Amb l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].
Felip Solà i Busquets, provinent del gremi de tintorers, fundà una fàbrica de “panyos” tintats de llana i franel·les, en un edifici antic, construït entre els segles XVI o XVII sobre el traçat del Rec Comtal, en una parcel·la entre els carrers de sant Pere Més Baix, de la Séquia i el de Basses de sant Pere.
L’any 1806 la casa fàbrica fou reformada, modificant les obertures amb balcons. La casa “disposava de quatre plantes d’alçada, acabades amb coberta plana, però amb una típica sèrie de finestres amb arcs escarsers, la galeria o “solana”, probablement amb funcions d’assecadors dels tints”[3].
L’any 1826 es modernitzaren les instal·lacions de tints, i abandonà “l’antiga tradició de rentar els llenços al Rec Comtal, quan l’Ajuntament de Barcelona, un cop cobert amb una volta la major part del recorregut del Rec Comtal, va poder subministrar aigua procedent del manantial de Montcada, amb quantitats suficients”[4], i es féu construir una claveguera. “Felip Solà passà de ser un simple tintorer a especialitzar-se en llenços de llana i franel·les, amb peces subministrades per altres teixidors, que Solà les acabava i comercialitzava”[5].
“La casa fàbrica Solà estava representada gràficament en els Quarterons Garriga i Roca de 1858, moment quan probablement es va enderrocar l’edifici del segle XVII sobre el Rec Comtal i es devien rectificar també les alineacions seguint els criteris d’Obreria de cedir a l’espai públic, a la primera oportunitat que es presentés. És sobre aquest mecanisme, que es configurà la unió i continuïtat del carrer de sant Pere Més Baix amb el del Rec Comtal, malgrat la pèrdua d’aquest curiós edifici manufacturer”[6].
[1] Artigues i Vidal, J.; 2011, pàg. 259
[2] Artigues, J., Mas F., 2013
[3] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 174
[4] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 174
[5] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 174
[6] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 175
Bibliografia
Artigues i Vidal, J.; 2011, “Les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 17, Ajuntament de Barcelona, pàg. 253-279
Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, “El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856”, Ajuntament de Barcelona
Artigues, J., Caballé, F., Tatjer, M.; 2013 “El llegat fabril al nucli antic de Barcelona: cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle XVIII i principis del XX”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura
Artigues, J., Mas F., 2013, “Indianes 1736-1847”, MUHBA Guia d’Història Urbana Núm. 14, Ajuntament de Barcelona
Hernandez-Cros J. E.; (direcció),”Catàleg del patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat de Barcelona”, Edició a cura del Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, Ajuntament de Barcelona, 1987
Sánchez, À.; 2012, “Indianes, 1736-1847 Els orígens de la Barcelona industrial”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona