Església de la Mercè

La Barcelona de la Ciutadella ( tornar al mapa)

La comunitat dels mercedaris davant la puixança econòmica dels anys seixanta del segle XVIII “va prendre la decisió d’enderrocar la vella església gòtica i construir-ne una de nova”[1].  La primera pedra es posà l’any 1765 i les obres s’enllestiren l’any 1775. “Des de l’octubre de 1764 el que havia estat refetor del convent va ser utilitzat com a església provisional, i es va obrir a aquest refetor una porta des del carrer de la Mercè”[2].

A l'hora d'emprendre el projecte arquitectònic de la nova església, “va plantejar-se la necessitat que el subsòl de l'edifici no esdevingués un cementiri, tal com era l’església vella, i en acordança amb les normes higièniques que a poc a poc anaven estenent-se, es decidí deixar únicament per als enterraments la superfície de les naus laterals”[3]. (...). “Amb la nova construcció algunes famílies volgueren mantenir els drets d'enterrament i altres adquirir-lo de nou, i es feu necessari obrir noves sepultures. Calla conservar el paviment ben pla i uniforme, i es deixa en principi lliure la nau, que, malgrat tot, més tard també quedà ocupada per sepultures a la part de l'entrada, sota el cor i al costat proper a la denominada capella de sant Crist o dels Dolors”[4]. A principi del segle XX no en quedaven vestigis, però arran de la restauració dels anys noranta del segle XX, es van posar al descobert una seixantena de lloses sepulcrals. “En conjunt aplega una relació important de famílies barcelonines a partir de la família del cavaller Joan Tudó[5] el 1743, fins a les primeres dècades del segle XIX. Hi ha nobles[6], cavallers, ciutadans honrats, comerciants, patrons d'embarcacions, mestres majors de construcció de Ribera, gremis, lletrats i clerecia, gent d'oficis diversos, des de llogaters de mules a rajolers, fusters, boters, artistes, etc.”[7]. El darrer enterrament consignat fou el de Pau Bosch, escola de cant que mori l’any 1819.

L’església té planta de creu llatina amb tres naus, “derivada dels models congregacionals contrareformistes”[8], amb cúpula al creuer, transsepte i quatre capelles a cada costat. Adossada a la banda de l’epístola, es localitza la torre del campanar. En destaca la façana, “l'únic exemple barceloní en què es planteja un joc combinatori entre frontis pla i murs corbats plenament barroc, enriquit amb ornaments escultòrics”[9].

Entre els anys 1808 i 1814, a causa de la Guerra del Francès, l'església i el convent foren saquejats. L’any 1835 patiren la desamortització, i el convent ja no tornà a ser utilitzat per la comunitat de mercedaris: primer es va convertir en caserna, i a partir del 1846, i fins avui, és la seu de la Capitania General. 

L’any 1870 es va instal·lar a la façana que dóna al carrer Ample un “portal cinccentista de traça encara goticitzant, provinent de l'església de Sant Miquel”[10], enderrocada l’any 1868 per ampliar la Casa de la Ciutat.

L'any 1888, amb motiu de la coronació i declaració de la Mare de Déu de la Mercè com a Patrona de la Ciutat de Barcelona, es modificà l’antiga cúpula del segle XVIII, per una nova.

L’any 1936 la luxosa decoració de l’interior del temple fou greument danyada per un incendi, i la imatge de la Mercè que corona la cúpula fou desmuntada i el bronze es fongué.

Bibliografia