Catedral gòtica

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

La catedral de la Santa Creu i santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, construïda bàsicament al llarg dels segles XIV i XV. Lles obres s’inicien el maig de 1298, i per poder executar l’obra es va reaprofitar part de l’estructura, “a nivell de fonaments a l’hora de bastir l’edifici gòtic”[1] de l’antic temple romànic. Les obres es van realitzar per fases sense enderrocar mai l’antic temple que seguia obert al culte; es van mantenir les proporcions de la nau central primitiva, mentre que les laterals s’ampliaren fins a la línia de l’antic transsepte.

Les obres s’iniciaren per la banda del portal de Sant Iu, ampliant l’espai del temple romànic allà on hi havia espai per fer-ho: a la capçalera, on es trobaria el cementiri de Paradís; als peus de la nau romànica, on es trobaria un altre cementiri; també ocupà “dues placetes dites de les Cireres i de la Farnería”[2], i algunes cases, però no pogué ampliar-se cap al carrer dels Comtes, ja que la presència del Palau Reial ho impedia.

Les obres obtingueren bones rendes per obtenir finançament:  almoines que donaren entitats eclesiàstiques, les Corts catalanes, la família reial, el Consell de Cent, la noblesa, els gremis, etc.; llegats testamentaris, ingressos per la venda que s’obtenia de la pedrera que la catedral tenia a Montjuïc, donatius de particulars a canvi de la construcció de capelles amb el nom de la família, etc.

Constructivament és un edifici “de tres naus amb girola, cripta, trifori, fals trifori, i voltes nervades ogivals quatripartites”[3]. Consta de dues torres o campanars, cimbori i un claustre adossat. Consta també d’una cripta, inaugurada el 1337, a la qual s'arriba per una escala oberta davant del presbiteri, on hi ha les suposades relíquies de santa Eulàlia  dins que conté un sarcòfag de marbre tallat per escultors pisans.  Hi ha qui veu en aquesta catedral, un exemple de catedral palatina, com podria ser-ho la catedral Aquisgrà[4].

Les obres quedaren inacabades el 1430, deixant la façana[5] i el cimbori inacabats fins segles després. Una característica singular és que el cimbori no es troba, com és habitual, al transsepte, sinó al peu de la nau central. El claustre, de factura gòtica, té dues portes que donen al carrer: la porta de santa Eulàlia que dóna al carrer del Bisbe, i la porta de la Pietat al carrer del mateix nom. Amb relació als campanars, un d’ells, situat sobre la porta de sant Iu[6], fou el lloc on durant molts segles estigué situat el rellotge que donava les hores als barcelonins.

Durant els tres segles següents (segles  XVI, XVII i XVIII) no es realitzaren obres de fàbrica a la catedral, però si es construí al segle XVI el rerecor, obra de fàbrica renaixentista.

Arribats a finals del segle XIX, amb motiu de l'Exposició Universal de 1888, l’any 1882 es va convocar un concurs per edificar la façana principal; el concurs el guanyà l’arquitecte Josep Oriol Mestres i l’obra es dugué a terme entre el 1887 i el 1895, i comportà la restauració d’alguns elements del temple.

L’any 1906 s’inicien les obres del cimbori, enderrocant el tambor original “per lo qual l’existent avui és totalment del segle XX”[7]. Per la seva construcció l’arquitecte es va decantar per un disseny de gran alçada, “molt pròpia de l’estil neogòtic imperant a Europa, però gens adient a l’estil gòtic-llatí de la Seu barcelonina”[8]. Amb aquestes obres, acabades l’any 1913, es culminà el projecte de la catedral de Barcelona.

Bibliografia