Palau Reial Major I

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

El Palau Reial Major de Barcelona és un conjunt d’edificis que fou la residència a Barcelona dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó.

Avui en dia en podem observar la capella palatina (la capella de santa Àgata), el saló del tron (saló del Tinell), el Palau del Lloctinent construït l'any 1549, i les reconstruccions historicistes del palau petit o cos gòtic intermedi, i del verger del Palau.

S’aixeca on abans havia existit el Palau Comtal carolingi, i posteriorment Palau Comtal romànic. Arribat el regnat de Jaume II (regna de 1291-1327), el vell edifici romànic presentava un lamentable estat de conservació, raó per la qual va voler iniciar-ne la reforma immediatament.

El Palau durant el regnat de Jaume II (regna de 1291 a  1327)

L’any 1291 Jaume II va a  Barcelona “decidit a consolidar l’autoritat de la monarquia per damunt de la resta de les forces feudals, i per aconseguir-ho, calia que el poder reial s’autorepresentés amb potència i dignitat. El símbol arquitectònic del poder reial a la ciutat més rica i poblada dels seus regnes esdevenia particularment important”[1]. El monarca començarà una gran tasca d’intervenció i transformació que durarà tot el seu regnat, i que es perllongarà també en vida del seu fill Alfons.

En aquell temps “la façana principal del palau donava al corral del palau, espai ben definit, tancat, pel qual s’entrava per dos passos sota volta, un des del carrer de Freneria[2], i l’altre des de la contigua plaça de la Corretgeria.  A partir segle XII, aquest espai  es començarà a anomenar Freginal[3], ja que és on es comercia amb la palla. S’entrava al palau per un portal obert a l’angle de la plaça, “al costat del portal exterior de la capella. Passat el portal, la primera estança comunicava igualment amb la gran sala i la capella”[4].

“Un monarca decidit a consolidar la supremacia del poder reial per dret diví necessitava una visualització més clara i impactant del seu vincle directe amb Déu”[5]. Calia doncs substituir la petita capella romànica, ubicada a l’interior de la torre romana número 12, per una que realcés la figura del monarca[6]. Per poder construir-la, però calia primer traslladar l’antiga cuina, ubicada on avui en dia s’aixeca la capella de santa Àgata. 

Així doncs, l’any 1302 s’inicien les obres de la nova cuina gòtica, que serà construïda  sobre l’antiga Farneria o Casa de la Farina, edifici situat a la mateixa plaça que el palau, i que era el lloc on, fins aleshores, es cobra el dret per la farina. La nova cuina s'enllaçarà amb el Saló de Paraments mitjançant una volta, que passava per sobre de l’androna o carreró interior que permetia l’accés al verger des de la plaça: en aquell període l’entrada al pati del palau no es pot realitzar des del futur carrer dels Comtes, ja que aquest espai està ocupat per propietats episcopals i del Capítol catedralici. Serà anys més tard, arran de diverses compres, que el monarca podrà obrir una entrada directa des del carrer Davallant de la Seu[7] vers el verger de palau. Alhora “va ser imprescindible construir la nova cuina al nivell de la primera planta o planta noble de la caixa estructural, no només per facilitar el servei de banquets reials a l’aula, sinó també per respectar en planta baixa la Farneria i l’entrada a l’androna”[8]. “En haver estat enderrocada fins als fonaments arran de la construcció dels soterranis del Palau del Lloctinent, no tenim més informació sobre els trets estructurals de la cuina reial gòtica”[9].

Tornant a la capella palatina, l’any 1299 ja s’havia enderrocat la cuina comtal, tot i que  el mur perimetral de la nova capella va aprofitar les parts baixes de l’antiga construcció, i l’any 1307 estava culminada la seva estructura. Un cop culminada i coberta l’església, els esforços començaren a adreçar-se cap a la instal·lació de vitralls i la construcció del campanar.

