Palau Reial Menor - Palau del Governador

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

Pere el Cerimoniós havia començat l’any 1359 les obres de millora del Palau Reial Major, amb la construcció de la gran sala del tro, coneguda com a Saló de Paraments, avui com Saló del Tinell. La construcció d’aquesta enorme sala va comportar la desaparició de la major part dels espais residencials de l’antic palau romànic. Conscients d’aquesta pèrdua els monarques adquiriran l’antiga Casa del Palau del Temple. Aquest gran casalot, un cop l’Orde del Temple fou abolit l’any 1312, passà per diverses mans, fins que l’any 1367 fou adquirit per Pere el Cerimoniós per donar a la seva esposa, la reina Elionor de Sicília. A parir de 1368 “l’antiga residència templera fou restaurada i ampliada per convertir-se en Palau Reial Menor”[1]o palau de la reina.

Pel nou palau es pren com a punt de partida el nucli central de l’antiga casa templera[2], que devia tenir un aspecte semblant a una fortalesa, amb multitud de torres,  i s’hi afegeixen una sèrie de cases adjacents.  La nova construcció es distribuïa al voltant d'un pati central de forma oblonga[3], al voltant del qual “es disposaven en dues plantes les diferents estades, sobresortint la part en què es trobava la capella del palau que tenia un accés lateral des d'aquesta zona”[4].

A la planta baixa es trobarien la cuina, estables, forns, etc.; a la planta superior del palau es trobaven les sales més nobles, destacant la Sala dels Cavalls, una sala l’origen de la qual podria ser de temps del palau templer, i la Sala Nova. També a la planta noble es trobava la Càmera Blanca, una sala privada del monarca.  

De tot el palau en destacava el seu jardí, conegut per la seva riquesa del seu verger i per la col·lecció zoològica que els monarques tenien: óssos, tigres, lleons, estruços, etc. Aquest, conegut amb el nom de “l’hort de la Reina”, “limitat a ponent pel carrer d'Avinyó i a migdia per la platja i el mar. L'edifici era construït, com ja hem dit, sobre la muralla, i el jardí s'estenia a un nivell mes baix. Per salvar el desnivell hi havia uns terraplens coberts d'arbres i plantes. I, encara que aquest jardí es coneixia pel nom d'hort, era famós perquè era ple de plantes i animals exòtics, i sobretot perquè al seu costat, en unes voltes de la planta baixa, s'hi hostatjaven les feres”[5].

Al segle XV el rei donà el palau al seu governador a Catalunya, Galceran de Requesens, i des d’aleshores el palau serà conegut com el Palau del Governador. Al segle XVI, el palau viu una època d’esplendor, quan la família Requesens hi realitza obres per ampliar-lo i embellir-lo, convertint el palau en un edifici renaixentista. “Aquest fet provoca que la família reial deixi de tenir residència pròpia a Barcelona i que, durant les seves visites, s’hagi d’allotjar als monestirs i als casals de famílies nobles i benestants”[6].

Als segles posteriors, però, el palau anar passant per diverses mans, i anar patint un progressiu deteriorament, fins a arribar al segle XIX en un estat ruïnós. El seu propietari,  els comtes de Sobradiel, van decidir que era molt costós la seva renovació, i que la millor opció era el seu enderrocament per poder construir-hi pisos de lloguer. Amb el seu enderroc, no només es perdia un edifici històric important, sinó també per tot el tram de muralla romana que en formava part.

