Pia Almoina

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

La Pia Almoina era una institució benèfica, fundada el 1009, per al sosteniment diari de cent pobres. “La Pia Almoina se'ns presenta com una institució que, en la seva realitat històrica, cobria una doble funció: primordialment era una font complementària d'ingressos per al Capítol[1] de Barcelona i, secundàriament, un organisme assistencial especialitzat en l'ajuda a pobres vergonyants”[2]. Per tal de poder realitzar la seva labor, aquesta institució requeria uns ingressos que provenien de diverses fonts:

• “Les pensions generades per la contractació de censals amb diverses institucions i organismes, sobretot amb la Diputació del General i amb altres administracions capitulars, entre les quals destaquen les de la Caritat i Aniversaris Comuns.
• El producte del lloguer d'immobles urbans, de gran entitat en el cas de Barcelona, però que també trobem en altres viles del Principat.
• Les rendes derivades del senyoriu territorial i jurisdiccional de l’Almoina sobre un total de 40 viles i localitats de Catalunya, sent notablement importants pel seu volum les de Sitges-Miralpeix, sant Martí Sarroca i Vilafranca del Penedès”[3]. 

L’edifici de la Pia Almoina va ser construït, al costat de la catedral,  en l’indret on havia existit el dormitori canonical. Fins a la dissolució de la comunitat agustiniana de canonges l’any 1369, i el posterior enderrocament del seu dormitori l’any 1400, la Pia Almoina tenia seu al claustre de la catedral, dins el refectori de la Canònica, que a la vegada servia com a menjador pels pobres.

L’inici de la construcció del claustre gòtic entre els anys 1382 i 1448 farà que es plantegi la possibilitat de construir un edifici propi per a la Pia Almoina, per la qual cosa s’adquirí l’any 1424 als mercenaris, els terrenys on es trobava l’inacabat monestir dels celestins[4], i començà l’edificació de la Pia Almoina al darrer terç del segle XV, aprofitant algunes estructures d’aquest monestir.

L’edifici original consta de tres pisos, “coberta amb teulada a dues vessants i portal de mig punt obert al pla Seu i amb una composició de façana molt regular. Fou ampliada en direcció nord l'any 1546 amb un cos que prolonga”[5].

Al segle XVI, entre els anys 1542 i 1546, es dugueren a terme reformes que comportaren una important remodelació de l’edifici, amb la construcció d’un nou cos adossat al qual hi havia, perllongant-se cap al carrer de la Corríbia, la qual cosa suposà l’enderrocament de cases situades a l’altra banda de la muralla.  Aquest nou cos té a la part superior una “galeria, a manera de solà, d'arcs escarsers i columnes toscanes. Aquest cos s'adossava a la muralla romana encara existent tot incorporant una torre i restes de mur com a estructura del mateix edifici”[6].

El 1745 es realitzaren unes reformes importants.

Al segle XIX amb la desamortització, s’acabà la institució. Aleshores l’edifici fou ocupat per diversos usos, seu de la Guàrdia Urbana, habitatges particulars, etc.

Des de l’any 1982  acull el museu Diocesà.

“La casa de la Pia Almoina consta de dos cossos d'edifici. El de la dreta, amb façana al pla de la Seu i façana lateral a la baixada de la Canonja, fou bastit al segle XV. Consta de tres plantes, sota una coberta a dues vessants que té el carener perpendicular a la façana principal. El portal, d'arc rodó, té al damunt un relleu amb els atributs de la Passió, flanquejat per l'escut del Capítol catedralici i la imatge de santa Eulàlia. A la cantonada hi ha una inscripció amb el nom de la institució, en lletres gòtiques. El cos d'edifici del segle XVI, adossat al costat esquerre i amb façana al pla de la Seu, és d'una gran simplicitat i reflecteix, bé que austerament, la nova moda renaixentista en les columnetes toscanes de la galeria d'arcs escarsers que culmina l'edifici”[7]. A l’interior de l’edifici es conserva una escala renaixentista, així com les restes d’uns grafits medievals.

Bibliografia