Plaça sant Felip Neri

La Barcelona de la Ciutadella ( tornar al mapa)

L’emplaçament actual de la plaça sant Felip Neri es trobava dins el perímetre la ciutat romana de Barcino ; de l’època visigoda no en sabem res, i no serà fins al segle XII quan quedaran ben definits els límits del quadrant nord-oest de la ciutat, límits on es troba l’emplaçament de la plaça de sant Felip Neri.  Queden molt poques referències de l’època, doncs segles més tard, la construcció de l’Oratori de sant Felip Neri va suposar un gran impacte al Call Major en la seva zona més septentrional, modificant el parcel·lari de la zona que es devia conservar igual tres-cents anys després del pogrom. Aquesta destrucció podria servir “per justificar el fet que aquella part del barri hagi deixat de ser considerada dins el perímetre del Call fins als nostres dies”[1]

Se sap que del carrer de la Volta, actuals carrers de sant Sever i baixada de santa Eulàlia, s’hi obrien cap al nord fins a tres carrers –o carrerons- sense trànsit, dels quals només ha quedat fossilitzat el carrer de sant Felip Neri. D’altra banda, al realitzar les obres de l’Hotel es van localitzar estructures “que podrien formar part del sistema de suport de les peces que conformaven una premsa i que indicaria la possibilitat que es realitzés alguna activitat industrial en aquest espai”[2].

A finals del segle XV, la zona es va transformar a partir de l’expulsió de la comunitat jueva de la ciutat i l’apropiació de les seves propietats. “El probable cementiri jueu que devia existir a l’extrem del carrer de Montjuïc del Bisbe passà a mans de la Catedral vers el setembre de 1481, quan el fossar de la Seu ja no tenia capacitat per a la recepció de més despulles. Segons el prevere Josep Mas, qui descriu aquest fossar, les obres de readaptació no se succeïren fins a l’any 1505. Els accessos al nou cementiri catedralici es produïen pel cul-de-sac que en aquell temps era el carrer de Montjuïc del Bisbe i l’actual carrer de Sant Felip Neri, aleshores conegut com a carrer de Mossèn Colom”[3]. Aquell espai seria conegut pels barcelonins com el Fossar dels Condemnats o de la Seu, doncs allí hi  descansaven els ajusticiats a la forca i els esquarterats.

“Tant la plaça sant Felip Neri com el carrer Montjuïc del Bisbe no figuren ni al fogatge de 1497 ni al de 1516, sembla doncs que serien camins d’àmbit privat durant la baixa edat mitjana”[4].

A l’època moderna, amb la construcció de l’església de la Congregació de Clergues Seculars de l’Oratori, comportà un canvi molt notable en la configuració  de la part septentrional de l’antic Call Major, doncs “resulta evident que en el moment de la construcció del conjunt s’havia arrasat tota edificació anterior sense aprofitar-ne aparentment els fonaments. Així doncs, observant un plànol del convent dels Felipons és palès que ni la muralla tardoantiga ni els immobles que la devien substituir no devien haver transmès el seu parcel·lari a la construcció del convent”[5].

La instal·lació dels Felipons a la zona comença l’any 1673 quan trobem la compra venda, en nom de l’ordre dels Felipons, d’una “una casa bastant gran i rònega d’origen medieval[6] que es trobava al final d’un carreró sense sortida que es coneixia com a carrer de Mossèn Colom”[7], casa que es transformà en convent i “la capella provincial de l’ordre dels Felipons. La consagració de l’oratori es devia fer sense haver-hi acabat els treballs, possiblement al saló principal de la casa, decorat amb domassos i tapissos”[8].

Aquest primer espai conventual va resultar massa petit i per aquest motiu l’any 1674 s’iniciaren les obres d’un nou temple que es consagrà l’any 1677. Però també aquesta nova construcció devia tenir un caràcter relativament provisional, ja que l’any 1721 s’iniciaren les obres d’un segon temple, el temple que avui en dia ocupa la plaça, obres que  no s’acabaren fins al 1751.

Tot aquest procés constructiu va anar acompanyat, per tal de poder ampliar el temple, de l’adquisició i enderrocament de cases que donaven al carrer de la Palla, així com “al seu enderroc i també al desmuntatge dels trams de muralla que contenien, que en certs llocs ja devia presentar un estat ruïnós”[9].