Abans del seu enderroc, l’historiador Antoni de Bofarull i de Brocà, l’any 1847,  ens en fa una descripció: “Un vasto patio con una capilla á un lado, y altas paredes antiguas llenas de adapciones modernas con las ruinas de carcomidas habitaciones en otro, es lo único que ahora vé el viajero al pararse en el centro del espacioso Palau. Observe, sin embargo, que son tres las puertas que conducen al edificio, aquella por donde ha entrado, otra en el estremo opuesto, y otra en el centro de la pared fronteriza al derruido edificio, prueba suficiente, cuando otra no hubiera, de la importancia que á aquel se atribuiría en otro tiempo. Nada hay que notar en la primera puerta , á no ser un casi desaparecido Víctor de la antigua universidad ó Estudio, señal evidente de que en tal sitio vivió sino un sujeto de luces, al menos una persona que mereció el lauro escolástico que se daba antes-á los-que lo merecían. Acaso seria algún beneficiado de la capilla ó algún dependiente de los señores principales, que viviría junto á aquella puerta. Al salir por el camino opuesto,, junto á la fuente , es ya mayor el gozo que se siente y mas grata la ilusión que acude, en vista de los objetos que se presentan, tras de la aplastada bóveda que sirve de camino. Una líjera bajada conduce por este hasta la calle de Escudellers, y á derecha é izquierda vénse elevados terraplenes formando un espacioso y ameno jardín que rodea del todo el edificio. A la derecha de la bajada y sirviendo casi de pared á la misma bóveda descúbrese el primer cuerpo de un antiguo torreón, y á la izquierda, al fondo del jardín y arrimado á la casa, vénse asimismo restos de otro, y , sobre de é l , que es lo que mas admira , cimentada otra altísima y delgada torre redonda, de escasísimo circuito pero de sólida construcción y de delicada aunque sencilla forma, elevándose á una altura mucho mayor que la de las casas inmediatas. Los primeros torreones no puede dudarse que son romanos y que pertenecen al primitivo círculo de fortificación marcado en el plano que se acompaña, y formando línea con las torres del Regomir, que luego visitará el viajero. La otra torre elevada, por su forma y por el lugar en que está colocada, á saber, en la misma linea de fortificación y en uno de los puntos en que mejor se descubre la mar, casi haria creer que fuese obra de los Árabes, pues también estos trabajaron su parte en ciertas variaciones que hicieron en los derruidos muros que hallaron al posesionarse de Barcelona. Sea pues minarete ó no la tal torre , lo cierto es que por su forma parece tal , aunque no por el remate, arreglado como es de creer en siglos posteriores y acaso muy modernos y ascendido quizá á mayor altura aun, con el objeto de habilitarla para miranda.

Desde la tercera puerta ó principal, que es de una elevada estension, mirando al palio , descubrense al frente y detrás de de la moderna galería que pasa desde la escalera á la capilla, unos arcos sueltos sin lecho, y a un lado, enlazándose con los mismos, un elevado cuerpo formado por cuatro paredes de piedra, terminando en su parte superior por unos pequeños arcos construidos muchos siglos después que el resto de la obra y acaso solo por previsión; viéndose en algunos de sus estremos varias ventanas redondas ó mas bien óvalos que forman cada uno un rosetón calado, y en el centro dos pequeñas puertas góticas que se conoce servían de paso á otras habitaciones que han desaparecido. ¿Qué podrá haber sido, pues, mas que palacio este edificio, colocado en tan escojido punto, rodeado de amenos jardines, en los que abunda el agua, con vasto patio, iglesia adjunta, diferentes entradas y restos de suntuosas habitaciones?”[7].

De tota l’edificació només ens ha arribat als nostres dies l’antiga capella de santa Maria, construïda el 1246. Aquesta capella templera, d’una sola nau de planta rectangular, orientada a llevant, dividida “interiorment en sis trams iguals per cinc arcs diafragma transversals que aguantaven una coberta de fusta a doble vessant, presumiblement policromada. D’altra banda, la recent descoberta de pintures als arcs diafragma dóna arguments per pensar que tot l’interior del temple estava pintat al fresc”[8]. Enl convertir-se en residència reial, la capella es convertí en la capella de la reina, sense que això comportés gaires alteracions en la seva fisonomia. Amb la família Requesens, la capella si fou modificada, i cap a mitjans del segle XVI fou dotada  d’una volta de creueria i de capelles laterals. És probable que fos aleshores que es canviés la seva orientació, obrint una nova porta al carrer Ataüf. Al segle XVIII fou objectes de noves intervencions. Arribat el segle XIX, només la capella se salva de l’enderrocament del palau, i l’arquitecte “Elies Rogent fou l’encarregat de condicionar el temple, que, en la nova situació, quedaria més o menys emparedat entre mitgeres. D’antuvi, calgué tapiar la porta romànica que donava al pati del convent templer, que desapareixia en ser ocupat pels nous immobles de lloguer. Per salvar-la, Rogent la traslladà i la substituí per l’altra porta forana del carrer Ataülf. D’aquesta manera, les dues mènsules i l’arquivolta de la porta medieval quedaren incorporades a la façana neoromànica, que, en part, és l’actual”[9]. L’any 1924 la capella passà a mans dels jesuïtes, els quals construïren un pis damunt la nau, canviant la seva fisonomia; més tard, a mitjans del segle XX s’afegiren dues finestres ogivals als costats de la rosassa.

.

Bibliografia