Palau Reial Major II

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

El Palau durant el regnat de Joan I (regna de 1387-1396)

Durant el seu regnat, es reforma la Casa de la Batllia General de Catalunya[1], i s’incorpora al Palau Reial.  “Entre la Casa de la Guarda-roba i les estructures que tancaven el verger palatí hi restava una tercera construcció que cobria l’entrada original a la mansió del sagristà i que el rei Pere el Cerimoniós no havia arribat a renovar. El 1391 Joan I va ordenar que aquell sector fos escollit com a seu estable de la Batllia General de Catalunya i del seu arxiu a Barcelona, inici de la reforma necessària per adaptar-la a les noves funcions”[2]. I es procedí a una renovació de la casa per poder albergar-hi la institució. Pocs anys després, però aquesta institució va abandonar la casa; “l’estructura renovada va ser reaprofitada per altres institucions reials, com la Tresoreria, abans de quedar assignada a l’Audiència en època moderna”[3]. 

El Palau durant el regnat de Martí I, Martí l’Humà (regna 1396 a 1410)

Un altre monarca important per l’evolució del palau serà el rei Martí I de Catalunya-Aragó, dit Martí l'Humà o l'Eclesiàstic, malgrat el seu breu regnat.

Martí l’Humà entra a Barcelona, provinent de Sicília el 1397, amb el record dels palaus d’aquella illa. Per tant, vol gaudir a Barcelona del mateix luxe que havia vist en aquells palaus. La seva primera idea va ser la de vendre el Palau Menor i construir un nou palau a l’àrea de les Drassanes. Descartat el projecte el rei va optar per concentrar-se en l’actualització del Palau Major, tot ampliant-lo per guanyar espais residencials, perduts amb la construcció del Tinell; ampliació més en vertical que no en horitzontal.

Una primera intervenció puntual, prèvia a la posada en marxa del vertader projecte d’ampliació i actualització del complex del Palau Major, va ser la construcció l’any 1400 d’una “nova galeria en una posició indeterminada de les estructures palatines més pròximes a la Freneria, davant la catedral”[4]. “Es deuria construir a la planta superior del palau de santa Eulàlia, de manera de mirador privilegiat sobre la porta lateral de la catedral”[5].

La Casa dels Capellans, fundada per Pere III a principis de 1380, perdia l’any 1401 el pati interior, el qual es prolongava fins al mateix cementiri catedralici, el qual fou cedit a la catedral perquè s’hi poguessin emmagatzemar i tallar les pedres necessàries per a l’ampliació del nou temple gòtic. “Pocs anys després, les cambres dels capellans, esdevingudes innecessàries per haver assignat el mateix monarca el culte de la Capella Reial als monjos del nou monestir de les Relíquies (fundat el febrer 1405), eren enderrocades per realinear la banda de la Davallada de la Seu i facilitar així les obres de prolongació del temple catedralici”[6].

El projecte d’ampliació i actualització del complex del Palau Major s’iniciarà l’any 1401 amb el recreixement de la Casa de la Farina. Aquesta edificació, situada al corral de Palau, amb façana al carrer de les Escrivanies, ja  havia experimentat al segle anterior un primer recreixement per instal·lar-hi a la primera planta, la nova cuina gòtica. El rei Martí “va posar en marxa una segona prolongació vertical de l’estructura bastant més ambiciosa”[7]. Les obres començaran l’any 1401, amb l’objectiu d’aixecar “una segona alçada sobre la cuina reial, la qual pogués contenir una àmplia estança que fes les funcions d’estudi del monarca que suportava, al seu torn, el jardí alt o verger superior o  verger faedor, “un jardinet elevat o petit hort superior envoltat per estretes llotges cobertes que devien funcionar com a mirador privilegiat del palau sobre la plaça del Rei”[8]. En aquest jardí alt el monarca intervindrà directament en la compra d’espècies arbòries per a l’ornament dels seus palaus, en el cas barceloní ple de flors i arbres fruiters[9], influenciat pels palaus àrabs, com en l’embelliment d’aquest, tot manant anar a buscar a Sicília columnes i marbres de l’antic palau normand anomenat “Palazzo della Cuba”. Manarà construir, a la vegada, un  safareig o basseta amb peixos exòtics, i una gàbia d’ocells. “Adossada per la banda septentrional, la caixa volada sobre el carreró contindria la nova escala que havia de comunicar el Tinell i la cuina amb l’àrea residencial superior, la qual s’estendria per darrere la galeria en construcció”[10].

