Domus plaça de sant Miquel

La Barcelona Romana ( tornar al mapa)

L’urbanisme de la ciutat dels primers temps ens és poc conegut, però els experts proposen una modulació de les insulae  (illes de cases) variable, i amb unes cases que van ser construïdes en terrenys verges –sense edificacions anteriors-, a causa del fet que la ciutat es va construir ex novo, i no va caldre adaptar-les a edificis anteriors ni a conceptes urbanístics provinents d’èpoques anteriors.  

Malauradament no tenim una visió generalitzada de les domus de l’època perquè només s’han pogut estudiar set casos, i les estructures excavades només s’han pogut documentar parcialment, sense obtenir-ne  la totalitat de les sales que en formaven part. Aquesta manca d’una visió completa dificulta la catalogació de les restes en una tipologia concreta de domus; a més s’hi ha d’afegir que “la trajectòria urbanística desenvolupada durant l’antiguitat tardana, que va amortitzar gran part de les estructures més antigues, va afectar sensiblement el coneixement de les estructures altimperials”^[1]; és per aquest motiu, que són les domus construïdes a partir del segle IV de les que en tenim més vestigis arqueològics.

Malgrat tot el dit anteriorment, sí que podem anotar-ne algunes característiques comunes:

• No s’ha donat cap exemple d’una domus que hagi conservat la seva planta sencera
• Només coneixem domus amb forma de peristil o de pati porticat com a àrea de circulació i distribució.
• En una ciutat de tan reduïdes dimensions no trobem cases modestes, sinó grans domus que serien representatives dels colons més benestants amb un nivell econòmic important.  Això es pot donar pel fet que “la colònia de Barcino, a part de l’aspecte econòmic, s’havia fundat sobretot per una funció política, administrativa i religiosa, amb un destacat caràcter simbòlic ideològic de domini i conquesta del territori”^[2].
• Una de les sales que denoten aquest estatus benestant són els banys privats o balnea, que documentem en totes elles.
• Cap de les parts excavades de les cases s’han registrat restes de lararis (petit altar l'interior de les cases romanes), la qual cosa no ens permet analitzar el funcionament de la religió domèstica a la nostra ciutat.
• “L’interior de les domus era espectacular des del punt de vista arquitectònic i ornamental, però des de l’exterior no es podia apreciar, perquè per fora aquestes cases no eren monumentals i, com que pràcticament no hi havia obertures a la façana, passaven inadvertides. La privacitat, doncs, constituïa un element indispensable en l’organització de la casa”^[3].

És segurament una de les cases excavades més antigues de la ciutat, d’època fundacional o primera meitat de segle I; l’esquema i l’estructura d’aquesta domus són característiques del tipus d’habitatge d’inicis d’època imperial.

La residència es localitzava al sud-oest de la ciutat, i delimitada per un cardo i un decumanus, i estava situada al costat de les termes públiques de la ciutat.

La planta coneguda de la casa tendeix clarament a l’ortogonalitat. S’hi pot identificar part d’un pati porticat, algunes de les seves estances (s’hi van comptabilitzar un total d’onze habitacions) i un vestíbul.

La domus sembla que també va disposar d’uns petits banys privats, dels quals no en tenim gaires dades del seu esquema, però el que és segur és que per fer-los van envair una part del cardo Minor.

Cap a finals del segle I, s’efectuen petits canvis constructius, encara que molt significatius en l'àmbit funcional; a  finals del segle II o inicis del segle III, una gran part de la casa deixa de funcionar i se n’amortitzen algunes sales; a partir del segle IV i fins al segle VI, l’espai domèstic es redueix lentament, i finalment  cap a finals dels segles VI o VII es converteix en una cruïlla de dos carrers.

 

 

---

---

Bibliografia