Convent de santa Madrona

La Barcelona de la Ciutadella ( tornar al mapa)

L’any 1570 els caputxins arriben a la ciutat, i els consellers de la ciutat els cedeixen l’ermita de santa Madrona, situada a Montjuïc. L’any 1578 els són cedits uns terrenys a l’antiga vila de Sarrià, on construiran un convent. El mateix any 1578 inicien construir d’un convent anomenat Montcalvari, construït fora muralles en un indret ocupat avui en dia pels carrers Rosselló, Girona, Mallorca i passeig de Sant Joan.

Durant el setge de la ciutat a la Guerra de Successió Espanyola el convent de Montcalvari fou fortificat i ocupat militarment. Al final de la guerra, tant aquest convent com l’ermita de santa Madrona es trobaven reduïts a enderrocs.

Com a indemnització els caputxins reberen uns terrenys a l’indret de l’horta del Vidre de la Rambla,  un lloc a la muralla de la Rambla enfront del Col·legi de sant Àngel Màrtir.

L’any 1717 instal·laren una capella provisional a una casa del carrer del Vidre i el 1718 s’inicià la construcció del nou convent, posat sota l’advocació de santa Madrona[1], que durà fins al 1723. Per a la seva construcció s’utilitzaren materials de l’antic convent així com “els resultants de l’enderroc d’aquest tram de muralla de la Rambla”[2]. El nou convent quedava situat entre els carrers del Vidre, Escudellers, la Rambla i el Portal de la Boqueria. “L’església quedava a la Rambla,  a  l’alçada  de  l’actual  entrada al  carrer Ferran.  El temple tenia una entrada definida per un pòrtic de tres arcs, estava conformat per una nau i quatre capelles a cada banda. Al voltant es distribuïen el claustre de planta rectangular així com les dependències conventuals. Al sud se situava l’hort (actual plaça Reial) i a tocar del carrer del Vidre els religiosos tenien una fàbrica d’hàbits de llana. Entre els anys 1774 i 1775, s’enderrocà un dels angles de la paret de l’hort durant les obres d’alineació de la Rambla, lloc on es trobava la farmàcia del convent. Posteriorment, entre 1798-1799 es vendran part de l’hort on s’aixecarien cases i botigues. Una altra data important és l’any 1817, quan s’aprovà un pla dels caputxins per enderrocar dues torres i un fragment del llenç de muralla d’aquest indret”[3].

L’any 1822, durant el Trienni Liberal, el convent és expropiat, i és enderrocat. El 1824, un cop restablerta la monarquia absoluta, es retornen els terrenys als caputxins, que aixecaran un nou convent, les obres del qual duraran fins al 1829. Com que no disposaven de fons per a la construcció es proposen vendre o alienar part dels terrenys, i projecten obrir un carrer que vagi des de la Rambla al carrer del Vidre (serà l’inici del futur carrer Ferran). “A diferència del primer convent, aquest segon va situar la seva façana al nou carrer Ferran VIII, obert l’any 1828”[4]. L’església era més petita que l’anterior però de planta similar.

Aquest nou convent “es va construir a l'interior de l’illa de cases, deixant només l'església amb façana al nou carrer lateral, precedida de diversos esglaons i un pòrtic que servia també d'entrada al convent, en la part que ocupa actualment el passatge de Madoz. El claustre que es va construir a l'interior va ser reproducció del quual havia tingut el convent anterior”[5]

L’any 1835 el convent és assaltat, i posteriorment desamortitzat. L’any 1848 passà a mans de l’Ajuntament de Barcelona que procedí al seu enderrocament. En l’espai que ocupava es construí l’actual plaça Reial.  

Bibliografia