalers van romandre al convent, data en què una comunitat de monges del mateix ordre s’hi instal·là fins al 1888.  

En sabem ben poca cosa de l’edificació: un inventari el 1435 ens mostra una petita església, d’una sola nau, amb tres altars; un nou inventari de 1556 ens mostra l’església transformada, amb noves capelles, una de les quals, situada al peu de l’església, hi fou enterrat l’any 1641 el canonge-diputat Pau Claris.  

L’any 1699 els hospitalers o santjoanistes “canviaren la casa llur amb la que posseïen les religioses dames nobles de la mateixa orde, establertes a Alguaire, prop de Lleida, les quals, en instal·lar-se en el nou estatge barceloní, hi feren  notables  reformes.   Conservaren  la casa pairal, construïda en el  darrer període de l'arquitectònica romànica, quan començava a iniciar-se tímidament l’estil gòtic.  El  seu  aspecte  era  extremament sobri, amb un portal de mig punt, format per  grosses  dovelles,  uns  finestrals,  un  d'ells  quadrangular,  i  altres  amb  ogiva i  lòbuls,  i,  al  capdamunt,  una porxada amb arcs. L’església, situada al costat de la  casa  prioral,  fou la  part  de  l'edifici que va  experimentar una  transformació radical, puix que únicament fou mantinguda la volta i algun  element estructural”[2].

A principis del segle XVIII es va prolongar la nau de l’església, construint-se capelles laterals i amb cor alt per les monges i es realitza una façana nova; l’any 1770 es demana permís per reedificar l’edifici, i el 1799 la capçalera de l’església fou ampliada. Aquest convent de monges, “considerat com obra secundària del segle XVIII, tenia un pati o claustre amb galeria a la planta baixa”[3].

El 1835 les monges són obligades a deixar el convent, i l’edificació fou ocupada primerament per la Biblioteca Universitària, creant-se la primera biblioteca pública municipal. L’any 1844 s’obria al claustre el Museu d'Antiguitats de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i de la Comissió Provincial de Monuments; el 1859 les monges tornen al convent i les institucions que hi eren instal·lades són expulsades; el 1869 les monges han d’abandonar definitivament el convent, i aquest és venut en subhasta pública; l’any 1882 comença l’enderroc del convent, amb l’excepció de l’església, que romandrà en peu fins al 1886 en ser convertida en parròquia castrense. Abans de l’enderroc, “només quedaven dues altres construccions anteriors a l’arribada de les monges: la casa prioral i una torrassa, de planta circular es trobava a la cantonada Riera de sant Joan i Baix de sant Pere”[4]. Aquesta era “una vetusta torre rodona coronada per una sèrie de merlets que  formava part  del  mur  de defensa”[5].

De tot el conjunt només se’n conserva la porta, que fou traslladada a la façana absidal de la moderna església parroquial de santa Madrona, al carrer de Margarit, al barri del Poble Sec. 

Bibliografia