Casa de l’Ardiaca

La Barcelona dels Àustries ( tornar al mapa)

El 1510 l’ardiaca Major de la Seu, Lluís Desplà, ordenà transformar el conjunt de cases modestes que conformaven la seva residència en una casa de major prestància. L’edifici actual, resultant de la unió de la casa de l’Ardica i de la casa del Degà, “és el resultat de nombroses fases i moments constructius diferents, distribuïts en una llarga seqüència temporal que queda reflectida –de manera fins i tot detallada- en cadascuna de les seves quatre façanes exteriors”[1].

“Quan Joan II va morir al Palau Episcopal l’any 1479, feia nou anys que el canonge Lluís Desplà –membre d’una de les nissagues barcelonines més influents de l’època- ja era ardiaca major de la catedral. I ho fou durant més de cinquanta anys. En aquest llarg període de temps, Lluís Desplà transformà l’antiga seu arxidiaconal en una veritable residència senyorial, reconstruïda al seu gust, on visqué –a temporades- fins a la seva mort, el 1524. Les grans obres de transformació dutes a terme per l’Ardiaca Desplà, són les que van atorgar a l’edifici el caràcter renaixentista que tant van lloar les generacions posteriors fins al segle XIX”[2].

La casa, a inicis del segle XVI, estava distribuïda de la forma següent: “a la planta baixa, el celler, la botiga de la palla, l’estable, la botiga sota l’escala i un segon estable; i a la planta pis, la sala major, el rebost, la cuina, la cambra de les pinyes[3], l’estudi de la cambra, la cambra sobre la volta, la capella, la cambra de la torre rodona, la cambra pintada i el guarda-roba”[4].

“Les reformes encarregades per Desplà tingueren com a objectiu prioritari l'ennobliment dels diversos espais de la Casa de l'Ardiaca, però també, i com a conseqüència, la reordenació dels accessos i els passos de circulació per l'interior de l'edifici. Destaquen les actuacions realitzades al pati, on la reubicació de l'escala monument comportà la transformació definitiva de la fesomia medieval. Així, sabem que es van cegar els arcs medievals del porticat de la planta baixa, els testimonis dels quals encara són visibles parcialment a les parets nord i oest, per sobre del replà, i en una part del darrer tram de l’actual escala monumental. De fet, d’aquesta última reubicació de l’escala monumental coincideix amb una altra reforma del m oment: la construcció d’una nova graonada que s’aixecà ocupant l’angle sud-oest del pati, a la banda contrària d’on hi havia l’escala medieval, que lògicament s’enderrocà. No ha quedat cap testimoni d’aquesta nova escala cinccentista, ja que en un moment indeterminat d’època barroca fou substituïda per la que podem veure avui dia ocupant el seu lloc en el pati  de l’edifici”[5]. També feu construir una capella privada dins una de les torres, que avui formen part del Palau Episcopal. Només es tenen notícies documentals sobre les obres l’any 1507, durant el trienni en què l’ardiaca Lluís Desplà va ser president de la Generalitat (1506-1509), quan es fa referència a l’adquisició  de diverses columnes de marbre; a la galeria del darrer pis es troben avui en dia unes columnes de marbre que podien ser les que adquirí Lluís Desplà.

Dels segles XVII i XVIII no es tenen proves documentals que es fessin grans obres, però és possible que s’executessin o bé lleus reformes o bé petites modificacions estructurals. Però si que es coneix que pels volts del segle XVIII el pati central “fou sotmès a unes significatives transformacions que alteraren força la fesomia que havia heretat de les obres del segle XVI. Així, la gran escala renaixentista del costat oriental del pati fou totalment substituïda per una nova graonada típicament barroca que encara es conserva avui en dia”[6]. Altres possibles actuacions d’aquesta època, quedaren esborrades durant les importants actuacions estructurals del segle XIX, o bé en les restauracions d’inicis del segle XX.

“Sembla força evident que, així com el Palau del Bisbe acollia la residència més o menys permanent i oficial de la més alta dignitat eclesiàstica barcelonina, la Casa de l’Ardiaca, en canvi, no va ser sempre ni exclusivament allà on vivien els ardiaques majors de la seu. De manera similar, a la Casa del Degà tampoc va establir residència tots els degans successivament, ja que es podia donar el cas que residissin en un altre edifici i utilitzessin la Casa del Degà amb finalitats purament institucionals. Podem pensar, doncs, que les diferents dignitats del capítol –fossin degans o ardiaques- no necessàriament van establir residència particular en aquests edificis ja sigui perquè els seus càrrecs podien tenir una durada relativament curta dins la seva carrera eclesiàstica, ja sigui perquè preferien mantenir l’habitatge privat familiar”[7]. Així, per exemple, “es té constància que, en diversos anys a partir del 1617, a les estances de la Casa de l’Ardiaca s’hi va establir la casa de la visita del General, és a dir, el lloc on es congregaven els “visitadors[8]” del General –càrrecs escollits per vetllar que les actuacions dels diputats de la Generalitat fossin correctes i evitar arbitrarietats o corrupteles- i on citaven els membres dels diferents estaments i braços que volien investigar”[9]. O bé entre els anys 1711 i 1713, “la Casa de l’Ardiaca va esdevenir seu de la nunciatura en territori de l’arxiduc Carles i podrien haver-s’hi fet algunes obres de reforma.  Sembla que aquesta va ser la darrera gran residència senyorial que s’establí a la Casa de l’Ardiaca, ja que al segle XVIII l’edifici experimentà certa decadència”[10].

Així doncs, “la Casa de l’Ardiaca va arribar a l’època contemporània en un estat de deteriorament notable i convertida en un edifici de lloguer”[11]. A inicis del segle XIX trobem a l’immoble, “tres petites botigues i un magatzem als baixos, un pati amb diverses cambres, un primer pis habitable i dos pisos més de golfes sense conveniència”[12].

Al segle XIX, com a efecte de la desamortització, tant la casa de l’Ardiaca com la veïna casa del Degà foren adquirides per l’Estat, i tingué diversos usos, com ara botiga d’un paleta, o seu dels Jutjats de Pau.

L’any 1870 l’Estat posa a la venda tant la casa de l’Ardiaca, com la casa del Degà. Les dues cases foren comprades per un particular, el comerciant Josep Altimira i Reniu, qui, “per sorpresa de tothom, però, el nou propietari no va enderrocar els immobles; lluny d’això, el novembre del 1870 va presentar un projecte de restauració”[13], signat per l'arquitecte Josep Garriga i Garriga, el qual unificà les dues cases en una de sola.

Inicià l’obra primer unit les dues cases per dins i unificant-ne les façanes. Com que la casa de l‘Ardiaca era més alta que la del Degà, es va elevar l’altura de la segona, “procurant seguir a la part nova l’estil i disposició d’allò antic”[14]. També feu obres al pati, que inicialment era només que una petita terrassa sostinguda per dos arcs en un dels extrems del pati: amb les obres es formà el pati que avui en dia es pot observar, construint el petit claustre sostingut per perfils metàl·lics; el 1919 la galeria d’arcs fou reformada per harmonitzar-la amb el conjunt i l’armadura de ferro fou suprimida. Igualment es va elevar la paret mitgera entre els dos edificis per tal d’unificar volums i s’hi afegiren unes finestres a imitació a les que existien en l’altra paret del pati. “Tot i que originalment no s’havia projectat –o això cal entendre veient que els plànols no ho preveuen enlloc-, l’execució del projecte dels anys 1870-1871 comportà l’enderroc de més de tres quartes parts del gruix de la muralla romana de l’interior dels dos vells edificis. De fet, només va quedar dreta la cara exterior del mur romà (el seu full extern), format pels grans carreus de l’època baiximperial. La resta de la secció, amb el farciment de finals del segle III i la muralla fundacional, foren literalment eliminats”[15].

El resultat final fou una edificació “amb un programa funcional eclèctic que incloïa botigues als baixos, una residència principal (amb sala museu inclosa), habitatges independents i el manteniment dels estudis superiors”[16].

Josep Altimira va haver d’hipotecar la finca, i aquesta va passar a mans de Josefa Arango. Aleshores es va cercar una entitat o associació que estigués interessada a llogar l’espai. L’any 1895 es lloga al Col·legi d’Advocats de Barcelona, i l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner en fes obres.

L’any 1917 es crea l’Arxiu Històric Ciutat de Barcelona, i es busca una seu representativa i emblemàtica. L’any 1919 L’any 1919 l’Ajuntament de Barcelona adquirí l’edifici i es feren noves intervencions, obrint tres finestres al primer pis, allà on no n’existia cap, aprofitant finestres provinents dels enderrocs provocats per l’obertura de la Via Laietana.

