Casa Pignatelli

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

La casa Pignatelli és un edifici del segle XVII situat al carrer dels Arcs. El nom de la casa prové de la família Pinatelli, família italiana, una branca de la qual es traslladà a Catalunya. Fou Domenico Pignatelli y Váez, fill de Giacomo Pignatelli, principi di Noia, I duca di Bellosguardo, I barone di Casalnuovo, i de Florentina Vaez, duchessa di Bellosguardo, qui viu a Barcelona des del 1660, on va contreure matrimoni el 1675 amb Anna María Francisca d'Aymeric Cruïlles i Santapau Argençola (II marquesa d’Aymerich, IX baronesa d’Aiguafreda)[1], filla de Bernat d’Aimeric-Cruïlles de santa Pau i d’Oluja, baró de Rajadell i Aiguafreda, I marquès d’Aymerich, i de Maria d'Argençola.  

És probable que fos aquesta família que transformés el casalot medieval en una nova casa al segle XVII.

La casa Pignatelli ja apareix vinculada l’any 1773 vinculada a la casa Bassols, amb la qual fa mitgera per la banda posterior.

El carrer dels Arcs era un estret carrer de traçat medieval. L’any 1927 hi ha una primera proposta d’eixamplar-lo, que es torna a repetir tres anys més tard, per tal de donar més visibilitat a les torres romanes de la plaça Nova. “El projecte va anar ajornant-se fins a 1967, any en què van començar les obres de la nova alineació del carrer, consistents a obrir el costat Sud de la mateixa demolint cada casa en una profunditat de 2,5 metres, la qual cosa suposava la desaparició de totes les façanes”[2].

L’any 1959 el Reial Cercle Artístic va comprar l’immoble, que era la casa Pignatelli pròpiament dita, que estava adossada i formava un sol cos amb la casa Bassols, i un casalot barroc del carrer dels Arcs número 7. Durant les obres d’adequació, l’any 1963 es va trobar  fortuïtament una finestra gòtica completa i les restes d'una segona, fet que va comportar que l’arquitecte encarregat de les obres, l’arquitecte municipal Adolf Florensa i Ferrer, datés la data de construcció de la casa al segle XV.

“En 1967, una vegada acabats els enderrocaments, era necessari realinear el carrer i dotar als edificis d'una nova façana. L'Ajuntament pretenia demolir per complet la finca número 7 per a ampliar la plaça que es formava a la cantonada, però finalment es va arribar a l’acord d'aprofitar la planta baixa d'aquesta finca, a canvi de cedir com a espai públic els 2,5 metres desapareguts del palau, i que l'Ajuntament s'encarregués del projecte i de la direcció tècnica de les obres. La remodelació de la façana es va realitzar entre 1967 i 1970, i es va optar per reproduir literalment la tipologia de la qual hem definit com a casa catalana. L'obra, construïda amb pedres reaprofitades del mateix enderrocament i amb unes altres també antigues emmagatzemades per l'Ajuntament, posseeix totes les característiques típiques d'aquesta mena de cases, sent, en l'actualitat l'exemple formal més complet que existeix en el barri. En la façana principal es va col·locar la finestra que havia aparegut en un dels salons interiors, i les restes d'una segona es van completar a imitació de la conservada. Els altres elements d'aquesta façana són nous”[3].

En desmuntar la casa del número 7, “en la qual se salva una preciosa pel que sembla capella de la seva planta baixa, coberta amb voltes de creueria”[4], capella que ja havia citat Víctor Balaguer[5], es projecta una nova façana lateral del nou edifici resultant. Durant el seu enderroc, “van aparèixer innombrables peces de pedra procedents d'antigues edificacions dels segles XV, XVI, XVII i XVIII, que van ser conservades perquè formessin part del nou projecte. També es van incorporar materials procedents d'altres edificis gòtics similars que havien quedat derruïts i que van ser facilitats per l'Ajuntament de Barcelona”[6].

“El 1973 van ser restaurades i polides les parets de pedra, deixant a vista tots els arcs encastats, i les voltes d’entrada. Amb l’enderroc de l’ampliació del carrer va desfer-se una construcció gòtica del segle XV, que era una sala-capella, que va ser reconstruïda pedra a pedra a la part que ocupava el número 7 del carrer, que primerament va ser restaurant, seu de “La Caixa”, i en part sala d’exposicions, amb entrada pel pati i carrer dels Arcs. El front del pati, que fou l’antiga cavallerissa del palau al segle XVIII, es transformà en una sala d’exposicions, que ha estat reformada en etapes posteriors”[7].

El resultat que avui veiem és un edifici historicista, amb una façana  que, “en realitat, no té cap relació amb l'immoble que amaga. En el joc de composició urbana que suposava reubicar els materials històrics conservats, no existia cap contradicció documental si es col·locaven en un lloc o l'altre. (…). En aquesta ocasió, les referències a la intervenció van ser crítiques des de la seva finalització”[8], ja que es falseja considerablement l'estructura original de la finca.

Bibliografia