L’any 1403 s’iniciaren els treballs preparatoris per al recreixement de l’estructura de la Casa de les Escrivanies. La idea era construir una gran  cambra per al monarca, però per poder dur a terme l’obra calia expropiar les cases intermèdies d’aquell mateix costat del carrer de les Escrivanies que encara no pertanyien al Reial Patrimoni.

“Ubicada just enfront de l’absis de la catedral, el monarca hi ordenava baixar el sostre de la sala bastida a la primera planta al segle anterior perquè hi treballessin els escrivans de la Cancelleria Reial quan el sobirà es trobava a Barcelona. L’esmentada operació de baixada del sostre original era necessària per guanyar dues plantes addicionals entre el nou sostre rebaixat i l’alçada determinada pel terrat major del Tinell, la qual havia estat adoptada com a nivell general de circulació superior dels nous espais, inclòs l’hort elevat de la Casa de la Farina. D’aquesta manera s’obtindria una estructura clarament segmentada en dos blocs independents sense comunicació interna; l’inferior (planta baixa i primera planta) amb la seva entrada tradicional pel carrer de les Escrivanies, continuaria acollint l’arxiu corrent i la sala dels escrivans de la Cancelleria Reial quan el rei es trobava a Barcelona; i el superior, assignat a funcions residencials gràcies a un nou accés diferenciat”[11].

Així, per sobre la sala de les Escrivanies es construirà la Llibreria i el nou apartament reial, posteriorment anomenats cambres dels papagais i de les garses, i per sobre d’elles la nova cambra alta de parament, coronant la Casa de les Escrivanies. “Ubicada a la tercera planta, s’il·luminava a través d’un gran finestral de quatre columnes, que donava al carrer de la Freneria, precedida per una recambra. S’hi accedia per un passatge, adossat al Tinell que ha perviscut integrat en les estructures del Palau del Lloctinent, i que també acabaria donant accés a la nova tribuna reial de la catedral mitjançant un pont que cavalcava sobre l’actual carrer dels Comtes”[12]. Al seu costat es va construir una segona cambra superior més petita, anomenada  palauet d’en Bellvís o  sala de Bellvís (o Bellavista o belvedere), que devia el nom al fet d’haver estat culminada amb l’espectacular coberta de mocàrabs[13] que el xativí Guillem de Bellvís regalà al rei.

“En construir el rei Martí l’Humà una nova cambra de parament superior a l’altre extrem del terrat major va facilitar que la cambra sobirana perdés les funcions d’espai de representació institucional per consolidar les d’àrea residencial”[14].     

També calia oferir a la reina un nou a l’espai i la seva casa[15], per això sobre l’extrem del terrat major més proper al Palau de santa Eulàlia es va aixecar l’obra de la reina. “La nova llotja o obra de la reina, erigida en la zona de contacte entre ambdós terrats (entre el terrat major i el terrat secundari que conformaven les torres i cossos intermedis del vell palau de santa Eulàlia), enllaçaria així en angle recte amb la llotja perpendicular bastida per cobrir la comunicació entre el jardí, l’escala i la porta principal de la cambra de parament. D’aquesta manera, es conformava un circuit de circulació cobert que articulava totes les estances superiors tret de la cambra sobirana del palau petit, que romania a l’altre extrem del terrat major i mantenia l’accés intern propi pel cargol de l’avantcambra”[16]. La nova llotja enllaçaria amb les “galeries que envoltaven el jardí superior, i articular així un circuit cobert que unís les estances del rei amb les de la reina, ubicades a la planta superior del Palau de santa Eulàlia”[17]. Al costat de les estances de la reina i de les infantes es trobava la cuina de la reina, i una capella per a ús personal de la monarca, que  constituïa el límit septentrional de les estances de la reina. Al segle XX, durant les reformes que es dugueren a terme per adaptar una part de l’antic Palau Reial per encabir-hi el Museu Frederic Marès, les fotografies ens mostren elements que “apunten inequívocament al referit oratori, on es pot observar un espai rectangular i en un dels murs menors s’hi obria un òcul"[18].

El rei Martí, anomenat pel sobrenom de l’Eclesiàstic”, era un monarca extraordinàriament devot. Així doncs, va voler construir un oratori íntim a la catedral de Barcelona amb vista privilegiada sobre l’altar major. La nova tribuna-oratori s’erigia sobre la coberta del deambulatori de la catedral, i estava , adossada a la torre de les hores. Tenia un ric sostre de fusta,  i “els seus murs interiors incorporaven un arrambador ceràmic i el terra un paviment de rajoles valencianes blanques i blaves, ornades amb l’heràldica reial. Aquests acabats reflectien el gust personal del rei Martí per l’ornamentació mudèjar”[19]. Comunicava directament amb el Palau Real Major per mitjà d’un pont o arc elevat[20] sobre l’actual carrer dels Comptes; “la porta de la tribuna, avui encara visible es va crear mitjançant el lleuger rebaixament de la finestra romànica  que existia en aquella mateixa posició”[21]. Un cop creuat el pont, venint des de l’oratori s’entrava en un passatge[22] que travessava tot el Palau.

El rei Martí també tindrà la voluntat d’associar “al palau una abadia específicament dedicada al culte de la Capella Reial i de la seva col·lecció de relíquies”[23]; aquest projecte fracassat serà conegut amb el nom de monestir de les relíquies o monestir dels celestins. El monarca cercava una comunitat religiosa que garantís un culte religiós a la Capella Reial, a l’epicentre de la qual se situarien les relíquies patrimonials de la Corona, tenint com a model la Sainte-Chapelle de París, construïda al segle XIII per  Lluís IX. Els monarques catalans volien que la Capella Reial tingués un alt grau d'autonomia respecte de la jerarquia eclesiàstica[24]: primer es va intentar vincular-la a l'Orde del Cister, però finalment seran els celestins que arribaran a Barcelona l’any 1407 i s’instal·len a unes cases ja existents al sector destinat a la construcció del nou monestir. L’any 1408 se celebra la cerimònia fundacional del nou monestir, que s’articulava, segons el projecte en dos blocs: el “primer, que inclouria el claustre amb funcions de cementiri i l’aula capitular, s’havia d’aixecar entre la torre roman que conté la sagristia de la capella i la Cort del Veguer (on actualment hi ha el MUHBA), amb façana de llevant vers la Sabateria o Tapineria i la de ponent vers la mateixa plaça del Palau. El segon, destinat a dormitori i la resta d’espais monacals, s’havia d’erigir a la cantonada entre els carrers de la Corríbia i la Sabateria (on avui hi ha la Pia Almoina)”[25]; aquests dos blocs estarien comunicats pel passatge dels celestins[26].

Mort el rei el 1410 el projecte quedar parat, i la comunitat es va haver de dissoldre. Les propietats, i el servei litúrgic de la Capella Reial, passen l’any 1422 a mans del convent de la Mercè de Barcelona. Del projecte només es conserven dues parets estructurals, integrades a les bases de la Pia Almoina, que apareixen singularitzades pel cairó[27] de les armes reials. L’any 1424  mercedaris decideixen vendre el solar al Capítol de la Catedral: “L’avenç de les obres del claustre gòtic havia exigit l’enderrocament de la cuina i del refectori romànics i, en conseqüència, la catedral necessitava un espai alternatiu perquè la Pia Almoina pogués continuar donant menjar als pobres”[28]. El solar serà destinat a construir-hi la casa de “l’Almoyna. La venda no afectarà el sector adossat al complex del Palau Reial, que restaria en poder del Reial Patrimoni (zona annexa a la Casa de la Batllia), ni al sector adossat a la muralla romana, que l’orde dels mercedaris va retenir fins al segle XIX, i on es va fer construir una capella, que van renovar entre el 1781 i 1782. Per separar nítidament la part a retenir de la que es podia segregar i vendre a la catedral, el monarca hi ordenava la reobertura de l’antiga Pujada de la Seu, clausurada uns anys abans a causa del projecte del monestir dels celestins.

Paral·lel a l’ampliació i millora del Palau major, el rei Martí I va planificar una nova i única plaça cívica, la plaça del Palau[29], fusió dels antics corral del palau[30] i Plaça de la Corretgeria. L’antiga plaça era un espai tancat, pel qual s’entrava per dos passos sota volta, el qual el monarca volia engrandir, tot enderrocant quatre illes de cases, per assolir un espai prou gran on es poguessin celebrar torneigs. El projecte no és dut a terme amb l’extensió que volia el monarca, però sí que se suprimiren les edificacions entre la plaça del palau i la plaça de la Corretgeria, creant així un espai cívic bastant més llarg que no l’actual plaça del Rei. “Però si la plaça no es pogué ampliar, el monarca aconseguí almenys, d’urbanitzar-la; en suprimí els bancs dels venedors i els habitatges particulars que l’oprimien, i així li’n transformà la fisonomia, ja que d’un centre comercial passà a ésser un indret senyorívol i tranquil del qual encara avui podem gaudir”[31]. L’any 1408 es donen per acabades les obres ampliació plaça; la nova plaça era lleugerament més ampla que no l’actual Plaça del Rei: al segle XVI, amb la construcció del Palau del Lloctinent, la plaça s’aprimarà, ja que la nova façana  avançarà cap a llevant la façana de l’antiga Casa de la Farina. Amb “l’enderrocament de la Cort del Veguer a inicis dels anys quaranta del segle XIX donarà “el tret de sortida per a la transformació de la banda de mar de l’antiga plaça, més estreta i irregular, en el contemporani carrer del Veguer. Amb el trasllat de la Casa Padellàs, entrat ja el segle XX, acabarien de desaparèixer els vestigis d’una Plaça del Palau o Plaça del Rei”[32].

