Cases dels Canonges

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

“La Catedral de Barcelona havia estat tota voltada de construccions canonicals.  Les Cases dels Canonges es donaven les mans les tines a les altres, podríem dir, i cloïen el temple dintre l'anella. Així, el barri de la Seu era com un claustre conventual tot just obert al pas reposat dels devots habituals i a algun aqueferat que en feia la travessia per drecera.  Només de tard en tard alguns menestrals — llibreters, freners, tapiners — s'arriscaven a plantar obrador o botiga en aquest veïnatge, i algun notari o barber s'encabia, rellogat, a les cases eclesiàstiques del barri”[1].

Aquestes cases dels Canonges es trobaven al voltant de la catedral: unes es trobaven on actualment es troba el Palau de la Generalitat; unes altres on avui es troba la plaça de Garriga i Bachs; “altres tres edificis tenia el Capítol de la seva propietat, encara que no els ocupessin canonges; s'entrava a ells pel carreró de Montjuic del Bisbe, situat entre el Palau Bisbal i l'absis de Sant Sever. Una d'aquestes cases l'ocupava a mitjans del segle xix el Mestre de Capella de la Catedral; altra era la que per tradició se'n deia del fosser i l'altra l'habitava l'arquitecte de la Seu; aquesta última tenia façana al carrer de Sant Felip Neri”[2]. Segurament també eren propietat dues cases situades enfront de l'absis de la Seu, entre els carrers del Paradís i de la Freneria.

Avui resten en peu la Casa de l’Ardiaca, seu actual de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, i les cases situades entre els carrers del Bisbe i de la Pietat seguint darrere l'absis, fins al carrer del Paradís. Aquestes cases són un conjunt heterogeni d'edificacions civils, originàries del segle XIV, però molt transformades al llarg dels segles. El seu origen cal buscar-lo en el moment que els canonges de la Seu deixen de viure en comunitat dins la catedral i s’instal·len en diverses cases adjacents a la catedral. “Cada edifici s'articulava originàriament entorn d'un pati descobert amb escala fins a la planta noble, amb un o dos pisos més al damunt, el darrer amb galeria sota coberta de teula. La planta baixa s'utilitzava com a magatzems o obradors”[3].

“En origen, les Cases dels Canonges eren un grup heterogeni d'habitatges independents amb l'única característica comuna d'haver estat residències canonicals. No es tracta, doncs, de cap unitat arquitectònica històrica, per bé que quan passà a mans de la Diputació l'any 1927 adquirí el caràcter unitari i funcional que, amb constants modificacions, ha arribat a l'actualitat. De planta irregular que adapta el seu traçat a la planta de l'absis de la Catedral, l'estructura en alçat del conjunt comprèn semisoterrani, planta baixa i tres pisos sota coberta de vessants a la banda afrontada al carrer del Bisbe,  i planta baixa i dos pisos sota coberta de vessants a la banda del carrer de la Pietat. El conjunt distribueix cadascun dels seus àmbits en fins a vuit patis interiors de característiques dissemblants”[4]. Al segle XX comença la restauració de les diverses cases que esborra l’estructura tipològica de les antigues cases.  Els projectes de restauració i execució de l’obra foren obra dels arquitectes Jeroni Martorell i Joan Rubió i Bellver.

A les dues cases del carrer del Bisbe, que es comunicaven per l’interior amb les del carrer de la Pietat, conservaven a la seva façana una galeria superior i una torre, així com restes de tres finestres coronelles, i a la planta baixa dues finestres del segle XVI. “Les diverses façanes que conformen el conjunt són resultat d'una agressiva transformació de les darreries dels anys vint del s. XX destinada a dotar el conjunt d'un caràcter medievalitzant. En aquesta operació es procedí a substituir gairebé la totalitat de les obertures i coronaments del grup d'edificis, utilitzant elements arquitectònics extrets d'altres edificis desapareguts i, especialment, elements petris nous imitant formulacions gòtiques. Només s'escapa d'aquesta tendència l'edifici que fa cantonada al carrer del Bisbe i el carrer de la Pietat, on Rubió i Bellver va executar una façana esgrafiada amb elements decoratius de gust barroc”[5].

A la casa situada a la plaça de la Pietat, “a la façana principal, l’edifici conservava un portal de mig punt i l’estructura general d’una casa amb torre i galeria, elements que també existien a la façana lateral, on a més es conservava les restes d’una finestra coronella”[6]. Per a Martorell era un clar exemple de la “casa catalana” medieval.   

Martorell presentà l’any 1927 un projecte per a cada una de les façanes, i fou enllestit l’any 1929. “A la façana enfocada a la plaça de la Pietat, a la planta baixa afegia finestres que imitaven a les del carrer del Bisbe, i a la planta principal, al costat de les finestres coronelles col·locava un finestral gòtic nòrdic aliè al gòtic meridional. En aquest segon projecto les galeries es recreaven amb columnetes i capitells detallats, mentre que les torres es reconstruïen amb merlets.  Al carrer del Bisbe introduïa motllures gòtiques en les obertures de la segona planta i a les torres i galeries repetia els mateixos detalls que a la plaça de la Pietat. Finalment, la façana que donava al carrer Paradís, a excepció de la planta baixa, la reconstruïa íntegrament”[7]. Al projecte final de Martorell “utilitza finestres noves de decoració plateresca, així com pedres velles i elements originals reaprofitats que donen al conjunt un aspecte de collage estilístic”[8].

Amb relació a la casa del carrer de la Pietat, edifici del segle XVII, l’arquitecte Joan Rubió, que aquelles dates estava treballant en l’acondiciament d’algunes dependències de la seu de la Diputació de Barcelona –palau de la Generalitat-, i autor del polèmic pont neogòtic que uneix aquest edifici amb les cases dels canonges, va refer-la de nou dotant-la amb esgrafiats i majòlica, dissenyats ex novo per a l’ocasió, tot intentant imitar aquells edificis barcelonins del segle XVIII, la façana dels quals estava coberta amb esgrafiats.    

Bibliografia