Al mateix temps que s’aixecava la nova Capella Reial, calia deixar-la dignament connectada amb la resta del complex palatí. La seva porta principal no donava a l’exterior, sinó que donava a la sala “romànica que rebia els habitants i visitants quan pujaven la grada i entraven per la porta principal. L’esmentada sala de recepció, que se sostenia sobre la volta romànica anterior, sempre havia actuat com a distribuïdor general que donava accés tant al sector residencial i a l’aula major com a la capella i la cuina comtals”[10]. Calia ara, però pensar en una nova distribució de l’espai, ara parcialment envaït l’estructura de la nova Capella Reial. “Calia redefinir-li les formes per generar un cos gòtic intermedi que, a més de proporcionar dignitat a la sala de recepció, permetés igualment la comunicació superior amb la tribuna”[11]. Malauradament, l’estructura i les característiques físiques d’aquell nou cos gòtic construït en temps de Jaume II, només les podem deduir a través de les fonts d’arxiu. Tot i haver perviscut un bon grapat de segles, gràcies a l’ocupació de les seves plantes superiors per la Inquisició, es va veure finalment destruït arran dels decrets de desamortització del segle XIX.

Aquest nou cos gòtic, l’anomenada avantcambra al primer quart del segle XIV, i que posteriorment va rebre la denominació específica de palau petit, estava situada entre la capçalera de santa Àgata i l’Aula Major i, per tant, també  serà coneguda com a  “sala petita” en contraposició a l’Aula Major o “sala gran” que representava la sala del tron. A la planta baixa es trobava la ja comentada sala petita, amb un alt sostre, i al costat una sala bessona, dividia en dos nivells, l’Arxiu Reial[12][13], a la part inferior, i la part superior trobàvem la sala del Tresor, que era on es guardaven les joies dels monarques.  A la primera planta es trobava l’Apartament Reial o Cambra Reial[14], dividida longitudinalment en una cambra i una recambra. “Jaume II ja descansava al nou apartament reial gòtic en arribar la tardor de l’any 1310”[15]. La seva cambra, on es trobava el seu llit, “tant prenia llum i ventilació del carrer sots lo palau, per damunt les cases adossades a la muralla romana”[16].

Jaume II també emprengué obres a l’antic Palau del Bisbe i al verger. L’any 1317 el monarca va pactar la cessió definitiva a la Corona de tot el sector de l’antic Palau del Bisbe[17], situat on avui es troba la plaça de sant Iu, que l’Església encara retenia. Es construeixen aleshores, unes estructures, que empalmen el palau de santa Eulàlia amb l’Aula Major de l’antic palau romànic[18], per sobre l’antiga androna o carreró[19] que permetia l’entrada al verger des de la plaça de la Cort comtal o corral del palau, avui plaça del Rei. També es començà a demolir una part del vell palau, fet que comportà que per primera vegada el Palau Reial  aconseguia tenir per primera vegada una façana amb porta i finestres que s’obrien al carrer Davallant de la Seu, i “també va comportar la plena remodelació de l’antiga crugia posterior, definitivament integrada aleshores al complex reial”[20]. Es creava aleshores una “nova façana palatina paral·lela a la catedral. Com a conseqüència, pogué ser dotada d’un accés alternatiu que permetia entrar al complex palatí des del Davallant de la Seu. Naixia d’aquesta manera allò que els documents posteriors denominen el portal menor, per oposició al portal major, el que s’obria i s’obre a la fi de la grada principal de la plaça del Rei. El dit portal menor[21], precedent directe de la porta de la Inquisició, facilitava l’accés de les cavalleries i els carros a un pati posterior que també sabia vist generosament ampliat com a resultat de l’annexió del palau de santa Eulàlia, en haver absorbit la cort posterior de l’antiga ala”[22]. Començà aleshores la transformació del pati comtal en el nou verger enjardinat, i s’envoltà parcialment el pati d’estructures porxades, seguint el model dels claustres monàstics. Es construí així, una galeria oberta paral·lela a la façana principal que encara avui observem dins el que avui és el pati d’accés al museu Marès, encara que aquests arcs són una reconstrucció efectuada al segle XX.  Perpendicular a aquesta galeria, es van construir uns arcs que sostenien una gran sala, coneguda en època contemporània com el Tinellet, que “s’il·luminava a través d’amplis finestrals que donaven al Davallant de la Seu (l’actual carrer dels Comtes) i al verger. Per descomptat, els que ara hi veiem són igualment fruit de la recreació historicista dels anys quaranta del segle XX”[23].

