Estudis Generals

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

Els anomenats Estudis generals[1], és a dir, aquelles institucions d'ensenyament superior, avui en dia coneguts com a universitats, estaven situats a la part alta de la Rambla, d’aquí que aquest tram es conegui com la rambla dels Estudis, molt a prop de la porta de santa Anna.

“La línia que separa l'ensenyament universitari del dret, la medicina i la teologia, de la qual preparava per a entrar en ella, la marca l'autoritat que donava validesa a una classe o l'altra d'estudis. L'Església i la Ciutat poden crear i organitzar escoles de gramàtica i d'arts, sense necessitar l'aprovació del rei. També poden cridar a juristes i a metges perquè donin lliçons, i establir ensenyaments religiosos i teològics tant per als eclesiàstics com per al poble. El que no poden fer és crear facultats que atorguin graus. Per a això últim necessiten privilegi real o pontifici”[2].

El papa Bonifaci VIII va atorgar al rei Jaume II llicència per a establir universitat en els seus regnes l’any 1297. El 1300 Jaume II atorga el privilegi de l'Estudi General a Lleida, de forma exclusiva per a tots els estats de la Corona. “Tot i el privilegi de Lleida, a Barcelona s'impartien lliçons de gramàtica, arts lliberals, filosofia, ambdós drets i medicina; segons fan constar els consellers l'any 1346 el costum d'impartir aquests estudis a Barcelona era tan antic que ningú no podia recordar-ne els orígens, per la qual cosa el privilegi de l'Estudi de Lleida no podia invalidar la llibertat consuetudinària d'ensenyar que tenia Barcelona. S'impartien, doncs, certes matèries que correspondrien a l'ensenyament superior, però no es pot considerar que hi hagués un Estudi General, ja que no tenia el privilegi, ni els estatuts, ni els permisos necessaris”[3].

Barcelona, però, va trigar molt a tenir un centre d'ensenyament superior. Pere el Cerimoniós posà fi al monopoli ilerdenc d'exclusivitat docent tot fundant els Estudis Generals de Perpinyà (1349) i d’Osca (1354).

L’any 1398 el govern municipal de Barcelona no va acceptar del rei  Martí I l'Humà per a fundar un Studium Generale amb totes les facultats. “L'oposició del Consell municipal es va deure, en bona part, al fet que els establiments medievals d'ensenyament superior no s'adaptaven a les necessitats econòmiques de l'urbs, més interessada en l'ensenyament de les matemàtiques aplicades, la comptabilitat comercial i financera - apresa a través dels contactes amb mercaders i mestres italians-, la cartografia i la jurisprudència marítima i mercantil que en un estèril saber escolàstic que havia deixat de ser un factor de progrés i fermentació intel·lectual”[4].

L’any 1450 la ciutat va “aconseguir del rei Alfons el Magnànim un privilegi[5] que li permetia fundar un Estudi General de totes facultats amb sencera autonomia, fixant el marc normatiu i nomenant les autoritats acadèmiques. No obstant això, la crisi econòmica, l'oposició de Lleida, que va aconseguir la revocació de la butlla del papa Nicolau V, i la guerra civil catalana (1462-1472) durant el regnat de Joan II van acabar relegant la fundació de la universitat a un segon pla”[6]. “Malgrat el privilegi real, les autoritats municipals no van aconseguir fundar la universitat i van concentrar els seus esforços a potenciar les escoles d'arts, que, en unir-se amb l'Estudi de Medicina en 1507, van constituir el nucli d'on sorgiria la futura universitat”[7].

No serà fins al regnat de Carles V, que s’inicien l’any  1536 les obres de construcció de l’edifici de l’Estudi General, a la part alta de la Rambla, que començà a denominar-se dels Studis. “Els Estudis Generals estaven sota l'advocació de la Santa Creu, santa Eulàlia i santa Anna, aquesta pel seu emplaçament en l'extrem Nord de la Rambla, molt prop de la porta de santa Anna i al costat de la porta de Sant Sever, en una de les torres de Canaletes. L'edifici va quedar adossat a la muralla que unia les dues portes, tenint la seva façana principal en la plaça dels Bergants, que des de llavors va prendre el nom de plaça de l'Estudi”[8].

“La primera imatge que tenim d’aquesta construcció és la continguda en la vista urbana de 1563 efectuada per Anton Van den Wyngaerde. El sintètic dibuix de la construcció permet distingir un edifici de dos pisos, que distribuïa les càtedres a l’entorn d’un primer claustre, seguint un esquema que possiblement estava més atent als models organitzatius dels edificis conventuals propers que no pas als Estudis Generals precedents. La façana principal exercia com a teló de fons de la Rambla i romangué pràcticament intacta fins al segle XIX. Estava composta a partir d’una filera superior amb grans finestrals oberts sota arcs rebaixats, una escultura de sant Lluc i el portal presidit per l’escut de l’emperador Carles V”[9].

L’any 1581 s’iniciaren les obres de la capella, i durant tot el segle XVII se succeïren nombroses reformes i ampliacions, com ara la construcció de l’Estudi Nou entre 1614 i 1617, o la construcció de la nova Aula de Lleis i Cànons, que es finalitzà el 1683.

Amb la implantació dels decrets de Nova Planta, l’Estudi General fou clausurat i les càtedres es traslladaren a la Universitat de Cervera. L’any 1720 l’antic Estudi General barceloní fou convertit en caserna militar. Finalment, l’edifici fou enderrocat l’any 1843 per obrir a les muralles la porta d’Isabel II.

Durant la seva existència bona part les elits religioses, polítiques i intel·lectuals del país es formaren en les seves aules.  La seva subordinació al municipi “va implicar alguns avantatges, com la major llibertat ideològica que va propiciar la recepció de l'erasmisme, de l’obra de Petrus Ramus (Pierre de la Ramée), dels estudis d’anatomia Andreas Vesal, de la cirurgia pràctica i dret propi, la qual cosa demostra que la seva oferta cultural no era irrellevant ni provinciana. Però també va suposar inconvenients, ja que va limitar l'autonomia de la institució acadèmica i la va fer dependre en excés dels vaivens polítics i els avatars de la hisenda municipal. Ara bé, els interessos dels mestres i de la municipalitat van convergir en un objectiu de claredat meridiana: convertir a la universitat en una institució selectiva i selecta que estigués al servei dels grups privilegiats d'una ciutat com Barcelona, tan gelosa de les seves llibertats i privilegis que es considerava gairebé una república independent, en paraules de Elliot, «una segona Venècia»”[10].

Bibliografia