Casa dels Infants Orfes o Hospital dels Infants Orfes

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

Institució fundada el 1370 per acollir-hi infants orfes de la diòcesi. “Aquesta institució benèfica va tenir el seu origen en el testament del caritatiu cavaller barceloní Don Guillem de Pou, realitzat a Barcelona el 15 de novembre de 1370 en un context de depressió econòmica tràgicament marcat per fams i epidèmies. Recordem que, a penes uns anys abans, en 1363, va tenir lloc l'anomenada mortalitat dels infants, seguida en 1371 per l'anomenada mortalitat dels mitjans”[1].

“En el seu testament Guillem de Pou va instituir a Barcelona la figura o missió del procurador de pobres o procurador dels orfes, que ja existia a la ciutat de València, i va confiar l'encàrrec de vetllar per la fundació recentment creada al seu hereu i als consellers de la ciutat de Barcelona, per la qual cosa la institució va adquirir un caràcter mixt, particular i municipal”[2].

“Extingida la família del testador, l'hereu de Guillem de Pou va ser substituït pel Bisbe de Barcelona en la seva missió de cuidar la institució i, en 1554, en nom seu, pels Canonges del Capítol Catedralici, quedant confiada des de llavors la tutela i administració de la fundació als representants de la Catedral i del Consell Municipal. Al llarg dels segles va rebre nombroses donacions de particulars, especialment llegats testamentaris, per a ajudar al seu sosteniment”[3].

L’entrada a la Casa dels Infants Orfes venia estipulada per un reglament, les Ordinacions. Aquestes foren “redactades en el moment de la fundació, en 1370, i es van mantenir vigents durant l'època moderna. Van ser ampliades en 1709 i posteriorment en 1750. Aquests estatuts determinaven una sèrie de condicions sobre els orfes que podien entrar en la institució”[4]. Els nens i nenes acollits havien de tenir entre set i dotze anys, ser orfes, de pares honrats, que  no tinguessin a ningú que els pogués acollir i que fossin pobres. Havien d’haver nascut en el territori del bisbat de Barcelona, no podien ser infants expòsits, il·legítims o que estiguessin malalts. “Crida l'atenció la importància concedida en les Ordenacions a la legitimitat del matrimoni, sense la qual l'orfe no podia entrar a l'Hospital. Al costat d'aquesta, destaca la gran importància concedida a l'examen mèdic al qual eren sotmesos els orfes que entraven a l'Hospital, ja que només eren admesos nens sans i en edat de treballar, la qual cosa ens condueix a reflexionar sobre la funció social real d'aquestes institucions, les quals podien arribar a convertir-se en petits tallers artesanals o en centres de contractació de mà d'obra. L'orfe havia de ser objecte de caritat, però tal caritat es convertia, paral·lelament, en una inversió. El nen havia de resultar útil social i econòmicament”[5].

“De mitjan segle XVI a mitjan segle XVII, la Casa va registrar des de la segona meitat del segle XVI i tot el XVII entorn del miler d'orfes, concretament de 1558 a 1651, consten en total 722 nens registrats; d'ells, 367 nens i 355 nenes”[6].

“La procedència socioprofessional paterna, sobre un cens de 525 situacions registrades –72,71% del total– entre 1558 i 1651, està encapçalada pels pagesos-hortolans amb 94 casos –17,90%–, els segueixen treballadors, manobres i blanquers amb 59 –11,23%– sastres, velluters i tintorers amb 53 –10,09%–, paraires amb 49 –9,33%–, teixidors amb 42 –8%– sabaters amb 26 –4,9%– i mestres de cases amb 23 –4,38%–. Mostra indicativa de la fragilitat de les classes treballadores, a les quals qualsevol adversitat, en aquest cas la mort dels pares, podia condemnar a la misèria”[7].

La Casa dels Infants Orfes va funcionar com una autèntica borsa de treball. “La idea no és una altra que la reinserció social de l'orfe per la via del treball, i en el cas específic de les noies també a través del matrimoni”[8].

L’any 1645 un incendi va destruir part del complex que fou reconstruït. I el 1785 llurs capelles foren remodelades.

“L'edifici ha tingut usos ben diversos des del s. XIX. L'any 1848 va passar a ser la seu de l'escola regentada per les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. L'any 1875 passà a mans de les Carmelites de la Caritat, que la convertiren en convent fins al 1910, que acollí l'Institut de Cultura i Biblioteques Populars per a la Dona. Entre el període 1936 i 1939 fou usat com a seu del Sindicat d'Espectacles, fins que acabada la guerra el conjunt tornà a mans de les Carmelites”[9]. L’any  1936 una gran part del complex havia estat incendiat, inclosa la capella; per tant, després de la guerra l’edificació es restaurà en part.

“A inicis de la dècada de 1990 gran part del conjunt fou sotmès a destrucció, justificada aquesta per la construcció del MACBA (Museu d'Art Contemporani de Barcelona) i la conseqüent reurbanització del carrer de Montalegre. Tot i ser un edifici catalogat, l'operació fou molt agressiva i provocà, fins i tot, el trasllat del seu portal principal (un excel·lent exemplar renaixentista de 1578) a la veïna Casa de la Misericòrdia (carrer de les Ramelleres, 17)”[10].

El 1995 s’enderroca bon part del que quedava del complex, només quedant en peu la capella, adquirida per la fundació CIDOB, “que emprengué obres de reforma, introduint una escala a la capçalera i obrint finestres a les capelles que donen a la plaça Àngels, però mantenint l'espai i l'estructura de la nau de la capella, restaurant-la i realçant-la”[11], i la part que pertany a l’Escola Vedruna Àngels. 

Avui en dia només resta en peu la capella, “de planta rectangular, de nau única, “coberta amb volta de llunetes, amb capelles laterals rectangulars i intercomunicades segons la tradició conventual. Els ornaments i escultures interiors desaparegueren el 1936 “[12].

Bibliografia