La primera comunitat de carmelites, de l’Ordre del Carmel, arribà a Barcelona l’any 1586 i fundà el convent de sant Josep a les Rambles. Uns anys més tard, el 1588, la branca femenina s’establí a la ciutat.
Primer s’establí en una casa al carrer dels Mercaders, però al mateix any es traslladà al carrer de la Canuda, on residiren fins al 1939.
En aquell any de 1588 les religioses compraren unes propietats, unes cases “amb dues o tres plantes amb un pati a la part posterior”[1], situades entre els carrers de la Canuda i d’en Bot, propietats que “fan pensar que es tractaria –segons la nomenclatura de l’època– d’algun alberg o palau”[2], i que “formarien part de l’urbanisme de la ciutat ja des de l’edat mitjana”[3].
El 1601 s’enderroquen alguns immobles per tal de construir les dependències del nou convent i l’església. L’església fou consagrada el 1608 i “es correspon amb una construcció de planta rectangular d’una sola nau amb contraforts interiors, els quals articulen l’espai en tres grans mòduls. L’entrada principal està situada als peus de la nau, i dóna accés des del carrer de la Mare de Déu[4]. La capçalera és carrada i s’obre vers migdia a l’àmbit del “profundis”. A la part posterior d’aquesta se situa la sagristia”[5]. La façana de l’església estava reculada respecte al carrer per tal de proporcionar una major amplitud al carrer i “proporcionar una millor visual de la seva façana principal i del programa iconogràfic que la presidia”[6] L’església era de petites dimensions i el seu interior estava enguixat; el 1607 l’església fou enderrocada per construir-ne una de nova que s’inaugurà el 1674; va sofrir algunes reformes a finals del segle XVIII i principis del segle XIX.
L’entrada al convent es realitzava pel desaparegut carrer de la Mare de Déu, i a l’entrar es trobava un claustre de petites dimensions. Els arqueòlegs han descobert una estructura porticada, a l’espai que ocupava l’hort, un claustre que tindria el convent en la seva primera fase, datat entre finals del segle XVI i principis del XVII. “Aquesta estructura, per algun motiu, fou desestimada i l’espai que ocupava es transformà durant la remodelació que experimentà el convent a mitjans del segle XIX”[7].
Amb la desamortització de 1835 el convent fou destinat a asil per a militars, fins al 1846 quan la comunitat hi va poder retornar.
Durant la Guerra Civil Espanyola fou molt malmès i fou enderrocat.
[1] Busquets i Costa, C.; Pastor i Batalla, I., 2003, pàg. 151
[2] Pastor, I.; Busquets i Costa, C., 2005, pàg. 122
[3] Busquets i Costa, C.; Pastor i Batalla, I., 2003, pàg. 148
[4] Carrer ja desaparegut que era paral·lel al carrer d’en Bot
[5] Busquets i Costa, C.; Pastor i Batalla, I., 2003, pàg. 148
[6] Busquets i Costa, C.; Pastor i Batalla, I., 2003, pàg. 152
[7] Busquets i Costa, C.; Pastor i Batalla, I., 2003, pàg. 150
Bibliografia
Ainaud, J.; Gudiol, J.; Verrie, F. P.; 1947, “Catálogo monumental de España. La ciudad de Barcelona”, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, pàg. 204-205
Balaguer, V.; 1865, “Las calles de Barcelona” Editorial de Salvador Manero, Barcelona
Busquets i Costa, C.; Pastor i Batalla, I.; 2003, “Una transformació de l’espai urbà a la Barcelona de finals del segle XVI. La construcció del convent de carmelites descalces”, II Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Els conjunts monàstics, intervencions arqueològiques, 1998-2002, Actes, I, Ajuntament de Sant Cugat, pàg. 147-153
Pastor, I.; Busquets i Costa, C.; 2005, “Aportació a l'estudi de la trama urbana baixmedieval de l'actual Plaça Vila de Madrid (segles XIII-XV). Resultats de la recerca arqueològica i documental”, Quarhis: Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Núm. 1, pàg. 118-125