Col·legi de sant Bonaventura

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

El Col·legi de sant Bonaventura “era un conjunt d’edificis aixecats pels pares franciscans observants, que entre 1652 i 1670, s’havien dedicat a l’ensenyament de filosofia i teologia, un centre intel·lectualment molt selecte. Els edificis que disposaven a la Rambla estaven formats per un claustre, un refectori i una església i diverses dependències ampliades, projectades per l’arquitecte municipal Pere Serra i Bosch l’any 1799, amb motiu de la rectificació del traçat de la Rambla”[1].  Era un col·legi que “gaudia d’una gran reputació a la ciutat com a centre intel·lectualment molt selecte, era de  grans dimensions, i amb certa rivalitat acadèmica amb el dels Carmelites Calçats, establert abans al mateix costat”[2]. Entre tots dos col·legis hi havia un espai o carrer tancat. El convent quedava limitat per la Rambla, les cases on després es construí el carrer Unió, i per la part posterior, on existia l’hort, arribava fins al carrer de les Penedides.

Si examinem la planta de l’edificació, estranya l'anòmala posició del claustre, el qual no té paral·lels dos dels seus costats a la Rambla, sinó inclinats. Això es deu al fet que quan fou construït, l’edificació s’adaptà a la tortuositat de la Rambla. “Però quan a finals del segle XVIII es va obrir el carrer del Comte de l'Assalt, i es va rectificar aquella part de Rambla, els carmelites calçats van derrocar el seu primitiu col·legi que quedava en el fons de la indicada recolzada, i avançant-se fins a la nova línia, van edificar l'actual  i les cases de la cantonada; els franciscans van deixar en peus el seu antic claustre, i només van edificar el triangle que els quedava entre la seva antiga façana i la nova línia expressada”[3].

Fou construït en dues etapes: la primera etapa fou del 1652 al 1670, i d’aquella època avui en dia se’n conserva el claustre i el refectori. La segona etapa, durant el qual fou ampliat, fou el 1799 amb motiu de la rectificació del traçat de la Rambla, i les obres “van tenir lloc principalment al nord del claustre; a més de dependències secundàries es va aixecar allí l'església, avui desapareguda”[4].

“Durant l’ocupació napoleònica van ser expulsats per primer cop durant els anys 1810-1814, i per segon cop el 1821, durant el Trienni Constitucional, unint-se a la comunitat del Convent de sant Francesc”[5].

“L’edifici, afectat per la desamortització del Trienni, es posà a subhasta els mesos de juny i juliol de 1822. Fou començat a enderrocar el 1823, i amb la posterior Restauració absolutista, a partir del 1824 els religiosos el van fer reconstruir”[6].

Amb la Desamortització de Mendizábal, l'any 1835 els franciscans observants han de tornar a abandonar l’edifici, que serà destinat a caserna de la policia fins al 1838.

L’any 1834 el suís Louís Perrenod va adquirir en subhasta l’edificació, per tal d’instal·lar-hi una foneria, i un espai per a la construcció de màquines. “Les edificacions religioses oferien unes estructures fàcilment adaptables als requeriments d’aquesta mena de fàbriques, ja que disposaven de grans àmbits, espais diàfans i patis de maniobra. No és d’estranyar doncs, que la foneria de ferro s’iniciés amb l’ocupació i reutilització d’antigues estructures religioses, en un context en què una part important dels terrenys religiosos desamortitzats varen ser ocupats en primera instància per noves fàbriques i indústries, sobretot a partir de la revolució de 1835”[7].

Louis Perrenod devia realitzar aleshores, reformes o adaptacions interiors dels edificis preexistents per tal de poder instal·lar-hi les fargues i els forns per fre funcionar la foneria.

Arran d’una situació amb importants deutes per part de la seva empresa, Louis Perrenod va acabar venent la fàbrica l’any 1839. “La fàbrica de Perrenod de la Rambla va ser objecte d’atenció per part d’un grup de creditors, comerciants i fabricants tèxtils, els quals optaren a la compra dels tallers i materials”[8]. Els nous propietaris eren els propietaris de fàbriques Nicolau Tous i Soler, Manel Lerena, Marià Serra,  Joan Maria Maspand, i Jaume Ricart i Guitart; aquests arrean de la seva activitat fabril estaven molt interessats a tenir uns tallers de maquinària que poguessin reparar les màquines de les seves fàbriques. 

Aquell any 1839 col·loquen un rètol a la fàbrica sota la denominació de Fundición y construcción de máquinas, comercialment constituïda com Pablo Lloberas y Cía. , i començaren la modernització de la foneria; amb aquest motiu es “sol·licità permís per instal·lar a la fàbrica de les Rambles una màquina de vapor per moure torns, que havia de substituir l’antic “vogi” de cavalleries”[9].

L’any 1840, el soci Manel de Lerena va decidir rescindir el contracte de la societat Pablo Lloberas y Cía., i constituir una societat anònima per accions, l’anomenada Compañía Barcelonesa de fundición, construcción de máquinas y fabricación, més coneguda popularment com La Barcelonesa. Com que aquesta nova companyia perseguia objectius més ambiciosos i per tant requeria espais més grans, es va decidir traslladar-la a uns terrenys desamortitzats del convent de sant Agustí.

La fàbrica fou aleshores venuda a l'hostaler italià Franco Durio, qui reformarà l’edifici per convertir-lo en la Gran Fonda de Oriente, avui Hotel Oriente. “Les úniques peces ben conservades després de tals canvis són el claustre i la doble estança rectangular amb volat del refectori, situat darrere d'ell. Així i tot, la decoració actual els desfigura considerablement. El claustre, de carreus , és de planta rectangular, galeria amb trams de volta d'aresta creuada, i en cada ala cinc arcs de mig punt i pilars de planta quadrada; cobert avui per un sostre de cristalls, s'empra com a saló de festes”[10].  

Bibliografia