Via Sepulchralis plaça Vila de Madrid

La Barcelona Romana ( tornar al mapa)

El món dels morts al món romà

La legislació romana prohibia enterrar als morts a l'interior de la ciutat i, per tant calia situar les necròpolis fora de les urbs: aquesta prohibició tenia a veure amb raons higièniques i també de seguretat per evitar els incendis derivats dels ritus d'incineració. Per aquest motiu, i seguint la legislació romana, els enterraments se situaven al llarg de camins i a les vies d’entrada i sortida de les ciutats. A més, el viatger quan transitava per elles podia aturar-se davant les tombes i dedicar un record als difunts: la idea era la de perpetuar la memòria dels difunts.

La Via Sepulchralis de la plaça Vila de Madrid

El jaciment fou descobert de forma fortuïta l’any 1954 arran d’unes obres. Els materials arqueològics localitzats indiquen que l’activitat sepulcral a la zona se centra entre els segles I i III; a partir del segle IV la zona queda desocupada quasi fins a l’edat mitjana.

La  necròpoli es troba  al llarg d'una via secundària, d'uns 5 m d’amplària. En ella es detecten una gran concentració d'enterraments que se superposen (amb freqüència, una nova inhumació va alterar o va destruir l’anterior) i que es distribueixen al llarg de la via. Es van utilitzar diversos tipus de tombes, però en destaquen les anomenades cupae (monuments funeraris que coronaven les sepultures): una tipologia de monument originari de les províncies romanes nord-africanes i associat normalment a gent humil: esclaus, lliberts o fills de lliberts. També s'han documentat, encara que a menor escala, esteles, ares, estructures còniques i quadrangulars, així com un recinte de planta circular interpretada com el recinte funerari d’un collegium funeraticum.

Durant els dos primers segles d’existència trobem una dualitat en el ritu, ja que s'ha documentat tant el d'inhumació com el de cremació; a partir del segle III dC la inhumació es va generalitzar.

A través d’aquest jaciment podem apropar-nos a les creences religioses i al ritual funerari del món romà durant l'Alt Imperi: a la necròpolis queden reflectides les  creences, els hàbits i els costums que envolten a l'acte social de l'enterrament, així com els ritus d’acompanyament i de comiat del difunt. S’ha pogut documentar que els aixovars funeraris que acompanyaven a les cendres o al cos dels difunts eren de caràcter molt senzill, i en alguns casos l'absència d'aixovar era total. Normalment aquest aixovar es componia d'un plat i/o un got; també hi trobem llànties, que segons les creences de l’època il·luminaven el viatge al més enllà, i ungüentaris, uns petits recipients, els més nombrosos de vidre, que contenien olis, perfums o d’altres substàncies aromàtiques destinades a la conservació del cadàver. Al voltant de les tombes també s’han trobat plats, gerres i cassoles, segurament utilitzats per les ofrenes alimentàries. També s’hi ha documentat ofrenes d’animals sacrificats: ovicaprins, bòvids, canins,  suids i èquids; hi trobem també gerres que contenien ous, doncs l’ou simbolitza la regeneració i la vida i, en el pas al més enllà, la idea de renéixer i d'una nova existència.

Altres testimonis funeraris altimperials a Barcino

Al marge de la necròpoli de plaça Vila de Madrid, destaquen les necròpolis trobades a les Reials Drassanes de Barcelona, i sota el mercat de sant Antoni.

La primera correspon a  una necròpolis datada entre els segles I  i VI, que “estaria vinculada a una via d’entrada a Barcino (via marítima): allí s’hi han identificat tant inhumacions (19) com incineracions (11 urnes i 3 estructures cineràries). Les estructures funeràries destinades a les incineracions presenten una rica varietat formal; en aquest sentit cal destacar un mausoleu de planta rectangular a l’interior del qual s’hi han localitzat set urnes, tres de vidre i quatre de ceràmica. Les nombroses restes materials recollides en el procés d’excavació d’aquesta àrea funerària han permès identificar diversos rituals funeraris relacionats amb la cremació del difunt i a l’enterrament en urna. En aquest sentit, cal fer un especial esment a la localització de nombrosos fragments d’ivori corresponents a un llit funerari (lectus funebris), així com de nombrosos fragments de ferro que també podrien correspondre-hi”.^[1]   

La segona es va descobrir sota l’estructura del mercat de sant Antoni, a l’Eixample, on s’hi va documentar una part del ramal costaner de la Via Augusta, així com enterraments i recintes funeraris a ambdós costats del camí, que “confirma el caràcter sepulcral d’aquesta via. La seva cronologia seria del segle I al segle II, doncs en aquest darrer segle una gran rierada va cobrir tot el camí i la necròpolis, provocant el seu abandó”^[2].

En altres indrets s’han trobat petites troballes com al carrer dels Arcs, on es va trobar la fonamentació d’un monument funerari; o a la plaça Joaquim Xirau on també es localitza un monument funerari datat a la fi del segle I, principis del segle II; al carrer Ample s’hi documenta una altra inhumació del segle II; a la vil·la romana trobada a Sant Pau del Camp s’hi ha documentat un mausoleu familiar; al carrer de l'Hospital amb la plaça de Sant Agustí es van localitzar cinc inhumacions, datades entre el segle II, primera meitat del segle III,  i l'angle d'un probable monument funerari, que es relacionen amb la via romana fossilitzada en el traçat actual del mateix carrer de l'Hospital.

Si la informació procedent de les excavacions arqueològiques no és molt abundant, si ho és el material procedent de l’interior de la segona muralla (al segle IV dC amb la construcció de la nova muralla adossada a la primera, l’interior d’aquestes es va omplir de materials de tota mena, entre altres restes de monuments funeraris), el que en permet ampliar el coneixement sobre monuments funeraris (escultures, frisos decoratius, retrats funeraris,..) que poblaven les vies d’entrada i de sortida de la ciutat.

La cristianització del suburbium de Barcino

La transformació de la ciutat romana a causa de la implantació del cristianisme  “és un fenomen  general en tot l'occident mediterrani a partir del segle IV. La civitas cristiana es mou per un doble eix cultual, l’ecclesia, la catedral principal que congrega als fidels, i les basíliques suburbanes que congreguen als morts”^[3].

Al segle IV dins la ciutat es construeix la primera basílica i el baptisteri. Un segle més tard el nucli episcopal s’amplia, i al segle VI les dependències episcopals ja ocupen un quart de l’antiga colònia. A més la ciutat comptava amb altres edificis religiosos com l’església de sant Miquel, construïda sobre les termes públiques, i de les quals n’aprofita l’estructura, o l’església de sant Just i Pastor, on també s’aprofiten estructures romanes, en aquest cas d’un castellum aquae o d’un temple.

El món funerari cristià genera un nou paisatge del suburbium, que s'ordena al voltant d'edificis

religiosos, basíliques o monestirs. Els morts s'agrupen al llarg de vies i camins, com havia estat en època romana, però sobretot al costat de les basíliques martirials buscant la protecció dels màrtirs, basíliques que en sabem la seva existència malgrat que no en tenim evidències arqueològiques; aquests enterraments estarien situats en zones lliures d’enterraments “pagans”. Els enterraments sembla que conviurien  amb altres tipus d’activitats, algunes segurament agrícoles i altres de caràcter estacional: hi ha presència de sitges, però també hi ha indicis d’activitats artesanals com ara tallers. “Només uns quants privilegiats podien enterrar-se a l'interior de la ciutat, al costat dels edificis del grup episcopal”^[4].

Bibliografia