Convent de la Trinitat

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

Església fundada el 1394, sota l'advocació de la Santíssima Trinitat, per una confraria de jueus conversos, poc després del saqueig del Call l’any 1391; en el moment de la seva construcció s’estenia davant la plaça de la Trinitat.

L’any  1492 els reis Catòlics expulsen la comunitat jueva dels seus regnes, i l’església “va anar cedida l'església a unes monges, que amb la seva abadessa van residir en unes cases immediates. Però en virtut d'una concòrdia ajustada entre aquestes religioses i el capellà-rector de nostra Senyora del Pi, el 5 de desembre de 1522, va passar a poder dels pares  Trinitaris calçats, que van prendre possessió d'ella en setembre de 1529”[1]. Aquests n’amplien l’església i basteixen al seu voltant un convent, del qual destacava un claustre de tres pisos datat del segle XVII.

De la primitiva construcció gòtica, se'n conserven els primers quatre trams de la nau única coberts amb volta de creueria, i la traça de la porta. “En el lloc que avui ocupa el cinquè tram devia existir l’absis, que donava a un carreró anomenat dels Calders, paral·lel a l’actual carrer Ferran. El 1619, el Consell de la ciutat va donar permís als Trinitaris per tancar el carreró”[2](els extrems dels quals encara subsisteixen avui en dia en els carrerons de la Trinitat i Beat Simó) i ampliar l’església. Amb l’ampliació de l’església, inaugurada l’any 1647, es va construir el creuer i l’actual presbiteri, així com les capelles laterals i la del Remei, amb porta exterior independent, “d'un classicisme rigorós i situada a l'actual finca de Ferran, número 30”[3].

“La primera part del convent, o sigui la de la plaça de la Trinitat, o carrer de Fernando, girava al voltant del claustre; però no de manera completa, perquè el costat occidental del claustre confrontava immediatament amb la capella del Remei, i el meridional amb el carreró de la Trinitat. La planta total d'aquest claustre descrivia un quadrilàter paral·lelogram, que mesurava 20,50 metres de E. a O. i 17,60 de N. a S., sent de 2,85 l'amplària de cada galeria, mesura que incloc en la total apuntada. Comptava amb tres pisos de galeries; les del baix i del primer alt, d'ordre toscà amb cinc arcs en els dos costats majors i quatre en els menors. Les del segon alt, molt semblants a les de baix, però amb doble nombre d'arcs; i pel mateix, amb arcs i columnes molt menors”[4].

A la primera meitat del segle XVII es reformà l’edifici, dotant-lo d’elements renaixentistes i barrocs; al segle següent, a més de noves dependències conventuals, l’any 1722 s’aixecà el campanar, amb una torre de planta quadrada que es converteix en octogonal a la seva part alta, construït al costat esquerre de la façana. “El campanar, obra de la primera meitat del segle XVIII, s'eleva en el costat de l'Evangeli de la façana. No ha sofert variació. Compta amb la seva base de secció quadrada, i les seves dues seccions o pisos, alts, de secció octogonal, amb el bell joc de maons i carreus de pedra que l'embelleix; i, a més, amb l'escut trinitari del seu front, i la correcta cornisa que l'acaba; però no tenia l'armadura de ferro del parallamps. La pobresa d'ornamentació d'aquesta façana venia en una mica suplerta per estar formada de polits carreus de pedra”[5].

Entre el 1866 i 1880 Josep Oriol Mestres “s'encarregà de remodelar el temple, ampliant-ne el presbiteri, refent les dependències secundàries que arriben fins al carrer Lleona on reordenà (1866) un frontis medievalitzant,  i dotant d'un maquillatge goticitzant tant les parts barroques com la façana principal, en què amplià, multiplicà i redecorà les poques obertures existents, entre elles un òcul sota la coberta a dos vessants”[6].

L’any 1835 la comunitat va desaparèixer, i el claustre i altres dependències van ser enderrocats, “mentre que l’església i el convent –convertit en casa rectoral- `passaven a ser residència de la parròquia de sant Jaume, rebent profundes reformes”[7].  L’any 1866 es va refer la façana del carrer Ferran, realitzant una de fàbrica neogòtica que aprofita elements anteriors.

Durant la Guerra Civil Espanyola l’església fou cremada, i posteriorment sofrí obres de restauració.

Bibliografia