Com ja hem comentat més amunt, l’any 1318 Jaume II creava l’Arxiu Reial i l’Arxiu del Mestre Racional[24]. Aquest últim fou instal·lat a un dels dos espais longitudinals, situats a la planta baixa   del Palau Comtal romànic i, per tant, per sota la sala o aula major del Palau Reial. Eren uns espais coberts amb poderoses voltes de canó, que avui en dia encara podem observar. Fins aleshores funcionava com a magatzem annex als estables[25], i ara esdevingué “la dependència de treball amb dipòsit arxivístic que la institució del Mestre Racional[26] necessitava”[27][28]. Aquestes dues institucions foren les úniques que deixaren de ser itinerants, i tingueren seu fixa al palau barceloní. “L’Arxiu del Mestre Racional compartia l’espai amb un altre espai de dimensions molt més reduïdes, però també extremadament important per a l’administració reial, l’arxiu de les portes ferrades o cambra cuirassada palatina. Per raons de seguretat, era important que no donés a l’exterior i a la part de llevant de les voltes quedava absolutament protegit per la muralla romana, la Capella Reial i la grada d’accés a la porta principal del palau”[29]. El nom  “d’arxiu de les portes ferrades o de les portes de ferre es devia al fet que comptava amb la protecció d’una porta i una contraporta reforçades amb planxes d’aquest metall, les quals s’obrien i tancaven amb dues claus distintes”[30].

També fou durant el regant de Jaume II es va annexionar una casa que es trobava al que després s’anomenarà carrer de les Escrivanies, estava situada a la part superior del carrer just davant de l’absis gòtic de la catedral; al mig hi havia altres cases, i a la part inferior es trobava la Casa de la Farina, que recordem que a sobre d’ella s’havia construït la cuina del palau. L’any 1326 s’annexionava la mencionada casa i s’incorporava al Reial Patrimoni perquè s’hi pogués instal·lar la Cancelleria Reial quan el rei es trobava a Barcelona. Naixia d’aquesta manera la Casa de les Escrivanies. Es va reformar l’antiga casa per fer un edifici nou i digne. “Tenia diverses plantes. Una escala noble portava a la primera planta, on devia estar situada l’àmplia sala que els escrivans necessitaven per treballar i rebre els visitants que acudien a sol·licitar i recollir els documents”[31].

El Palau durant el regnat de Pere III, dit el Cerimoniós (regna de 1336-1387)

L’obra més important duta a terme per aquest monarca és la construcció del  nou saló del tron, en aquell temps conegut com a Saló de Paraments, avui conegut com a saló del Tinell. Però en realitzà també d’altres.

Així, l’any 1344 el monarca fa construir la capella de sant Jordi o de la reina adossada a la part externa de la Capella Reial . I l’any 1361 mana construir la rectoria, per proporcionar als canonges de santa Eulàlia, encarregats de dir missa diària a la Capella Reial, un espai residencial al complex palatí. Aquesta se situarà en una casa situada a l’actual plaça del Rei, avui en dia encara parcialment visible.  Més tard serà coneguda com a Casa del Botxí, ja que hi viurà aquest singular personatge. 

L’any 1346 iniciarà la construcció de la nova cambra dels oïdors[32] sota el Tinellet, al costat del portal menor, i per tant amb accés directe des del Davallant de la Seu. Hi romangué fins que la reforma de mitjan  segle XVI va elevar l’Audiència al mateix Tinellet de la planta noble.

En un inici el rei Pere III va iniciar, l’any 1340, unes reformes puntuals a l’aula major romànica del palau de Barcelona “destinades a millorar-ne l’impacte estètic i l’habilitat”[33][34]. I a imatge del palau de París dels reis de França va voler que la sala del tron contingués dinou figures que representessin els seus antecessors en el casal de Barcelona, principal llinatge nobiliari de la Corona catalanoaragonesa.  No podem determinar si mai aquestes figures foren començades a ser instal·lades. “Potser el monarca es va adonar al darrer moment que la vella sala romànica resultava massa estreta perquè hi pogués lluir una galeria escultòrica d’aquelles dimensions i qualitat. Qui sap, doncs, si no va néixer d’aquella frustració la idea d’abandonar-ne la reforma per construir el majestuós saló gòtic”[35]. “El rei va voler exaltar la seva dinastia. Així ho indica almenys el cop de timó que va representar la inesperada renúncia a culminar la reforma de l’aula major romànica i de la seva galeria escultòrica i el sacrifici de quasi tots els espais residencials renovats als anys anteriors per aixecar al seu lloc una nova sala gòtica de dimensions espectaculars”[36].

