Convent de la Mercè

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

L’any 1605, davant l’estat ruïnós que presentava l’antic convent gòtic de la Mercè[1], es va començar la construcció d’un de nou convent  en el mateix emplaçament, entre els carrers carrer de la Mercè, el carrer Sota Muralla, el carrer de Simó Oller i el carrer d’en Boltres. L’església gòtica va perviure fins a mitjans del segle XVIII.

Primerament, entre els anys 1605 i 1608 es comença a treballar a la planta baixa i l’entresòl; de 1621 a 1626 “es construeix l’entresòl, que es degué coronar totalment en aquests cinc anys. Es va construir una altra escala d’accés, la segona, algunes cel·les, els corredors, la sala d’accés i un gran taller”[2]; del 1626 al 1636, s’aixequen la planta principal i la segona de la part nord-est del solar; entre 1637 i 1641 es construeixen dos ponts, el primer comunicava el convent amb l’església per la part de la sagristia, i el segon el convent amb l’església per la part del cor; l’any 1641 es continuaran les obres del claustre, obres que s’allargaran fons el 1649. Es pot dir que les obres no acabaren fins al 1676, ja que les obres de manteniment i decoració, s’allarguen fins aquesta data.

El claustre, a la planta baixa, “és formada per quatre arcs de mig punt a cada costat sostinguts per columnes d’ordre toscà”[3];  al primer pis els arcs doblen “el nombre dels de la planta baixa, sostinguts per columnes jòniques i tenint per base una balustrada de pedra”[4]; al segon pis, però “els arcs han estat substituïts per quatre balconades per costat. El coronament era format per un petit ràfec de teules, avui convertit en balustrada, és a dir que al segle XVII s’acabava amb teules”[5].

Avui en dia l’antic convent és la Capitania General, i la seva façana principal és la que dóna al passeig de Colom. Però quan es construí el convent, al segle XVII, no era així. La façana principal era la que donava a la plaça de la Mercè, però “l’estretor del carrer i les petites dimensions de la plaça deixaven molt poc marc per dotar el convent d’una façana monumental. Tot i amb això, es va procurar ennoblir l’entrada principal, que va ser emmarcada amb dues columnes, llinda, frontó clàssic i fornícula, utilitzant marbre fosc que feia contrastar aquesta part amb la resta de la façana, feta amb carreus de Montjuïc”[6].  Amb relació a la façana de mar, avui principal, entre ella i la muralla de mar hi havia un carreró, el carrer Sota Muralla, i és probable que “s’hi obrís també una porta per permetre l’accés al magatzem que els frares tenien sota mateix de la muralla”[7]. La façana estava coronada per “dues torres de poca altura, una a cada extrem, i això donava un lleu impuls ascensional a l’edifici –impuls necessari, per tal com la muralla s’enfilava gairebé fins al nivell del primer pis”[8].

El convent mantindrà la seva estructura fins a principis del segle XIX, quan pateix tant una transformació tant en el seu ús com arquitectònicament. Primer va ser habilitat com a caserna de tropes de l’exèrcit francès durant la Guerra del Francès, 1808-1814; posteriorment és convertit en presidi i com a dipòsit d’intendències. El 1823 l’Ajuntament de Barcelona obliga a enderrocar els ponts que unien el convent amb l’església de la Mercè. Un cop els frares tornen al convent, 1824, trobem que l’estat és lamentable, amb la desaparició de pintures, mobiliari i part de l’ornamentació del claustre mutilat. Amb la desamortització, l’any 1835 comença l’exclaustració dels frares: el convent és convertit, primer, en edifici de subhastes i més tard en centre de les Oficines de la Comissió Principal i Comptadoria d’Arbitris d’Amortització.

A partir de la dècada dels anys quaranta del segle XIX comencen unes obres per tal de convertir l’antic convent en caserna d’infanteria i casino militar, però les obres queden paralitzades a causa del fet que la Capitania General, que des del 1714 ocupava el Palau Reial[9] a l’actual pla de Palau, havia d’abandonar el palau per tal que aquest passés a ser destinat a l’ús de la reina.      

El 1845 l’antic convent passa doncs a ser el Palau de la Capitania General. Aquest canvi d’ús, de monacal a edifici militar (mig palau, mig oficines, mig serveis) va comportar importants obres en tot l’edifici, que intentaven la conjugació d’uns espais ja construïts, com ara el claustre, amb noves construccions concebudes per altres funcions. “A excepció del superb claustre i de les parets mestres que establien la circulació pels diferents corredors, que mantenien gairebé intacte el vell caràcter conventual, la resta va ser adequada a les necessitats imperioses que es derivaven de la seva nova destinació”[10].

Un canvi substancial el trobem a la façana principal: malgrat la que dóna a la plaça de la Mercè continua essent teòricament la principal, la que dóna a la muralla de Mar pren molta importància gràcies al fet que el passeig que es trobava sobre la muralla a manera de bulevard s’havia convertit en un lloc de moda.  Un cop, però, la muralla de mar és enderrocada, entre 1878 i 1883, aquesta façana es converteix en la principal, obrint una porta a tal efecte, i es va aprofitar per retocar tota la façana: “així, damunt de la porta d’entrada es va col·locar una galeria doble, es van canviar els miradors laterals del pis principal per unes galeries i, al segon pis, les finestres es van convertir en balconades”[11].

Bibliografia