Arsenal- Duana - Palau del Lloctinent o del Virrei

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

L’any 1553 l’antiga Hala de Draps fou transformada en Arsenal de la ciutat, mentre que els baixos continuaven ocupats pels Pallols, i  es reconstruí la façana que donava a l’actual Pla de Palau.

Al llarg del segle XV o bé ja durant el segle XVI la Duana, que originalment tingué la seva seu a l’edifici de la Llotja. “El que sí és segur és que durant el segle XVII, la Duana està instal·lada al mateix conjunt arquitectònic que el Pallol, el Pastrim[1], l’antiga Hala de Draps i la Sala d’Armes”[2].

El 1608 patí un incendi, provocat pels forns del Pastrim,  que afectà una part de l’edifici. Es va reconstruir tot l’edifici, i s’aprofita per construir un claustre de dos pisos.

“D’acord amb dibuix 1615-1620 (...) l’edifici era de planta quadrada, vorejat per tres dels seus costats per un carrer. La façana era precedida per una gran plaça elevada, de forma rectangular (...), a la qual s’accedia per unes grades de cinc graons, situades tres a la part del davant i una cada costat. Des de la plaça, i també des del carrer lateral que circuïa tot el perímetre de l’edifici, es podia accedir a l’interior per quatre entrades que comunicaven directament amb el claustre, veritable nucli de l’edifici. Aquest, de planta quadrada, tenia unes dimensions molt considerables: 25 canes i mitja de costat (40,8 m) en total, 15 canes i mitja en la seva part descoberta (24,8 m). Arqueries formades per tres arcs de mig punt delimitaven la part central, enmig de la qual s’hi situava el pou. Entorn del claustre es repartien, regularment les botigues per guardar el blat. (...). Les enormes dimensions d’aquest edifici ens donen una idea de la seva importància dins la ciutat”[3].

Després de la capitulació de Barcelona, l’octubre de 1652, s’acaba el Setge de Barcelona (agost 1651 a octubre de 1652), el què significa posar punt final a la Guerra dels Segadors. Aleshores Barcelona va perdre els seus privilegis militars i, per tant Felip V treu la prerrogativa de la ciutat a tenir arsenal. Des d’aleshores es convertí en el palau del Lloctinent o del Virrei, que fins aleshores s’allotjava en una casa al carrer Ample.

Entre els anys 1663 a 1668, Francisco de Moura Corte-Real e Melo, tercer marquès de Castel Rodrigo, i Virrei de Catalunya (1663 – 1664) inicià les obres de l’edificació per adaptar-lo com a residència dels virreis a Catalunya. El primer virrei o lloctinent a residir-hi fou Francisco de Orozco, marquès de Mortara, acabnt les obres Gaspar Téllez-Girón y Gómez de Sandoval, duc d'Osuna i Uceda, marquès de Peñafiel. “Pot sorprendre aquesta nova utilitat donada a l'antiga Halla dels Draps tenint en compte l’existència del Palau del Lloctinent, situat a la placa del Rei, i construït durant el XVI per Antoni Carbonell. Però hem de tenir en compte que aquest casalici, probablement per la seva ubicació poc còmoda i massa sorollosa davant mateix la catedral, no sembla mai ser del gust dels virreis destinats al Principat, que preferiren establir la seva residencia oficial en un altre palau, d'ubicació incerta. D'aquí que sorgís la iniciativa d'instal·lar definitivament el palau dels virreis en el que havia estat fins aleshores un magatzem de teles, grans, armes i duana, i que presentava els avantatges d'estar molt a prop del port (davant mateix del Portal de Mar) i de tenir condicions de llum i amplitud de les quals no disposava el palau de la placa del Rei”[4].

“La remodelació del palau afecta nomes l'interior, donat que fra Josep[5], portat d'un esperit conservacionista que ja hem valorat, va voler mantenir sense alteracions la façana medieval original —a excepció de l'afegiment de gelosies a les finestres i d'un escut reial al centre de la façana-. El tracista dissenya una característica estructura de palau urbà, amb les dependències disposades al voltant d'un pati central i una escala d'honor adossada a un costat d'aquest pati, seguint un model ja habitual a l'arquitectura palatina del Renaixement. Cal especificar, però, que el pati era preexistent, construït per Francesc Socies l'any 1617 quan l'edifici desenvolupava funcions de duana, i per tant no és atribuïble a la perícia de fra Josep de la Concepció; aquest arquitecte, però, va saber aprofitar aquest element del claustre amb pilastres de la construcció anterior, articulant les noves sales al voltant d'aquest espai”[6].

La construcció tenia “dos pisos d’alçada, presentava un gran nombre d’obertures distribuïdes de manera regular i proveïdes totalment de gelosies de fusta. La façana era coronada per uns merlets d’ascendència certament medieval, al darrere dels quals es podien veure la coberta de teules de l’edifici, amb gerres damunt la carena de la teulada”[7]. “a la planta baixa, porticada a la part interior del pati, se situaven les dependències del servei, a més de les habitacions reservades als usos oficials propis de l'edifici (secretaries, sala de comptes). En el pis principal, al qual s'hi accedia per una escala noble, es trobaven els despatxos i altres estances oficials —com la dedicada a la Reial Audiència-, entre les quals destacava per les seves dimensions i la seva alçada -superior a la resta d'habitacions de la mateixa planta- el saló de festes, que corresponia a la façana principal. Per últim, al darrer pis estaven les habitacions de les dames que composaven el seguici de l'esposa del virrei, i diverses galeries que, aprofitant la doble alçada del saló de festes, s'obrien a aquest. Destacava en aquest últim pis una gran galeria exterior que mirava al mar, i que feia funcions de mirador”[8]. Malgrat les reformes sofertes, els virreis es queixaven del seu tamany, considerant-lo massa petit per poder acollir-los a ells i a les seves famílies. 

L’any 1700, Georg von Hessen-Darmstadt, virrei de Carles III a Catalunya, conegut a Catalunya com a príncep Jordi, va fer construir una llarga galeria que comunicava el Palau amb l'església de santa Maria de la Mar, per a poder assistir còmodament a les cerimònies religioses”.

Posteriorment l’edifici es convertí al segle XVIII en residència dels capitans generals de Catalunya, i al segle XIX en Palau Reial. El 1875 fou destruït per un incendi.

Bibliografia