Casa de sant Sever- Hospital Militar

La Barcelona de la Ciutadella ( tornar al mapa)

L’any 1704 arriben a Barcelona l'orde dels Paüls o de la Congregació de la Missió de sant Vicenç de Paül, i comencen la construcció d’un convent al carrer dels Tallers a tocar del Baluard de Tallers, amb una església  advocada a sant Sever i sant Carles Borromeo. El convent serà conegut com a Casa de sant Sever. El solar on es construí al nord-est tenia el carrer dels Tallers, a l’est el  monestir de Valldoncella, al sud l’horta del mencionat monestir, i a l’oest la muralla.

Les construccions es van realitzar en diverses etapes, i la data de la construcció de l’església és encara avui motiu de debat, amb una cronologia que varia segons els autors: per a uns seria construïda entre el 1710 i el 1716, per d’altres entre el 1710 i el 1746, i per uns darrers entre el 1705 i el 1716. També hi ha “divergències pel que fa a la consideració del seu estil, descrit com a barroc, classicista o neoclàssic, fruit de les contínues reformes que molt probablement es varen anar succeint al llarg del segle XVIII, observant una unió forçada entre els diversos elements condicionats pel gust de l’època que conformen el conjunt”[1].

Del convent no en tenim gaires notícies.  La façana donava al carrer dels Tallers, i allí es trobava la porta principal. Des d’aquesta s’entrava al petit claustre, “després del qual cau el temple, col·locat en sentit perpendicular al carrer, de manera que l'església no dóna al carrer, sinó al claustre, i per a entrar en ella s’ha de travessar la porta del convent i el claustre”[2].

Durant l’ocupació francesa l’any 1808, “davant la necessitat d’habilitar un nou hospital pels soldats ferits i la saturació en la qual es trobaven l’Hospital General de la Santa Creu i els militars de Jonqueres i Sant Pau, l’exèrcit francès passà a ocupar per sorpresa el convent de sant Vicenç de Paül, convertint-lo en hospital militar”[3]. Un cop l’exèrcit francès marxà el convent continuà funcionant com a hospital militar, fins que l’any 1816 els sacerdots pogueren retornar al convent. “Encara l’any 1821, els propietaris van cedir-lo de nou per a usos sanitaris amb motiu d’una epidèmia de febre groga a la ciutat. Dos anys després, el govern encara tornà a sol·licitar l’edifici per a ús hospitalari. Uns anys després, una Reial Ordre de febrer de 1829 va cedir l’edifici pel seu ús com a fàbrica de tabacs, encara que aquesta no començà les seves activitats fins al 1832. La seva vida en aquesta utilització fou bastant curta, ja que l’any 1843 es decidí de nou la seva utilització com a hospital militar en tancar-se el de Jonqueres pel seu estat ruïnós. L’edifici, però, no tenia les condicions idònies per ser emprat com a hospital”[4].

A finals de 1880 es feren diverses obres de millora, però “que no pogueren resoldre els dèficits estructurals”[5].

“Durant els anys següents, nombroses declaracions de responsables militars, i fins i tot articles a la premsa, reclamaren amb insistència la construcció d’un nou hospital. Aquest no arribà fins a l’any 1936 quan s’inaugurà l’Hospital de Vallcarca, poc abans de la Guerra Civil”[6].

Finalment, l’any 1942, un cop s’inaugurà l’Hospital Militar de Vallcarca, el convent fou transferit a l'Ajuntament de Barcelona. “Havent-se plantejat inicialment l’enderroc del conjunt, molt desvirtuat per la llarga ocupació hospitalària, finalment es decideix la conservació de l’església, ateses la seva arquitectura i la importància de les pintures murals. L’arquitecte Joaquim Vilaseca s’encarrega de la reforma (1943 – 1951), projectant el conjunt com un edifici aïllat, suprimint el claustre[7] i construint un nou campanar a la banda esquerra de la façana, a joc del ja existent a l’altre costat. Amb la necessitat de crear unes façanes exteriors que mai havien existit es varen tancar i modificar obertures i estucar els paraments verticals”[8]. La restauració va durar dels anys 1943 a 1951. Es va “projectar per a l’església un pòrtic a l’entrada amb les columnes toscanes i els arcs que existien en el claustre del convent destruït i el va coronar amb una balustrada darrera de la qual hi hauria un gran finestral que donaria llum a l’interior; a més de l’acabament de la torre que li faltava”[9]. L’església és de nau única, amb dues capelles a cada costat, tribunes al damunt i un creuer, tenia una gran cúpula semiesfèrica al centre.

Conservada només l’església, l'any 1943 l'ajuntament enderrocà les antigues dependències del convent-hospital per tal de construir l'actual plaça de Castella. L’enderrocament del convent, pel fet que fou considerat un edifici sense gens d’interès artístic, es realitzà per tal d’eixamplar el carrer i poder construir un jardí públic, alhora que permetia visibilitzar l’església del convent, oculta fins aleshores per un gran mur exterior que “no tenia cap altre adorn que el  ràfec i les senzilles portes i finestres enreixades que en ell s’obrien”[10]. 

Després de la restauració l'església va passar a mans de l'Orde dels Pares Mercedaris. L’any 1969 l'església es converteix en parròquia sota l'advocació de sant Pere Nolasc, fundador de l'Ordre de la Mercè, nom amb què es coneix avui en dia l’església.

A causa dels nombrosos usos que el convent sofrí al llarg del temps és anomenat de diverses maneres: “Seminari, Casa de la Missió, Institut de la Missió, Convent dels Pares Paüls de la Missió, Convent de sant Vicenç de Paül, Convent de la Congregació de la Missió, Reial Fàbrica de Cigarrets o Hospital Militar. La seva església també va ser denominada església de sant Sever i sant Carles Borromeu, església conventual de la Missió o capella de l’Hospital Militar”[11].

Bibliografia