Aquesta sala del tron rep diverses denominacions a la documentació medieval: sala gran o reial, aula major o aula règia, o el tinell major.  Les obres començaren l’any 1359 i estan enllestides l’any 1365. La seva construcció va comportar la demolició de les velles estructures romàniques per damunt del nivell de les voltes romàniques, fent recréixer la caixa romànica per encabir el gran saló, gòtic. L’obra va suposar l’enderrocament del porxo romànic i del primer terrat, un notable recreixement de la caixa estructural, per atorgar-li la llum requerida per la curvatura dels seus espectaculars arcs de diafragma. La nova sala cavalcarà sobre l’antiga androna que permetia l’accés al verger i, per tant, es produeix la unió física amb l’antic palau de santa Eulàlia, unió que no vol dir comunicació: són dos edificis amb diferents alçades,  com a resultat, les dues edificacions es comunicaran lateralment.

El Saló de Paraments es va convertir doncs en una de les sales més grans d’Europa, i “no hi ha cap dubte que la funció principal assignada al saló gòtic era la de sala del tron, el marc arquitectònic ampli i majestuós que requerien les grans cerimònies de la monarquia, concebudes per exaltar la figura del sobirà en majestat”[37]. Estava decorat, tant l’intradós[38] com els laterals de les arcades, estaven decorats amb pintures murals com les que avui en dia es poden admirar a la torre de l’homenatge del castell d’Alcanyís.

Era l’espai on es realitzaven les recepcions de personalitats o de delegacions estrangeres, on l’Audiència Reial sentenciava conflictes a Barcelona, on se celebraven els actes cortesans sumptuosos, com els banquets i les festes reials, seu del que a l’època es coneix com “el córrer les armes”, la celebració cavalleresca amb la qual s’honorava el rei com a cap i membre de l’estament militar”[39], on “s’hi solia dur a terme l’homenatge “de boca i mans”[40] i el jurament de respectar els Usatges de Barcelona i les Constitucions de Catalunya que feien al monarca els oficials reials amb autoritat pública (algutzirs, procuradors, fiscals, etc.) en prendre possessió del càrrec”[41],  espai d’escolta de prèdiques d’importants dignitats eclesiàstiques i  escenari de rellevants cerimònies religioses, o espai on “la majestat sobirana també es veia exaltada en el moment de la defunció del monarca”[42].

La construcció del Saló de Paraments va suposar la desaparició de la major part dels espais residencials de l’antic palau romànic. Al palau petit, la recambra[43] de la Cambra Reial va convertir-se en una habitació fosca i mal ventilada, mentre que a la Cambra Reial[44] el monarca va efectuar diversos pagaments per tal de “renovar el seu dormitori, immediat a la capella, amb una xemeneia i un finestral, amb  l’objecte de poder contemplar el mar des del seu llit”[45], així com reparacions diverses, a les quals acompanyen altres petites de manteniment de l'edifici.

L’apartament reial, doncs, “havia sobreviscut a la construcció del gran saló gòtic. No havia passat el mateix, però, amb les estances de la reina, completament destruïdes en ser enderrocades les dues plantes superiors de la crugia anterior romànica per guanyar l’espai addicional que requeria el nou Tinell. Calia cercar, doncs, un espai alternatiu per a la casa de la reina, alhora que es mirava de recuperar els accessos perduts a un terrat major que havia esdevingut molt més gran que no el precedent, però també sensiblement més alt. El recreixement del palau petit en una planta addicional era la possibilitat més factible”[46]. L’any 1366 començaren les obres per ubicar-hi una nova cambra de la reina. En aquelles dates, el rei Pere el Cerimoniós estava casat amb la seva tercera esposa, Elionor de Sicília, ja coneguda aleshores com “la reina grossa” i, per tant, poc amiga d’anar pujant i baixant cada dia tants pisos per l’escala de cargol. Per aquest motiu el monarca pressiona al bisbe de Vic perquè li cedeixi l’antiga casa de l’orde del Temple a Barcelona. “El sobirà volia unir-la a les cases que el matrimoni reial estava adquirint pels voltants, a fi de crear un complex residencial on es podien allotjar dignament no només la reina i el seu seguici quan s’estaven a Barcelona, sinó també el mateix monarca i els seus servidors sempre que així ho volguessin. (...). L’any 1367 comencen obres de condicionament del què es coneixerà com a Palau de la Reina[47][48].