Amb les obres realitzades pel rei Martí el Palau Reial Major ja ocupava tot el  sector comprés entre la muralla romana, la baixada de la Canonja, l’actual carrer dels Comtes, i el desaparegut carrer de les Escrivanies. “La dinastia de Barcelona culminava d'aquesta manera la reforma integral de l'edifici que simbolitzava el poder reial. Autorepresentar-se amb suficient dignitat era essencial en un moment en què el municipi de Barcelona i la Diputació del General anaven consolidant i proclamant arquitectònicament els respectius contrapoders”[33].

El rei Martí I fou el darrer rei del casal de Barcelona, des d’aleshores regnarà la Dinastia Trastàmara.

El palau al segle XV en mans dels Tanstàmara

Amb la pujada al tron de la nova dinastia “va iniciar-se una realitat desconeguda fins llavors a la ciutat de Barcelona, la successió de llargs períodes d’absentisme dels seus comtes-reis, amb el conseqüent desinterès per invertir grans sumes de diners en el manteniment i la renovació d’un Palau Major que només habitaven de manera puntual”[34]. “El palau  s'anà abandonant com a residència reial a poc a poc, fins a arribar en temps dels Reis Catòlics en què el palau “arribà a ésser desafectat de la cort, i durant el segle XVI, fou repartit entre el Tribunal de la Inquisició i l’Audiència Reial”[35].

“La llarguíssima absència d’Alfons el Magnànim es va veure parcialment compensada per la presència de la seva muller, la reina i lloctinent general Maria de Castella, que entre els anys 1435 i 1443 va dur a terme un seguit de treballs de condicionament de les estances de la reina i de manteniment de la resta del complex superior bastit pel rei Martí algunes dècades abans”[36]. No va haver-hi, però cap obra d’envergadura, sinó tan sols intervencions de reparació de cobertes i condicionament d’estances.

Fou també aleshores que en dues cases, que havien constituït la residència provisional de la comunitat celestina, s’hi van instal·lar, amb el condicionament oportú, la seu de les dues altres institucions superiors de la Corona, la Tresoreria Reial i la Governació General de Catalunya, que s’afegien així al Mestre Racional i a la Batllia General de Catalunya, ja ubicats al complex palatí amb anterioritat. Així, doncs, alhora que el Palau Major havia anat perdent la condició de residència reial habitual, també havia anat incrementant les funcions com a seu dels poders que representaven la monarquia absentista sobre el territori català a la capital del país”[37].

Durant el regant de Joan II (regna de 1458 a 1479), hi ha un breu període, 1463-1466, durant la  Guerra Civil Catalana, en què la Generalitat proclama a Pere IV[38], dit el Conestable de Portugal,  rei d'Aragó i comte de Barcelona, qui “voldrà reivindicar els drets dinàstics del seu llinatge a través d’una completa actualització d’aquell gran símbol urbà del poder reial que era el Palau Major”[39]. Així doncs, a dur a terme reformes a la sala del Parament, tot actualitzant els seus finestrals de la sala que donaven a la plaça del Rei, i a la Capella Reial; també va actualitzar “altres espais de representació i de les estances residencials[40], que ningú no semblava haver tocat significativament en els cinquanta anys procedents[41]” .

Passada la Guerra Civil, Joan II recuperava el tron. Ni ell ni el seu fill i successor, Ferran el Catòlic, van residir al Palau Major, llevat de moments excepcionals. El palau  s'anà abandonant com a residència reial a poc a poc, fins a arribar en temps dels Reis Catòlics en què el palau “arribà a ésser desafectat de la cort, i durant el segle XVI, fou repartit entre el Tribunal de la Inquisició i l’Audiència Reial”[42].

Bibliografia