Convent de santa Mònica

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

Els agustinians descalços s'establiren a Barcelona l’any 1618, i es van establir a l’ermita  de sant Beltran, situada prop del camí que duia a la Mare de Déu de Port per la part baixa de Montjuïc, “però com el lloc era tan incòmode, a la riba de la mar, i mal sa pels mals vapors que pugen de l'estany del port tot l'estiu, van determinar mudar de lloc”[1].

Aleshores, l’any 1619, adquiriren una propietat, vora el portal de santa Madrona, on construïren una petita església. L’any 1626 iniciaren la construcció d’un nou convent que acabaren vers l’any 1636.

L’església original, ara desapareguda, era un temple de construcció modesta, d’una sola nau “amb quatre capelles de planta quadrada per banda, comunicades entre si, per sota de tribunes, i creuer amb cúpula al centre”[2]. L’any 1887 l’església fou reformada i bastida amb una nova façana. L’any 1936 fou incendiada i destruïda; es construí aleshores l’església actual, que fou reformada l’any 1987.

Al sud de l’església, es troba el convent, d’estil renaixentista, amb acabats severs. El pati del claustre “no estava enrajolat, però en el seu centre ostentava un bellíssim i ample brocal de pou o cisterna, de pedra, gran i sever”[3].

De l’antic convent se'n conserven” tres ales de les dependències conventuals, situades entorn del claustre, de planta quadrada”[4]i annex a l’església, que consta de planta baixa i dos pisos. Les façanes del convent són “de gran simplicitat compositiva. A la intersecció de les dues naus s'alça una característica torratxa de planta quadrada amb coberta piramidal”[5].

L’any 1987 la Generalitat de Catalunya inicià la restauració del convent per dedicar-ho a activitats culturals.

Bibliografia