Els Gualbes era una família que habitava a Barcelona des del primer terç del segle XIV que es dedicava a “activitats comercials com la draperia i la mercaderia, la marineria i la banca molt potent. La banca Gualbes tenia també interessos comercials a les Balears, Saragossa i Perpinyà”[1] . Altres membres de la família exercien càrrecs com ara els de clavari[2], mostassaf, tauler de la taula de canvi, cònsol de mar i el de conseller. Com a eclesiàstics algun dels seus membres foren prior de santa Anna de Barcelona, prior de Catalunya a l’orde de Sant Joan i canonge de Barcelona.
Poder el membre més conegut fou Bernat de Gualbes, mort a Barcelona l’any 1422. Fou doctor en dret civil i canònic. En “1404-05 fou conseller segon de Barcelona i en 1408-09 conseller en cap. El 1406 portà a terme una ambaixada prop del rei francès. Des del 1407 el rei Martí i després el papa Benet XIII li encomanaren missions relacionades amb el Cisma d’Occident i el 1409 fou un dels ambaixadors d’aquest en el concili de Pisa. Es destacà com a capdavanter de facció antiurgellista en el parlament de Catalunya durant l’interregne. Compromissari a Casp el 1412, fou l’únic dels tres representants de Catalunya que donà el seu vot a Ferran d’Antequera. Esdevingut rei aquest, el nomenà vicecanceller (1412) —i com a tal presidí, en absència del monarca, el tribunal que jutjà el comte d’Urgell— i, després (1415), mestre racional”[3].
La casa dels Gualbes fou palau de reis com el rei de Navarra o Isabel la Catòlica. “L'any 1481, en ésser aquesta casa designada palau d'Isabel de Castella, li foren afegides les cases veïnes del carrer de la Mercè, des de les quals, per mitjà d'un pont, hom arribava a la marina”[4]
L’any 1499 la família Gualbes ven la casa a Pere de Cardona, fill bastard del comte de Cardona Joan Ramon Folc III de Cardona. Pere de Cardona, fou Bisbe d'Urgell, president de la Generalitat de Catalunya, arquebisbe de Tarragona i lloctinent de Catalunya. A partir d’aleshores la casa serà coneguda com la Casa de l’arquebisbe de Tarragona.
Més tard la casa rebrà el nom de Casa de l’Almirall i Palau del Virrei.
[2] Antigament, tresorer, funcionari, de les administracions municipal, gremial i baronial, encarregat de les finances, https://dlc.iec.cat/
[4] Duran i Sanpere, A.; 1972
Bibliografia
Chamorro Esteban, A. 2013, “Ceremonial monárquico y rituales cívicos. Las visitas reales a Barcelona desde el siglo XV hasta el XVII”, Tesis Doctoral, Departament d’Història Moderna, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, 2013, http://hdl.handle.net/10803/130018
Duran i Sanpere, A.; 1972, “Barcelona i la seva història. Vol I: La formació d'una gran ciutat” Curial Edicions Catalanes, Barcelona, pàg. 433-440
Enciclopèdia Catalana: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0031315.xml
Enciclopèdia Catalana: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0031316.xml