Monestir de l'Encarnació

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

Les carmelites calçades van fundar el 1649 un convent en un solar al Raval, situat entre els actuals carrers d’Hospital, de la Cadena, del Carme i passatge de Bernardí Martorell.

El monestir es va poder inaugurar el 1649, però l’antiga església no es va consagrar fins al 1674; va posar-se sota l’advocació de l’Anunciació i l’Encarnació.

Durant la Guerra de Successió el monestir va patir els bombardejos de la ciutat.

“Vivien les monges en la més estricta clausura, fins a l'extrem que durant la invasió napoleònica només la priora va tenir coneixement del fet, però no així les germanes, que només es van assabentar al final de l'ocupació francesa, en 1814, van ser expulsades de la seva casa”[1].

Després les monges tornen al monestir, però hauran de tornar a sortir-ne l’any 1823, durant el Trienni Liberal. “De retorn al monestir van veure grans esquerdes a l'església causades per la defectuosa fonamentació a la riera d'En Prim. No els va quedar més remei que tirar la casa i encarregar una altra de nova planta el 1830”[2]

L’arquitecte Antoni Cellers i Azcona va dissenyar una nova església de planta el·líptica inspirada en Sant'Andrea al Quirinale de Roma. L'església, inaugurada l’any 1832, “tenia àmplia cúpula i sis altars entre els contraforts, a més de l’altar major sota una altra cúpula més petita. La comunitat tenia el cor damunt del pòrtic de l'entrada cobert amb volta per aresta”[3]. Era un dels pocs exemples d’arquitectura neoclàssica a Barcelona.

Les monges foren de nou exclaustrades entre els anys  1835 i 1844. Novament exclaustrades l’any 1869, decideixen vendre el solar l’any 1877, i l’església i el convent foren enderrocats.

Bibliografia