Les obres al Palau de la Reina no van suposar aturar les obres de la cambra superior ja iniciades. Aquesta fou pensada com una ampliació “del modest apartament reial que tenia just a sota. Per això mateix, i perquè sobresortia per damunt del terrat major, no trigaria a canviar la denominació inicial de cambra de la reina per cambra sobirana”[49], Aquesta cambra estava decorada amb un ric paviment ceràmic provinent de València, i recoberta un luxós teginat policrom decorat amb les armes heràldiques de la casa reial. Era una construcció que sobresortia per damunt del terrat major, “que a diferència de l’apartament reial inferior, la nova sala alta havia estat concebuda com a espai noble per rebre visitants de dignitat i celebrar-hi actes solemnes de format mitjà”[50].

També al terrat l’any 1346 el monarca va ordenar la construcció d’una cambra o guardar les armes. Naixia l’arxiu de les armes reials o guarda-roba (on es guarden espases, llances, ballestes, armadures, selles de muntar, estreps, tendes de campanya, etc).

I en el mateix palau petit, vers l’any 1366, l’estança de l’Arxiu Reial[51] va ser ampliat, degut al creixement imparable de la documentació generada, tot incorporant l’estança bessona superior, “la concebuda originalment com a depòsit del tresor. El tresor hagué de retornar així (si és que mai havia arribat a sortir-ne) a l’arxiu vell o arxiu de les portes ferrades, una cambra cuirassada”[52].

Amb relació al verger i els edificis que l’envoltaven, l’any 1346 iniciarà la construcció de la nova cambra dels oïdors[53] sota el Tinellet, al costat del portal menor i, per tant, amb accés directe des del Davallant de la Seu. Hi romangué fins que la reforma de mitjan  segle XVI va elevar l’Audiència al mateix Tinellet de la planta noble. Al 1374 es remunta el Tinellet afegint-hi una planta addicional. Igual que havia semblat oportú el recreixement de l’ala septentrional[54], el monarca ja planificava també el recreixement del Palau de santa Eulàlia pròpiament dit. Les obres s’iniciaren l’any 1377, i “en acabar les obres, el vell palau havia guanyat una planta alta, articulada en una cambra i un estudi, els quals restaven coberts per una terrassa situada al mateix nivell que el terrat major, a manera de prolongació seva”[55]. “Convenia continuar pal·liant la dramàtica pèrdua d’espais residencials que havia implicat la construcció del Tinell, realitat que la recent erecció de la cambra sobirana només havia pogut mitigar de manera molt parcial”[56].

“A l’altra banda de la paret mitgera que s’erigia darrera la llotja septentrional i de la bassa del verger hi havia la Casa del Sagristà[57]. Una mansió de proporcions considerables. (...). Per tal de compensar l’àrea residencial destruïda per encabir el nou Tinell, l’any 1373 s’inicien les negociacions per annexionar al Palau Reial la Casa del Sagristà”[58]. L’annexió s’aconsegueix gràcies a una permuta amb una casa situada a la Baixada del Paradís[59]. Un cop annexionada la mansió del sagristà es reforma, i es converteix en la Casa dels Capellans del Rei.

Adossada a la Casa dels Capellans pel seu lateral meridional (més tocant al palau), existia una segona estructura que també havia estat aixecada simultàniament, la casa del Guarda-roba[60].  El guarda-roba[61] només ocupava la planta baixa de la casa; per sobre tenia dues plantes que contenien altres estances residencials.

El verger pròpiament dit, abans pati posterior del palau, havia esdevingut ara “un espai enjardinat on destacava la presència de tarongers”[62]. I vers l’any 1356 arribarà l’aigua corrent, i per tant el Palau ja no depèn dels pous, i es pot iniciar la construcció d’una bassa o estanc per a peixos.

Consta que en temps de Pere el Cerimoniós ja existia una biblioteca o sala dels llibres,  presidida des de 1362 per un rellotge, el primer que existí a Barcelona.

Bibliografia