Palau Moja o dels Cartellà

La Barcelona de la Ciutadella ( tornar al mapa)

L’any 1702 Pere de Cartellà i Desbanch, primer marquès de Cartellà, va obtenir permís per obrir portes i finestres a la torre de la Porta Ferrissa[1], una de les portes de la muralla del segle XIII, i construir en el solar que deixava lliure l’enderrocament de les fortificacions adjuntes a la porta.

Serà la seva neta, Maria Lluïsa de Copons i Descatllar, muller del marquès de Moja, qui feu construir al solar de la casa i hort dels Cartellà, el que avui coneixem com a Palau Moja o dels Cartellà[2]. Per a la seva construcció s’hagueren de fer alguns treballs previs com l’enderrocament de la muralla, fer desaparèixer la porta Ferrissa, i les dues torres que la flanquejaven, així com “algunes cases que s’havien adquirit per engrandir el solar”[3].  Les obres duraren de 1774 a 1790. “L'obra, molt influïda per models francesos, significà estilísticament un retorn al classicisme”[4]. L’any 1856 es construí una lògia “amb grans columnes corínties i decoració de terra cuita separada del palau per un jardí elevat amb tanca a la Rambla”[5].

L’any 1865 moria sense descendència Josepa de Sarriera i de Copons, vídua de Francesc Xavier de Sentmenat, marquès de Castelldosrius. Els seus néts, “després d'haver-lo llogat al Fomento de la Producción Nacional, que l'ocupà un temps, vengueren el palau, el 9 de juny de 1870, al primer marquès de Comillas, Antonio López y López de Lamadrid.  Ens sembla que fou providencial la clàusula del testament de l'esmentada Josepa de Sarriera que determinava concretament que el futur posseïdor o posseïdors de l'edifici no poguessin enderrocar-lo, ni fer-hi obres que el modifiquessin. Solament admetia la possibilitat de replantejar la distribució interior del segon i del tercer pis, així corn la d'obrir balcons exteriors en aquest últim, sempre que es respectés el caràcter arquitectònic del palau. Acceptava també que es pogués edificar en l'espai corresponent al jardí si algun dels futurs propietaris ho desitjava”[6] . El marquès de Comillas, s’hi instal·là després de remodelar en part l’edifici l’any 1875, reformant l’escala principal.

Després de la mort del marquès de Comillas, passà a mans de la seva filla, casada amb Eusebi Güell. Un hereu d’aquests serà qui realitzarà un conveni amb l’Ajuntament l’any 1930 per tal d’obrir els porxos de la planta baixa de la façana de la Rambla per corregir l’alineació de la vorera i facilitar el pas de vianants. També fou aquesta època quan desaparegué el jardí, actualment ocupat per espais comercials.

Durant la Guerra Civil Espanyola passà a ser la seu del sindicat CNT.  Durant la dictadura albergà oficines de la Duana i de la Companyia Transatlàntica, i seu del Banc Atlàntic.

Un incendi l’any 1971 va precedir el seu abandonament durant uns anys, fins que els anys  1982-1984 fou rehabilitat, per adaptar-lo a dependències  de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. “Durant el procés de restauració i la seva adequació als serveis administratius es van obrir noves escales, es van crear nous passadissos i es van perdre espais originaris, com la cuina i una galeria de fusta del XVIII”[7].  

És un edifici neoclàssic, que s’allunya de l’ornamentació barroca, “caracteritzat per la sobrietat de línies, el predomini de les rectes, els volums geomètrics i l'absència de decoració, especialment a les façanes, on els elements verticals compensen el volum arquitectònic del palau, d'alçada reduïda i tendència apaïsada. L'element més notable del palau és, sens dubte, el gran saló, de planta quadrada i dos pisos d'alçada, i que fou una innovació total a la Barcelona del XVIII”[8].

Bibliografia