“Aquests treballs, de dimensions destacades, es tradueixen en un canvi important en el parcel·lari tradicional, amb l’aparició d’una nova propietat de grans proporcions i amb una alineació i una orientació completament noves i alienes a les parcel·les anteriors”[10]. El carrer de Mossèn Colom passà a conèixer-se com a carrer de sant Felip Neri. “Al final del carreró, que fins llavors era tan sols un cul-de-sac, s’obria la nova placeta de Sant Felip Neri, que aleshores ocupava una superfície força més reduïda que la plaça actual”[11].

Al segle XVIII es construeix l’edifici que alberga avui l’Hotel Neri, edificació coneguda amb el nom de Casa Gironella. Anteriorment existien en aquell espai dues edificacions, unificades a finals del XVIII. “Raimon Vives i Vidal, el propietari, va començar les obres el 1783 (reorganització de les obertures i construcció de balcons ampitats), i un any més tard va sol·licitar permís per arranjar l'edifici i esgrafiar la façana. La casa va seguir en mans de la família Vives fins que l'any 1925 va ser adquirida per la "Sociedad Económica de Amigos del País". Durant la Guerra Civil la plaça de Sant Felip Neri va ser bombardejada i va quedar molt malmesa. A mitjans del segle XX, l'arquitecte Adolf Florensa va refer la plaça. La façana de la Casa Gironella que dóna a la plaça va ser modificada en aquest projecte amb la inclusió d'elements aprofitats d'una altre edificació”[12].

L’any 1816 es donà per inutilitzable el cementiri catedralici de Montjuïc del Bisbe. “En aquella data es decidí buidar i aplanar el cementiri esmentat, com també les construccions que allotjava, excepte la capella que s’hi havia bastit el 1673. Posteriorment a la destrucció d’aquest petit cementiri al costat de sant Felip Neri, la parcel·la fou reaprofitada per a la construcció de nous immobles amb els seus patis”[13].

L’any 1898 aquestes edificacions foren derruïdes i s’hi construí un bloc d’habitatges que permetia l’entrada a la plaça pel carrer de Montjuïc del Bisbe, que fins llavors només era un cul-de-sac.  L’any 1929 s’enderroca l’edifici afrontat al claustre de la catedral, donant lloc a la plaça Garriga i Bachs, cosa que comportà que el carrer del Montjuïc del Bisbe quedés més curt.

El 30 gener 1938, una potent bomba de l’aviació legionària italiana va caure a la plaça i la seva forta onada de compressió va esfondrar tres edificis i danyà la façana i el soterrani de l’església dels Felipons, on van morir 42 persones.

Ans anys després d’acabada la Guerra Civil, l'arquitecte municipal de Barcelona, Adolf Florensa i Ferrer, va ser l'encarregat del projecte de reconstrucció, que vol incidir en la reconstrucció dels solars ara existents, doncs entén que si es deixa en mans particulars “el resultado es lastimoso, no hay más que ver la casa que después de la guerra se ha construido en la esquina de la calle San Felipe Neri”[14], i va decidir recrear-hi una plaça: “Se ha elaborado, pues, un plan  para devolver a la plaza de san Felipe Neri  su encanto perdido; plan que no es teórico, puesto que está ya en vías de realización. Según él uno de los solares arrasado por la explosión y subsiguiente derribo ha sido vendido a la Comunidad de los Padres del Oratorio de San Felipe Neri, que lo está edificando y se ha sometido (hay que decir en honor suyo que muy gustosamente) a la condición de dar como fachada a su edificio la de la antigua casa gremial de los Calderos, que estuvo hasta principios de siglo en la calle de la Boria, esquina de la Filateras. El otro lado desmantelado de la plaza, a continuación del referido arco, constituye un pequeño solar de propiedad municipal, que va edificarse dándole como fachada a la de la casa gremial de los Zapateros, antaño en la calle de la Corribia y hoy conservada en almacenes municipales. El resto de la plaza no plantea grandes problemas. La fachada del convento se ha de restaurar discretamente. De las dos casas que forman esquina a la calle de San Felipe Neri, una es un buen “alberg” medieval cuya medianera puede ennoblecerse; la ora es muy pequeña y tendrá que disimularse un poco, pues ahora rompe la armonía de la plaza”[15].

Bibliografia