Casa Cervelló-Giudice

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

“En el cas de la finca coneguda com a Casa Cervelló, els testimonis materials es remunten als voltants del segle XIV (tot i les reformes posteriors). (...). L'edifici va ser objecte de nombroses intervencions al llarg de la seva història que van modificar considerablement el projecte arquitectònic original medieval. Aquestes reformes renaixentistes i barroques donen bona mostra de la gran rellevància de l'edifici i la gran inversió de diners que es va realitzar a les diferents èpoques per tal de mantenir la casa dins de les necessitats i els marcs estilístics de cada període”[1].

És una edificació del segle XVI que ha arribat poc transformada als nostres dies. “La façana, una de les millors del carrer, destaca pels carreus ben tallats, la porta adovellada, les gàrgoles llises, la galeria sota el ràfec i els motlluratges longitudinals interromputs pels balcons que substitueixen les finestres coronelles originals. Al pati correspon un paper regularitzador que estructura tot l'edifici, la planta del qual és d'una regularitat ja no pròpiament medieval. Dins un dels murs del pati i sota arcs rampants, s'aixopluga l'escala que, plantejada ja a l'edificació més antiga, fou conformada al segle XVI integrant materials de l'anterior (capitells, columnes) i modificada probablement al XVIII. És al pati on podem trobar les restes més primitives, motllures i capitells amalgamats amb indicis renaixentistes que acusen una forta tendència local enfront de la distribució palacial italiana”[2]. “El pati descobert és un dels elements més emblemàtics del conjunt i en general un dels més rellevants de l'arquitectura històrica residencial de Barcelona. Així i tot, la manca de recursos econòmics pel seu manteniment està provocant que l'edifici comenci a patir els primers símptomes del pas del temps a la seva estructura. Al pati s'hi localitza una magnífica escala noble de pedra que condueix a la planta principal. Aquesta escala és un dels models d'escala coberta més curiosos de l'arquitectura del segle XVII a Barcelona. A diferència d'altres exemples de construcció barroca com l'escala coberta de la Casa Dalmases (núm.23 carrer Montcada) i la de la Casa Mercader (núm.11 carrer Lledó) entre d'altres, estem davant d'una reforma de l'estructura medieval i no pas d'una construcció de vell nou. Els grans arcs que configuren la coberta rampant de l'escala es recolzen a sobre d'unes esveltes columnes que molt probablement -atesa la seva tipologia- van ser aprofitades d'una galeria del segle XVI que hi hauria a un dels frontis del pati”[3].

La tradició diu que en aquesta casa va néixer Maria de Cervelló, fundadora de la branca femenina de l'orde mercenari, filla dels barons de Cervelló, i d’aquí un dels noms amb què es coneix la casa.

El primer propietari que coneixem és Bonanat (I) Sapera, funcionari reial, casat amb Francesca Dusai i Sunyer. L’any 1391 consta com a propietari Bonanat (II) Sapera i Dusai. Al morir, la casa passa a mans fe la seva germana Blanca, casada amb Pere (II) Desplà, senyor d’Alella.

El 1454 consta com a propietari Hug Sapera i Desplà, cavaller, qui llogà al mercader i administrador dels Pallols, Iu de Cutxó, tres botigues de la casa. La propera notícia que tenim és que la propietat recau en Caterina Lluïsa Vivers, filla de Joan de Vivers, senyor de Pontellà al Rosselló, i casada amb Bernat (II) d’Albert i de Ponts, cavaller de l’orde de sant Jaume de l’Espasa: s’ignora de quina manera la propietat va passar dels Sapera als Vivers.

Els següents propietaris coneguts de la casa van ser els Almenara, comprada pel mercader Macià Almenara. L’any 1593 la casa és venuda al mercader Francesc (I) March, “descrita amb hort i arbres i amb tres portals, dos en aquest carrer i un al de la Seca”[4]. El 1617 és venuda a Joan (III) de Sentmenat i de Torrelles, baró de Sentmenat i castlà de Pere. “No sembla que els Sentmenat visquessin a la casa del carrer Montcada”[5]. Es sap per una acta notarial de 1634 que la casa, on aleshores vivia Sebastià Judice i Fiesco, “havia estat en alguna etapa anterior a aquest any casa de la neu, és a dir, seu de la companyia arrendadora del dret a portar gel a Barcelona, i lloc on es guardava la part que no s’havia pogut vendre durant el dia”[6].

Els següents propietaris són els Judice, o Giudice, d’aquí nom casa, genovesos instal·lats a Catalunya[7].

L’any 1624 arran d’uns avalots contra els genovesos a la ciutat, la casa és saquejada i cremada, i  els seus interiors s’esfondraren.

La “filla i hereva De Paula Judice i Spinola, Francesca Júlia de Cordelles i Judice, estava casada amb Lluís de Vilana i de Boixadors”[8], i d’aquí l’altre nom amb què es coneix la casa.

Després del setge de 1714 a la casa “s’hi van allotjar militars: l’any 1715 hi consta Bernabé Romero, capità reial de les guardes espanyoles”[9] .

“A la dècada de 1950, l'immoble era propietat del marquès de Vilallonga, moment en què es va realitzar una restauració a càrrec del Servei Municipal de Conservació i Restauració de Monuments”[10]. Es netejà la façana i a la planta baixa es recuperà una de les finestres que havia estat utilitzada com a porta; no es tocaren elements del pati. El que és més paradoxal és el fet que la casa malgrat ser la que millor ha arribat als nostres dies, menys s’acosti a l’ideal de casa catalana que els arquitectes han intentat reconstruir al centre històric de la ciutat des de finals del segle XIX: malgrat el que plantejava el model historiogràfic aquesta casa no havia tingut ni torre ni finestres coronelles. “La seva construcció havia rebut influències castellanes i el resultat demostrava que la tipografia variava, es transformava i les seves possibilitats reals eren més riques que una hipòtesi permanent”[11].      

Bibliografia