Casa Mai-Pinós

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

Casa senyorial que pertanyia a Miquel Mai, jurista, docent universitari, polític, funcionari d’estat, gran col·leccionista d’obres d’art. La casa dels Mai-Pinós es trobava quasi enfront de la famosa casa Gralla.

La família Mai, era una família de juristes, que tingueren càrrecs importants a la Cort. L’avi, Joan Mai I, va formar part de la Cancelleria Reial, primer amb Alfons el Magnànim, i posteriorment amb Joan II. El pare, Joan Mai II, també formà part de la Cancelleria Reial, primer amb Joan II i després amb  Ferran el Catòlic.

Miquel Mai tingué una posició privilegiada, que  “li va portar a acumular un cursus honorum que molt pocs aconseguirien. Encara en època de Fernando el Catòlic es va estrenar com a Canceller del Regne de Sardenya entre 1512 i 1520, poc abans d'ingressar en la cort com a Regent del Consell d'Aragó. Des de 1520 fins a 1528 va pertànyer al Consell Real, la qual cosa el va obligar a viatjar per tota Europa per a assistir a esdeveniments culminants com la coronació imperial a Aquisgrà (on ell mateix va ser nomenat cavaller), a visitar l'Anglaterra d'Enric VIII i Catalina d'Aragó, i presenciar les noces sevillanes de l'Emperador. El juliol de 1528, Mai va ser nomenat titular de l'ambaixada imperial a Roma, càrrec que va ocupar fins a febrer de 1533. Al llarg d'aquests cinc anys el seu objectiu primordial va ser restablir les relacions entre el Vaticà i l'Emperador després dels infaustos esdeveniments del Sacco de 1527. També es va encarregar de negociar amb Climent VII les condicions per a l'accés de Carles V a la corona imperial[1], la cerimònia de la qual a Bolonya es va encarregar d'arbitrar, i, finalment, va defensar els interessos de la reina Catalina d'Aragó en el seu divorci d'Enric VIII. En 1533 va ser nomenat Vicecanceller del Consell Suprem d'Aragó, posat de la màxima responsabilitat, que només tenia per damunt al monarca. A partir de 1543 combinarà aquest càrrec amb el de Conseller del futur Felip II, encara que aquesta última dignitat només podrà suportar-la fins a juny de 1546, data de la seva mort”[2].

“El nom de Miquel Mai sempre ha estat molt lligat a l’ambient cultural barceloní de la primera meitat del segle XVI, a causa de la seva participació en alguns capítols de la història de l’art; també per haver estat al darrere d’iniciatives editorials, o bé pel suport que va donar a la fundació de l’Estudi General de la seva ciutat”[3]. Fou un “un observador privilegiat del seu temps i, si s’ha de jutjar pel volum d’objectes inventariats després de la seva mort, també va ser un gran consumidor de tota mena de peces que avui no dubtaríem a qualificar d’artístiques”[4]. Gran col·leccionista d’obres d’art, tant d’època clàssica com renaixentistes, i  objectes procedents del Nou Món i dels àmbits oriental i islàmic; fou també un gran bibliòfil, amb una biblioteca de gairebé dos mil llibres. 

“Els seus germans homes, Climent i Joan, es van dedicar a la carrera eclesiàstica, arribant als càrrecs d'abats dels monestirs de Ripoll i sant Benet de Bages, respectivament. La seva germana Isabel es va casar amb el noble Bernat Galceran de Pinós i de Fenollet”[5].

Miquel Mai a finals del segle XV principis del segle XVI comprà diverses cases als carrers del Pi, de la Palla i placeta Cucurulla. La casa resultant estava “formada –almenys- per mitja dotzena de cases diferents que permeten els seus ocupants desplaçar-se de la mateixa plaça de la Cucurulla fins al carrer de la Palla, en l’eix longitudinal més llarg que es podia traçar sobre una planta d’aquests carrers de Barcelona”[6]. Tot fa pensar que una reforma unificaria les diverses cases del carrer de Cucurulla en una de sola, per tal d’oferir una façana unitària i clàssica per contrarestar l’espectacularitat de la casa Gralla que tenia enfront. “Sorprèn, però que un edifici suposadament d’estil renaixentista, per bé que de segur seria un clar exemple d’arquitectura híbrida com tants d’altres, no hagués quedat reflectit en alguna ressenya escrita, tal com va passar amb la Casa Gralla. És possible que l’espectacularitat de les decoracions dels veïns del davant cridés més l’atenció que les línies clàssiques de la casa de Miquel Mai”[7].

Era una casa de tres pisos, baixa, noble i servei, amb capella privada i una famosa biblioteca; la cantonada entre Cucurulla i Pi semblava donar-li un aspecte de proa de vaixell de vela.

A la mort de Miquel Mai, l’herència va passar al seu nebot Jeroni Pinós-Fenollet i Mai o també conegut com a Jeroni de Pinós-Santcliment i Mai, casat amb María Anna de Santcliment-Gualbes, senyora de Badalona. Els Pinós era un llinatge de l’estament noble català, originari de la Cerdanya i del Berguedà; aquest llinatge a inicis del segle XVIII obtindrà de Felip V el títol del marquesat de santa Maria de Barberà.

Als bombardejos de 1714 la casa queda molt malmesa, ja no fou reparada, i s’abandonà.

A principis del segle XIX la casa és enderrocada; al seu lloc s’hi construí la Casa Cornet.   

Bibliografia