Capella de santa Maria (des de 1601 capella de santa Àgata)

La Barcelona Gòtica ( tornar al mapa)

Capella del Palau Reial Major, obra gòtica del segle XIV, que substituí primitiva capella romànica, ubicada en l’interior de la torre romana número 12.

El monarca Jaume II estava “decidit a consolidar la supremacia del poder reial per dret diví necessitava una visualització més clara i impactant del seu vincle directe amb Déu”[1]; per aquest motiu decidí de construir una capella que “havia d’emular, salvant les distàncies, la famosa Sainte-Capelle del Palau Reial de París”[2].  La nova capella es construirà on abans existia l’antiga cuina comtal; l’any 1299 aquesta ja s’havia enderrocat, tot i que  el mur perimetral de la nova capella va aprofitar les parts baixes de l’antiga construcció. La nova construcció es va adaptar a les estructures existents, les torres i la muralla romana, tot aprofitant-ne la part alta, el pas de ronda, com a base constructiva tant “per raons constructives (solidesa de fonamentació de la muralla), com perquè coincidia amb el de la planta noble de l’àrea residencial del palau”[3], i així passà a englobar-se dins el conjunt del Palau Reial.

Formalment, és una església d’una sola nau de planta rectangular, amb “amb coberta de fusta a dos vessants sobre arcs diafragmàtics i contraforts. Mentre el tram dels peus es cobreix amb volta de canó, la capçalera poligonal té voltes d'ogives; rere seu hi ha la sagristia habilitada dins la torre romana”[4]. Sobre la sagristia trobem el campanar, de planta octogonal, que “arrenca del que era el nivell de coronament de la torre de la muralla, i ocupa només la meitat de la seva superfície, tot deixant una petita terrassa oberta a la plaça del Rei”[5]; fou construït al primer quart del segle XIV. “La presència de merlets emblemàtics damunt la tribuna i l’absis poden ser un recurs per tal d’assenyalar  des de l’exterior els àmbits de la Capella destinats a rebre el monarca i la divinitat respectivament”[6]. S’accedia des de la plaça del Rei per una escalinata, anomenada antigament les graus. Davant de l’absis, “s'obria una porta que comunicava amb l'interior del Palau i per la qual, segons Piferrer, i Bofarull, entrava el Rei i la seva alta servitud en les solemnitats religioses. La porta, és espaiosa, d'ampit decorat amb una volta d'aristones amb la seva clau, i remata superiorment per una creu de fullatge de labor gòtica primitiva, un medalló representant el xai del Baptista i dos escuts laterals, un de Catalunya i un altre compost d'aquest i del de Sicília. Actualment està tapiada. Els Reis i altres personatges de la noblesa del Regne, podien entressin la Real Capella per una porta de petites dimensions, avui tapiada també, en un dels brancals de la qual es veu encara una pila d'aigua beneïda d'estil gòtic aragonès, i blasonada amb les barres de gules. Aquesta porta es troba en un dels murs laterals del Cor alt o tribuna règia, a una altura d'uns set metres, que corresponia al nivell aproximat del pis del palau. En aquesta tribuna se situava el monarca en unes certes solemnitats en què no baixava al presbiteri”[7].

L’any 1307 l’estructura de la Capella Reial havia culminat; un cop culminada i coberta l’església, els esforços començaren a adreçar-se cap a la instal·lació de vitralls i la construcció del campanar.  L’any 1311 ja s’hi celebra el culte, i la primera advocació va ser a santa Maria; l’any 1424 es va mudar l’advocació genèrica de santa Maria per l’específica de santa Maria de la Mercè, la qual conservaria fins a l’any 1601, data en què va adoptar l’advocació de santa Àgata.

L’any 1344 el rei Pere el Cerimoniós fa construir la capella de sant Jordi o de la reina. I l’any  1361 es decideix de construir la rectoria, per proporcionar als canonges de santa Eulàlia, encarregats de dir missa diària a la capella reial, un espai residencial al complex palatí.  A tal efecte, es va escollir la casa adossada a la sagristia pel seu costat meridional, coneguda sota la denominació tardana de Casa del Botxí.   “L’any 1465 es va voler enriquir la coberta del temple decorant el teginat que la sostenia”[8][9].

En pujar al tron l’emperador Carles, l’absentisme reial de Barcelona esdevingué definitiu.  “La capella restava als llimbs i dormiria el son del just al llarg dels segles: la propietat corresponia a un Reial Patrimoni que no hi tenia cap interès perquè no en feia ús, mentre que l’ús el tenia adjudicat una comunitat mercedària que no en tenia en propietat. El Reial Patrimoni es va fer càrrec sempre de mantenir-ne l’estructura i pal·liar goteres, però no consta que mai més ni el Reial Patrimoni ni la Diputació del General tornessin a invertir un ral en la seva renovació i actualització estètica. (..). Els mercedaris, conscients que només tenien l’usdefruit i no la titularitat, sembla que tampoc no van voler pagar-hi res que, si convenia, no es poguessin endur. La seva actuació més rellevant, la va constituir la renovació de la casa-rectoria annexa, duta a terme entre 1638 i 1644”[10].

Arran de la desamortització de Mendizábal la capella va ser destinada a diversos usos. Alhora es van enderrocar “les construccions medievals situades darrere del tester NW de la Capella i el Saló del Tinell, on vers el 1835 es basti una casa de veïns”[11]. A partir de 1856 s’inicia una restauració de la capella dirigida per l'arquitecte Elies Rogent. “Resulta obvi que l'arquitecte es va enfrontar a aquesta operació amb un genèric objectiu restaurador de l'edifici gòtic, la qual cosa procuri obtenir mitjançant la correcció dels problemes estructurals, l'acabament formal dels elements desapareguts i la recreació espacial amb una decoració de caràcter neomedieval. Es tractava, per tant, d'una operació que més enllà de la restitució formal de les parts perdudes tenia per objectiu la invenció d'un ambient gòtic, tant mitjançant recursos de fidelitat arqueològica com uns altres de creació artística contemporània, encara que dins d'un llenguatge de revival medieval. Aquesta restauració, malgrat la seva notable modèstia, indubtable mediocritat i caràcter episòdic, va significar el primer cas en què el neomedievalisme romàntic del Principat arribava a convertir-se en praxi arquitectònica i l'obra construïda es convertia així en discurs històric”[12]. Entre altres treballs es va reconstruir part del cassetonat, tot pintant vell i nous sense respectar l’ornamentació precedent, i s’inicià la reposició de vidrieres en els finestrals. “No se sap quin era exactament l'objectiu de la restauració, més enllà del pròpiament monumental, però tot condueix a pensar que era el retorn al culte catòlic”[13].

Bibliografia