Es comencen aleshores, unes obres d’adequació i rehabilitació, obra de l’arquitecte Josep Goday i Casals. “Les obres se centraren sobretot en el condicionament dels interiors de l’edifici i en una reformulació significativa d’alguns aspectes formals de l’acabat de les façanes, especialment a la banda  del carrer del Bisbe i en el pati porticat”[17].

“La intervenció dels anys vint no implicà pràcticament cap modificació en els frontis del pla de la Seu i del carrer de santa Llúcia, que mantingueren gairebé intacta la fisonomia heretada de les obres del segle XIX. Amb tot, sabem que es van cegar i es va substituir per una finestra la gran porta que, a tocar del xamfrà amb el carrer del Bisbe, donava accés a la botiga d’estampes i imatges situada a la planta baixa i en una part d’un entresolat. La modificació i transformació de les obertures responia a la voluntat d’eliminar els vells accessos a aquesta part occidental de l’edifici, tant des de  l’esmentat carrer de santa Llúcia, com sobretot des del carrer del Bisbe, on les obres eliminaren les dues portes d’aquest front i les finestres d’un vell nivell d’entresol. L’actuació es realitzà des d’una òptica historicista, reubicant una finestra del segle XVI –provinent probablement d’algun dels enderrocs de la Via Laietana, com era voluntat explícita-, i cegant amb parament de carreus els esvorancs que hi quedaven”[18].

“Foren força més contundents les actuacions realitzades a l’interior de l’edifici i, de manera destacada, en el pati porticat de la Casa de l’Ardiaca. (...). A la planta baixa es decidí modificar i fins i tot traslladar totes les obertures, tant les històriques com les vuitcentistes. En aquesta dinàmica d’obres, la porta del segle XVI de la paret nord del pati fou desmuntada i reconstruïda pocs metres més a l’est, una curiosa actuació de trasllat només justificable per la voluntat de centrar la visual d’aquest pas respecte de l’altra porta, també renaixentista, que garantia l’accés des del carrer de santa Llúcia. Aquesta voluntat d’ordenació afectà també les tres finestres d’aquella paret nord, que foren desmuntades, arranjades i reubicades. Paral·lelament, a la banda més oriental del pati, les finestres del segle XIX –recordem que tot aquest mur és nou- foren eliminades i es transformaren en els dos grans finestrals  amb arcs que veiem avui dia i que en aquells moments havien de donar llum al que inicialment es projectava que seria la sala d’exposicions”[19].

Es revestiren les parets per tal de  tapar els antics carreus, incloent-hi els grans arcs romànics. “A més, es reconstruí l’àmbit de sota coberta del tercer pis amb una nova galeria porticada feta a imatge i semblança de les que ja hi havia a les altres dues cafres del pati”[20].

Durant la Guerra Civil Espanyola pateix alguns desperfectes arran dels bombardejos.

Arran de la celebració del Congrés Eucarístic de Barcelona, l’any 1952, es remodelà la façana de l’antiga casa del Degà que dóna al pla de la Seu. Es construí una nova galeria a l’espai sota coberta, a imatge a les ja existents a la Casa de l’Ardiaca, es convertí un balcó en finestra, i “a la planta baixa es canviava el llindar de la porta antiga per un arc adovellat sobre muntants, evocant la porta del segle XVI que ja hi havia al carrer de santa Llúcia”[21].

A finals del segle XX es realitzaren de nou obres. “El projecte plantejava una reforma tan integral de l’edifici que literalment va fer desaparèixer gairebé tots els testimonis de les actuacions històriques recents, especialment les de la primera meitat del segle XX. Així, mirant de conferir a l’Arxiu una fisonomia més moderna, el projecte creava una nova façana a la plaça Nova i l’avinguda de la Catedral, alhora que redefinia tot l’alçat interior de l’Arxiu amb noves sales, accessos, serveis i àrees de dipòsit”[22]. Alhora “es desmuntaren totes les obertures, ja fossin balcons o finestres, i se n’anaren cegant els buits. (...). També s’optà per enderrocar les galeries porticades que coronaven el ras de sota coberta  i substituir-les per unes curioses finestres”[23] . 

Bibliografia