Amb l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].
L’any 1753 el mestre veler Josep Canaleta i Poch, un dels pioners en la introducció de la filatura de cotó a Catalunya, va crear la companyia José Canaleta y Comp, i va iniciar la construcció d’una fàbrica d’indianes “en uns terrenys situats a la part nord del carrer de Sant Pere Més Alt, a tocar de la muralla de terra. La fàbrica es va poder estendre cap al jardí i als horts, que va ocupar amb un edifici de nova planta de dimensions considerables, la “quadra” textualment, que tenia uns 32,50 metres per 7,75 metres, on, sense caldre reutilitzar els edificis vells, s’hi va remoure molta terra”[3]. El 1765 es reforma la casa fàbrica.
A la mort de Josep Canaleta i Poch, l’any 1768, el succeeix en el negoci el seu nebot Joan Canaleta i Font, qui l’any 1776 sol·licitar llicència per reformar la casa del carrer de sant Pere Més Alt.
La fàbrica, és llogada al fabricant Joan Vilaregut i Padrós; la fàbrica, però, farà fallida arran de la guerra del Francès. Aquesta fàbrica hauria tingut uns 40 operaris.
Més tard ocuparia l’espai, la fàbrica de teixits de Josep Carreras i Font. La fàbrica, però, seguia essent coneguda amb el nom de Canaleta.
L’any 1861 la fàbrica és venuda al teixidor de vels de seda Bonaventura Solà i Guixà.
Amb l’enderrocament de les muralles, a creació de l’Eixample, permet ampliar el terreny, arribant fins a l’actual carrer de Trafalgar, i es va l’any 1865 la casa fàbrica amb la construcció que tenia façana principal als números 30-46 de l’actual carrer de Trafalgar.
Entre els anys 1865 i 1867 l’industrial Domènec Sert i Rius va reedificar els edificis existents, creant una casa fàbrica, la fàbrica Sert Germans i Solà, transitable pel seu interior a través de l’actual Passatge Sert, unint els barris de sant Pere i de l’Eixample.
[1] Artigues i Vidal, J.; 2011, pàg. 259
[2] Artigues, J., Mas F., 2013
[3] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 151
Bibliografia
Artigues i Vidal, J.; 2011, “Les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 17, Ajuntament de Barcelona, pàg. 253-279
Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, “El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856”, Ajuntament de Barcelona
Artigues, J., Caballé, F., Tatjer, M.; 2013 “El llegat fabril al nucli antic de Barcelona: cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle XVIII i principis del XX”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura
Artigues, J., Mas F., 2013, “Indianes 1736-1847”, MUHBA Guia d’Història Urbana Núm. 14, Ajuntament de Barcelona
Hernandez-Cros J. E.; (direcció),”Catàleg del patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat de Barcelona”, Edició a cura del Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, Ajuntament de Barcelona, 1987
Sánchez, À.; 2012, “Indianes, 1736-1847 Els orígens de la Barcelona industrial”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona