Casa del Degà

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

La casa del Degà existia ja a l’edat mitjana, d’unes dimensions, més petites, i només amb façana al carrer de santa Llúcia. Arran de les obres de construcció de la nova catedral, iniciades a dinals del segle XIII, s’enderrocaren diverses cases  majoritàriament de canonges. “Quan l’obra va arribar als peus de la catedral, el capítol va emprendre una operació més ambiciosa que tenia com a objectiu alliberar-ne i ordenar-ne l’espai anterior. El 1397 va començar l’enderroc de diverses cases de davant de la catedral, i el 1400 el capítol de la catedral va ordenar enderrocar una part de la Casa de la Canonja, i els antics murs de la ciutat. El 1422, quan la façana de la catedral ja estava aixecada, es va enderrocar la Casa del Degà per una “platea et gradaria”, és a dir, per deixar una plaça i unes escales just davant del portal major”[1]. Aquesta antiga edificació, datada del segle XI, va pertànyer a diversos canonges com a mínim fins a finals del segle XIV. És possible que “no funcionés com a seu del deganat fins al segle XV, quan va prendre relleu del què s’havia enderrocat el 1422 amb la creació del pla de la Seu”[2].

El nou edifici, el que avui coneixem com a Casa del Degà, construïda a finals del segle XV, és una obra renaixentista. Aquella edificació ha estat molt modificada al llarg dels segles. De fet, només es conserven una porta, “amb el seu arc de dovelles amb la data 1559 dibuixada a la clau i una finestra lateral del ras de planta baixa”[3], i unes finestres, del segle XVI, a la façana que dóna al pla de la Seu, “que són fàcilment distingibles per les grans llindes de pedra on s’aprecien els guardapols en relleu de traça conopial mixtilínia i els medallons laterals amb bustos al seu interior. En alguns casos, hi trobem també els escuts heràldics dels degans que aixecaren i reformaren l’edifici: Jaume Estela (1548) i Berenguer d’Aguilar (1581)”[4].

“Amb la desamortització dels béns eclesiàstics del 1836, tant la Casa de l’Ardiaca com la del Degà van deixar de ser propietat del capítol de la catedral i van passar a mans de l’administració de l’Estat”[5]. L’any 1844 hi trobem instal·lada una escola. L’any 1868 la Diputació de Barcelona va sol·licitar al govern la cessió de la propietat de la Casa de l’Ardiaca, per destinar-hi la seu de la Comissió Provincial de Monuments Històrics, però el govern va desatendre la demanda, i va posar en venda els dos immobles, la Casa del Degà i la Casa del Degà, en subhasta pública.

Els dos edificis, que arribaren en aquelles dates en molt mal estat de conservació,  foren comprats pel comerciant Josep Altimira i Reniu. ““Per sorpresa de tothom, però, el nou propietari no va enderrocar els immobles; lluny d’això, el novembre del 1870 va presentar un projecte de restauració”[6]. El nou propietari  contractà l'arquitecte Josep Garriga i Garriga per unificar les dues cases en una de sola. A banda de crear una gran residència noble per al nou-ric Josep Altimira, el projecte preveia la construcció de botigues als baixos, i habitatges independents.

“La casa on es van fer més intervencions i transformacions va ser, sens dubte, la del Degà. De l’edifici renaixentista original es conservaria una bona part del pla, en especial la distribució i ordenació de les crugies al voltant del pati central descobert. Lleugerament modificat en època barroca, aquest pati va perviure fins a les darreres reformes dels anys noranta del segle XX, moment en què fou totalment eliminat. La intervenció més destacada del nou projecte vuitcentista va ser l’ampliació de la planta de l’edifici del Degà amb una nova crugia afegida en direcció oest. Aquesta proposta comportava també l’eliminació de les antigues parets mestres que separaven les dues cases, i la desaparició del pòrtic de dos arcs carpanells que, des de la primeria del segle XVI –en època de Lluís Desplà-, delimitava l’antic pati de la Casa de l’Ardiaca pel costat més oriental. El desmuntatge i la reconstrucció d’aquest pòrtic és una de les operacions que més ha marcat la fisonomia actual de l’edifici”[7]. Inicià l’obra, primer unit les dues cases per dins i unificant-ne les façanes. Com que la casa de l’Ardiaca era més alta que la del Degà, es va elevar l’altura de la segona, “procurant seguir a la part nova l’estil i disposició d’allò antic”[8]. Aquest augment en l’altura es practicà tant en la façana que donava al pla de la Seu, com la del carrer de santa Llúcia, així com la mitgera, que donava al pati de la casa de l’Ardiaca; a aquesta última façana se li afegiren unes finestres que imitaven unes ja existents a la cara oest del pati.

La façana del pla de la Seu, que tenia “el nivell de coronament renaixentista original amb galeria i coberta de vessants fou remuntat amb un pis de finestres”[9].  A la mateixa façana, on es conservaven unes finestres originals, en els nivells d’entresol i principal, es construïren unes noves finestres de caràcter historicista, “ja que la seva intenció era cercar una certa mimesi amb els acabats originals del segle XVI. Amb tot, les actuacions fetes entre el 1870 i 1871 no es van estar de reaprofitar elements de la mateixa època procedents dels enderrocs d’altres cases del centre”[10]. A la resta de l’edifici s’obriren noves obertures, adaptades a la fesomia i acabat que presentaven  les obertures històriques de cadascun dels nivells d’alçat de la façana, i l’edifici va créixer  en direcció a l’oest cap a l’Ardiaca. “Aquest recreixement a l’oest consistí a afegir una nova crugia d’una mica més de set metres a la banda occidental de la casa – per sobre de la planta baixa-, amb la qual cosa s’ampliava l’edifici a costa de modificar el vell pati de la Casa de l’Ardiaca”[11].

Per causes econòmiques, Josep Altimira ha d’hipotecar la finca, i aquesta passa a mans de Josefa Arango. La nova propietària va cercar llogaters interessats en amplis espais representatius. “Què podia ser millor que oferir la Casa de l’Ardiaca –ara ja unida a la del Degà- com a seu d’entitats i associacions?”[12]. Així doncs, l’any 1895 l’edifici es lloga al Col·legi d’Advocats de Barcelona, qui contracta a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, per executar algunes obres.

L’any 1917 es crea l’Arxiu Històric Ciutat de Barcelona, qui l’any 1919 adquireix l’immoble, i es contracta l’arquitecte Josep Goday per realitzar nou projecte arquitectònic i d’usos. “La intervenció dels anys vint no implicà pràcticament cap modificació en els frontis del pla de la Seu i del carrer de santa Llúcia, que mantingueren gairebé intacta la fisonomia heretada de les obres del segle XIX”[13].

L’any 1952 la façana que donava al pla de la Seu fou de nou remodelada a causa de la celebració del Congrés Eucarístic. Aquest cop, l’arquitecte Adolf Florensa va substituir la portalada, per una altra de mig punt, imitant la porta del segle XVI ja existent al carrer de santa Llúcia. “En el nivell principal, els balcons ampitadors del segle XIX foren substituïts per una llarga volada correguda, formada per una solera d’obra que  abastava les tres portes de balcó més septentrionals d’aquest pis; per la seva banda, el balcó més meridional es convertia en finestra”[14]; a més a l’última planta, es construí una galeria de nova construcció a imitació a la què existia al pati interior. “D'aquesta manera, i a causa que al mateix temps es restaurava la façana de la Canonja, els dos costats de la plaça s’agermanaven en un únic harmònic, espai congelat i aliè al desenvolupament de la història”[15].

A la dècada dels noranta del segle vint, l’Arxiu Històric, inicià unes noves obres de millora. “El projecte plantejava una reforma tan integral de l’edifici que literalment va fer desaparèixer gairebé tots els testimonis de les actuacions històriques recents, especialment les de la primera meitat del segle XX. Així, mirant de conferir a l’Arxiu una fisonomia més moderna, el projecte creava una nova façana a la plaça Nova i l’avinguda de la Catedral, alhora que redefinia tot l’alçat interior de l’Arxiu amb noves sales, accessos, serveis i àrees de dipòsit”[16]. La façana que dóna al pla de la Seu fou parcialment restaurada, eliminant la galeria construïda el 1952, però deixant la porta amb arc adovellat.

Bibliografia