Casa dels comtes de Darnius-Palau Fivaller

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

Casa senyorial, construïda l’any 1571, sobre una parcel·la de planta irregular.

En un inici la façana principal era la que dóna al carrer de Banys Nous, “ja que la plaça de sant Josep Oriol no existia i en el seu lloc hi havia el fossar de l'església del Pi”[1].

Conserva plenament l'estructura original, molt evident al pati interior, amb escala descoberta que condueix a la planta noble, a la qual dóna accés un portal renaixentista. “Les característiques formals corresponen a les diferents èpoques constructives i remodelacions des del segle XVI, tot i que el tipus estructural remet a esquemes gòtics catalans tradicionals, representats principalment pel pati de carruatges interior ubicat més a la cara del carrer Banys Nous que no de la plaça, amb la que es comunica a través d'un llarg tram voltat, amb l'escala descoberta d'accés a les plantes nobles que el rodeja”[2].

“La tradició oral camina confusa en determinar el posseïdor d'aquest palau (...), ni quin fos l'historial dels seus habitants, però és de suposar que en línia directa el posseïa a principis del segle passat[3] el marquès de Villel”[4]. I efectivament, es sap que els Fiveller residien a l'antiga casa Bru, al carrer de la Mercè, “però el matrimoni es traslladà al palau dels comtes de Darnius al carrer dels Banys Nous, quan tornaren a Barcelona l'octubre de 1798”[5]. Aquest Fivaller era Joan Antoni Fiveller de Clasquerí i Bru, casat amb  Bernarda de Taverner Darnius d’Ardena y González de la Cámara, cinquena comtessa de Darnius i d’Illes[6].  Des d’aleshores, la casa Darnius es convertirà “en un dels centres de la sociabilitat nobiliària de Barcelona”[7].

“El baró de Malda no veia amb simpatia l'ascens social del marques de Villel. Fiveller era partidari de tancar el fossar de la parròquia del Pi, que estava al darrera de la casa Darnius. Aquesta idea sintonitzava perfectament amb la política il·lustrada en qüestió de cementiris, una línia que ja havia impulsat a Barcelona el bisbe Climent. Però per Maldà, l’interès del marques obeïa al desig de tenir un espai per les carrosses i cotxes dels assistents a la seva tertúlia. Per don Rafel d'Amat, Fiveller, que ocupava un lloc important dins la jerarquia social de la parròquia, com “tant distingit veí regidor i obrer principal”, era “lo cap o motor”, dels projectes de supressió del fossar. Era un “dels acèrrims amb los moderns del dia”, el perseguidor del fossar, que perillava si el marques tornava d'un nou viatge de Madrid. Efectivament quan, a la seva tornada el 1806, el marquès es va trobar altra vegada el fossar al davant, no parà de moure els jutges de l’Audiència, per obtenir-ne la supressió. El baró rondinava que “Villel furgarà luego que vaja fora lo fossar, que no sent-hi ell se queda com estava”[8]. Al finals del segle XVIII, inicis del segle XIX, es va remodelar la façana que dóna a la plaça.

Durant la ocupació napoleònica de la ciutat, el general francès Guillaume Philibert Duhesme ocupà la casa dels comtes i, “segons Maldà se li bevia el vi de Teià”[9].

Entre els anys 1856- 1876 la casa fou llogada a l’ l'Institut Agrícola Català de sant Isidre. En aquella època n’eren propietaris  Gabino de Martorell y Martorell, III marquès de Albranca, i la seva muller María de las Mercedes Fivaller y Centurión, XII marquesa de la Lapilla, neta de Joan Antoni Fiveller de Clasquerí i Bru, els quals procediren a restaurar-la.

D'ençà de 1932 és seu de l'Institut Agrícola Català de sant Isidre.

Bibliografia